Bruguera, memòria obrera

El mite de l’Editorial Bruguera està construït sobre personatges com Mortadel·lo, Doña Urraca, Zipi y Zape, Vázquez, El Capitán Trueno, Corín Tellado o Marcial Lafuente Estefanía. Els herois de la cultura popular que va crear i produir Bruguera són legió gràcies a una família d’empresaris —els Bruguera—, els seus dibuixants i la mà d’obra que feia girar la roda. La trajectòria dels dibuixants de l’editorial s’ha explicat del dret i del revés, fins i tot se n’han fet pel·lícules, però de les peripècies del dia a dia de l’empresa, amb una plantilla que va arribar a 1.600 persones, els mitjans només se’n va fer ressò amb la crisi i el conflicte sindical que va liquidar l’editorial el 1986. Ara un projecte del centre d’estudis Observatori de Vallcarca recupera la memòria obrera de la Bruguera en forma d’arxiu documental i audiovisual... consultable a Internet.

Els pilars del webdoc Bruguera Obrera són els arxius de l’empresa, dels sindicats —en concret, la revista sindical Nuestra Unión— i entrevistes amb 16 treballadors i hereus de la família. Bona part de la feina de l’equip comandat per Albert Caballero s’ha desenvolupat en un espai físic, el Centre Cívic del Coll, on es conserva la memòria veïnal i treballadora de Bruguera. A partir del vincle amb el barri, el webdoc fila una narració sobre com era la vida laboral a l’empresa entre principis dels seixanta i la seva desaparició als vuitanta. El projecte fa un breu resum històric des de la fundació el 1910 de l’editorial amb el nom d’El Gato Negro, que va mantenir fins al final de la Guerra Civil. La recuperació econòmica espanyola dels seixanta va esperonar el moment de gran creixement de Bruguera, quan s’inicia la història del projecte de l’equip de l’Observatori de Vallcarca.

El webdoc explica que Bruguera era una empresa inusual, “l’aristocràcia de la classe obrera de Barcelona”, segons explica Enric Rodríguez, que va entrar a Bruguera el 1974 com a adjunt de la direcció editorial. Bruguera Obrera intercala nombrosos articles de la revista Nosotros, el mitjà de comunicació intern de l’empresa que, a més d’informar de qüestions corporatives, o de novetats socials dels companys de feina, també tenia una finalitat pedagògica.

Alguns dels documents de Nosotros són remarcables per qui els escriu. El llegendari periodista i guionista de còmics Armando Matías Guiu va escriure l’abril del 1973 el text corporatiu Una jornada laboral a l’Estudi Revistes: “L’Estudi Revistes de Camps i Fabrés és una mena de laboratori misteriós on entren muntanyes ingents de pàgines d’historietes, només amb dibuixos, que sent molt és poc, i surten transformades en pàgines acabades, retolades, mesurades, expurgades, retocades, a punt de sotmetre-les a tractament offset per a la seva edició. Buscant un símil de conte infantil —les revistes són juvenils—, diria que és el clàssic ogre que s’alimenta constantment de pàgines, amb gana insaciable”.

Camps i Fabrés és el carrer de Gràcia on Bruguera tenia la direcció, la redacció i els estudis gràfics, no gaire lluny del cor del grup a Vallcarca, on l’editorial va arribar a tenir vuit edificis, segons recomptes de Caballero. Matías Guiu feia una narració periodística, entrevistant els empleats al seu lloc de treball a Camps i Fabrés:

“Esperanza, una noia morena de grans ulls, es passa el dia fument-li a la màquina:

—Què és el més pesat de la retolació?

—Calcular les distàncies. S’ha d’escriure tot el que diuen els personatges dins d’un globus que, a vegades, ja ve dibuixat a la vinyeta”.

