L’ordre de la llum

Com si es confessés, en un dels textos més subtils i intel·ligents de Manual del distraído, Alejandro Rossi escrivia que "represento una racionalidad laboriosa y modesta, sin éxtasis solares o nocturnas hipotecas del alma", unes paraules que molt bé poden recordar-se quan es llegeix La bellesa del temps , el cinquè dietari de Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949), una peça més d'aquesta obra mestra en construcció que és la novel·la enèrgica, intel·lectual i artística de la seva vida. Bosc endins eren les anotacions d'algú que volia ser l'escriptor que ja és al seu segon dietari, Matèria obscura, el novel·lista, poeta i periodista rigorós que als 36 anys, a Rates en el jardí, decideix lliurar-se en exclusiva a la vocació indomable d'escriure, i que a Dones que dormen, després d'exercir de crític de llibres, s'embarcava cap a Londres per ocupar-se de la corresponsalia del diari ABC : és l'aventura que Puig narra a La bellesa del temps, el goig de constatar "que alguna metamorfosi de la personalitat encara és factible", i que això "genera noves ratxes de felicitat, un rar equilibri magnètic quan ja havies acceptat suposar-ho impossible", la conquesta d'un "nou marge de voluntat i arbitri" en passar de viure a Mallorca "a viure a la vasta capital d'un antic imperi" i haver d'enfrontar-se al repte de convertir les convulsions del món en una crònica eficaç i llegidora. A l'altra banda de les obligacions professionals, hi ha la llibertat d'acatar les normes que imposa l'escriptura d'un dietari, anotar-hi les coses vistes al llarg dels dies, i saber una cosa essencial, que "tot ho devíem i ho devem als llibres. És una forma de destí".

Entre 1990 i 1993 Puig veu les conspiracions de la crisi política britànica i com John Major substitueix Margaret Thatcher al capdavant del partit conservador, no comparteix l'entusiasme que genera Gorbatxov i creu que la reunificació d'Alemanya deu anar bé perquè Günther Grass hi està en contra. Visita Iugoslàvia abans que comenci a partir-se, contempla la construcció de l'Europa de Maastricht, segueix la campanya electoral nord-americana i les disputes entre Bush, Clinton i Ross Perot, i constata la mala sort que cau sobre la casa de Windsor. Però també entrevista Popper, Silitoe i Rostropòvitx, estableix una amistat còmplice amb Cabrera Infante, s'impregna de la idiosincràsia de Londres, i es parapeta contra el caos i el desordre circumdants gràcies als apunts contra l'obvietat que va ajuntant a La bellesa del temps, sense apartar-se mai de l'observació que es feia el Doctor Johnson: "Els llibres sense coneixement de la vida són inútils perquè, què haurien d'ensenyar els llibres sinó l'art de viure?".

LA BELLESA DEL TEMPS

Valentí Puig
Proa
320 pàgines
20 euros

A La bellesa del temps el lector hi troba aforismes i pensament, en defensa sempre de la llei i de la bona educació i amb la certesa que el desordre és el principal enemic de la llibertat. O agudes reflexions polítiques, amb el sentit comú com a punt de partida indispensable. O vívides descripcions dels costums de Londres, estampes professionals, pinzellades narratives fulgurants, refinades anàlisis morals de personatges i detalls de la vida domèstica, el registre de les minúcies que podrien oblidar-se de tan presents que són. I hi ha notes de lectures, a favor de la literatura que no participa del trencament i l'experimentalisme -a vegades convé no llegir tant Bernhard i entusiasmar-se una mica més amb Somerset Maugham, diu amb molt bon criteri-, o divagacions lúcides i ocioses, records i previsions de futur, turmentades fases d'insomni com la que experimenta a Los Angeles.

La bellesa del temps, en fi, és la mirada d'un home atent al món en fuga i que té el privilegi, a més a més, d'escriure una de les proses estilísticament més resplendents que es poden llegir a l'actualitat, com si fos un observador pacient del seu ritme i de la manera justa de lligar els substantius, els verbs i els adjectius amb un impuls elèctric: per a Puig escriure és pensar, i veu la literatura com una manera de pensar el llenguatge i explorar les relacions entre llenguatge i pensament. La conseqüència immediata és que la seva prosa sigui sempre reveladora: al cap i a la fi, al darrere de cada símil es produeix l'obertura d'una porta incògnita que du el lector cap a unes latituds de la lucidesa que el torben al mateix temps que l'ensenyen a ser feliç, com si a cada pàgina contemplés "l'ordre de la llum" sense cansar-se'n mai.