Com una colònia industrial

Bruguera era una empresa atípica, però no només pels seus còmics, també per les maratons setmanals de dibuixos i novel·les de lectura ràpida a les quals tenien lligats contractualment els autors: Bruguera, i aquesta és la tesi principal del treball de Bruguera Obrera, funcionava també com una colònia industrial. El webdoc pretén retratar la vida social i laboral d’aquesta colònia, amb el seu espai neuràlgic a Vallcarca. Fins l’entrada en funcionament de les impremtes de Parets del Vallès, a mitjans dels setanta, la majoria d’empleats de Bruguera eren veïns de Vallcarca, el Coll i la Teixonera. Era una empresa paternalista, on fins i tot la residència familiar estava porta amb porta amb el principal punt de producció al barri. Amèlia Bruguera, neta del fundador Joan Bruguera Teixidó i filla del president de l’empresa Francesc Bruguera, explica que a casa seva hi havia una finestra que connectava directament amb les oficines. El dia que va néixer, el pare va obrir la finestra, recorda Amèlia, per anunciar als seus treballadors que havia tingut una nena.

Josep Callejón, un dels entrevistats per l’equip de Caballero, veí del barri, era empleat d’administració i explica que treballar a Bruguera era “com treballar a casa”: Callejón hi va entrar després que ho fessin la seva germana, cosines “i quasi tots els amics del col·legi”. Bruguera Obrera és una successió de testimonis que consoliden aquesta idea de l’empresa com una colònia, i destaca el fet que Bruguera tingués convenis de formació amb dues escoles del barri. Per això, sovint els treballadors hi entraven essent menors d’edat: Pedro Escalona va entrar amb 15 anys a la filial impressora Belgraf; i Trini Solera va guanyar-se amb 17 anys una plaça al departament d’informàtica perquè havia estudiat taquimecanografia a Terol. Solera és nascuda a Tejadillos (Conca) i va accedir a Bruguera perquè abans la família la va enviar a viure a casa d’una parenta del poble que tenia el pis a tocar de la central de l’editorial del carrer de Móra la Nova.

Milions d’espanyols han crescut amb les historietes que publicava Bruguera i, més enllà de l’enginy dels seus il·lustradors i guionistes, les anècdotes sobre els àlbums de còmics també floreixen entre les vivències dels treballadors. Escalona explica que va iniciar la seva trajectòria a Belgraf quan s’estava fent la transició de les portades d’El Capitán Trueno en blanc i negre a quatre colors.

Joan Meseguer, empleat des del 1967 al departament conegut com “el cerebro electrónico” —nom que prové de la introducció de l’ús d’ordinadors per a les feines d’administració i comptabilitat—, escriu per al webdoc una sèrie de perfils biogràfics de companys seus, entre els quals crida l’atenció la història de Josep Guerrero, un murcià que va començar a treballar-hi amb 13 anys i que oferia als seus companys cursos gratuïts de català, idioma que va aprendre de forma autodidacta, segons el relat de Meseguer, conservant sempre el primer llibre que va comprar als Encants, un diccionari castellà-català.

El número de Nosotros d’octubre del 1968 oferia dades bàsiques sobre el funcionament del “cerebro electrónico” i introduïa els treballadors en coneixements elementals sobre els ordinadors: “Potser els més informats tinguin alguna noció del fantàstic avenir que espera a la humanitat en aquest camp de l’electrònica. Nosaltres tenim notícia que l’experimentat Marvin Minsky, professor del famós Institut de Tecnologia de Massachusetts, ha dit recentment que d’aquí trenta anys existiran màquines d’aquest tipus d’una intel·ligència equivalent a la de l’home i capaces de comprendre el llenguatge i de dialogar amb ell”. L’article descrivia la computadora que tenia Bruguera, un model General Electric 115. L’editorial oferia cursos de formació en diversos àmbits, també en informàtica, i Meseguer evoca els seminaris d’aprenentatge de sistemes informàtics que Bruguera finançava a la delegació de la multinacional nord-americana Honeywell a l’actual edifici del Deutsche Bank del passeig de Gràcia.

Bruguera tenia els trets d’una colònia industrial per la concentració de vida personal-professional entorn dels centres de producció i pels serveis amb els quals la companyia proveïa els treballadors. Bruguera tenia un servei mèdic actiu 24 hores, format per dos torns d’un metge i una infermera, i una ambulància a la porta sempre preparada per traslladar urgències. Els treballadors passaven una revisió semestral i diversos testimonis conten a Bruguera Obrera que gràcies al servei mèdic de l’empresa no necessitaven passar per la consulta de cap altre metge ni mútua. Els metges vivien al mateix edifici, i aquest era conegut com “la Torre dels Metges”.

El món de Bruguera tenia el seu mapa geogràfic i els seus vincles emocionals, que traspassaven les oficines, els estudis i les impremtes. El Club Bruguera era el rovell de la vida social de la plantilla. Era una torre i un camp del Coll que va comprar l’empresa amb l’objectiu d’enfortir la comunitat: obert per a empleats i familiars, hi havia una biblioteca —una de les infermeres n’era la bibliotecària—, descomptes per a les publicacions del grup, un menjador amb àpats a un preu econòmic i equips masculins i femenins de futbol i de bàsquet. Fins i tot, hi havia programes de visites culturals i excursions arreu de Catalunya —Francesc Buguera finançava alguns viatges i arribà a comprar tendes de campanya per als treballadors que no en tinguessin— i un auditori per a la companyia de teatre de l’empresa, però també l’utilitzaven artistes que hi actuaven, de Los Sirex a dansa clàssica. Per Reis, l’empresa comprava regals per als nens dels treballadors i s’organitzava una recepció de Ses Majestats per a les famílies.

Tot plegat feia de Bruguera una “aristocràcia obrera de Barcelona”. Les condicions laborals, però, són motiu de veus oposades entre els testimonis que apareixen a Bruguera Obrera. Hi ha antics empleats que lloen les condicions laborals, i en la mateixa mesura hi ha veus que critiquen l’explotació laboral que patien. Les relacions d’escanyament contractual dels dibuixants de Bruguera són prou conegudes i van esclatar en diverses ocasions; el cas més evident va ser la marxa el 1957 de cinc dibuixants de la casa —Escobar, Cifré, Giner, Peñarroya i Conti— per fundar la revista Tío Vivo, que tres anys més tard va ser comprada per Bruguera. Sobre aquella revolta va publicar Paco Roca el 2013 el còmic El invierno del dibujante.

Un dels testimonis més colpidors de Bruguera Obrera és el de Ramón López, 25 anys d’operari de les màquines d’enquadernació —els seus dos germans també treballaven a Bruguera—, que rememora torns a la planta de Parets que començaven divendres a les sis del matí i acabaven diumenge a les dues de la tarda, o que sovint feia jornades dobles, de les sis del matí a les deu de la nit.

Maratons d’hores extres

Paco Hernández, un dels membres més combatius d’OITEBSA —el sindicat majoritari de treballadors de Bruguera—, assegura que “les condicions eren pèssimes; la gent, per poder sobreviure, pagar la hipoteca i poca cosa més, havia de fer cinc hores extres diàries”, amb una jornada setmanal de 44 hores. Mercè Vives explica que podien fer hores extres a casa i que en ocasions en feia més que l’horari establert per contracte, un extrem que li va generar greus crisis nervioses. Ceferina Bustos, 22 anys enquadernant, recorda que va comprar-se el pis fent hores extres als matins a la secció de manipulats, preparant números de Mortadelo i Tío Vivo.

Caballero constata que Bruguera Obrera recull una divergència de parers que poden semblar contradictoris, tot i que considera que Bruguera sí que era un lloc on “estava molt bé treballar, dins del sector de les arts gràfiques”. Així ho corroboren Carme Ferrer i Àngela Valero. “El conveni col·lectiu era el més avançat de Barcelona, teníem cinc pagues extres l’any”, afegeix Josep Callejón. “La gent estava contenta, però amb una bena als ulls. Que s’hi estigués bé no vol dir que no s’hi pogués estar millor”, diu Rodríguez. Amb l’arribada de la democràcia i la legalització dels sindicats, els salaris arriben a doblar-se, també perquè part de la remuneració és en negre, segons Rodríguez.

Bruguera era una editorial excepcional perquè cobria tot el procés de negoci, des de la creació, la producció, la comercialització, la distribució o l’exportació a l’Amèrica Llatina. La planta de Parets del Vallès va ser la cúspide de Bruguera, però també la seva llosa quan l’empresa va fer suspensió de pagaments el 1982 i liquidada el 1986. Aquells quatre anys van ser un període de conflicte sindical permanent, amb moments de tensió extraordinària, alguns apuntats per Hernández a Bruguera Obrera, com ara una assemblea de treballadors al cine Princesa en què els delegats d’OTEIBSA, CCOO i UGT van arribar a enfrontar-se llançant-se peces de les butaques, o la famosa ocupació de la seu barcelonina del Banc de Crèdit Industrial —entitat pública, propietària de facto de l’empresa prèvia a la liquidació— que va acabar amb un incendi a l’arxiu.

La història de Bruguera va finalitzar l’agost de 1986 amb un desallotjament, que va durar 72 hores, per part de la Guàrdia Civil de l’últim centenar de treballadors que continuaven tancats dins les instal·lacions de Parets. Els seus personatges van continuar sent publicats per Ediciones B, però el mític segell del gat negre ja havia perdut les seves set vides.

Un gegant aixecat per un republicà en temps de Franco

Bruguera va ser fundada el 1910 per Joan Bruguera Teixidó, després de reconvertir l'editorial Progreso —que havia constituït el 1908— en El Gato Negro. L'editorial va estar lligada a Vallcarca des dels seus inicis perquè Bruguera Teixidó s'hi va instal·lar buscant els aires purs de Collserola, segons Albert Caballero, responsable del projecte Bruguera Obrera. Des de les altures de Barcelona va impulsar dues revistes de còmic cabdals per a la cultura popular espanyola, TBO —nascuda el 1917 i comprada per Bruguera el 1986— i Pulgarcito—el 1921.

Bruguera Teixidó va morir el 1933 i els seus dos fills, Pantaleó i Francesc Bruguera Grané, van fer-se càrrec d'El Gato Negro. Francesc Bruguera era un home de fortes conviccions republicanes. Va combatre com a voluntari a la Guerra Civil en un batalló anarquista i va assolir el rang de comandant. Acabat el conflicte, Bruguera va ser empresonat en un camp de concentració de València. Durant la postguerra, l'empresa va guanyar-se la fama "de rojos" perquè Francesc Bruguera va utilitzar-la per fer retornar exiliats republicans, a qui contractava amb qualsevol pretext, segons la informació de Bruguera Obrera.

Els germans Bruguera van enterrar el 1939 el nom d'El Gato Negro per trencar amb l'època prèvia al franquisme i facilitar la relació amb les autoritats de la dictadura. Caballero destaca que l'adaptació als nous temps va reeixir i Bruguera, per la seva condició d'empresa que superava la separació de classes, va ser nomenada empresa model del règim a principis de la dècada dels setanta. Pablo Vicente, autor del darrer llibre que s'ha publicat sobre l'editorial, Auge y caída de una historieta (editorial Léeme), assegura que Francesc Bruguera va salvar-se el 1939 de ser afusellat per la mediació d'un familiar. "L'editorial va permetre que existís un sindicat anarquista clandestí dins l'empresa, el conveni col·lectiu amb els treballadors era el millor dins del sector editorial, el dia de la mort de Franco es va deixar que els treballadors sortissin una hora abans", va explicar Vicente el 2016 a Diario 16.

La producció de títols i personatges que va generar Bruguera és ingent i va ser l'empresa editorial més gran d'Espanya, com va apuntar l'historiador Jaume Vidal al documental de TV3 Històries de Bruguera. Poques marques han marcat tantes generacions i de manera tan massiva com Bruguera. És el que va batejar i teoritzar Terenci Moix el 1968 com "l'Escola Bruguera": una historieta amb trets comuns d'humor tronat i alhora intel·ligent, amb protagonistes exagerats i esperpèntics que transiten per la vida quotidiana i costumista. Però Bruguera no van ser només Mortadel·lo i Filemó, Carpanta, Vázquez, La familia Cebolleta, Las Hermanas Gilda, Don Pío i dotzenes de noms il·lustrats més: Bruguera també va aportar col·leccions de cromos mítiques i, sobretot, novel·les de consum de masses a partir de la filial BolsiLibro, amb els romanços de Corín Tellado i els westerns de Marcial Lafuente Estefanía com a estrelles incontestables. A finals dels seixanta, Bruguera va crear el segell Libro Amigo que va acostar al gran públic, en edicions de butxaca, clàssics universals, assajos, llibres d'història o novetats d'autors com Gabriel García Márquez. Tot un gegant.