El neologisme de l’any: ‘piolín’

Ai, per favor. Com tots els Nadals (sí, sí, aquest plural està ben posat, m’estic referint a més d’un Nadal), tornen tot de coses, algunes d’entranyables com la pela de mandarina deixada pel tió o l’excursió a la muntanya per aplegar molsa, i d’altres de recents i prescindibles, com la plaga de Pares Noel reptant pels balcons o l’anunci estrafet de la Grossa. Doncs en aquesta darrera categoria torna l’ominós concurs per triar el neologisme de l’any, en la seva quarta edició després d’haver encimbellat estelada (2014), dron (2015) i vegà (2016). Realment, diries que no n’aprenem.

Sembla que l’afició —legítima— de resoldre-ho tot a través del vot s’ha estès a allò que no hauria de ser votable, i encara ens creiem que així es fomenta la participació en coses de llengua. ¿És que potser Pompeu Fabra va fer el seu diccionari per mitjà de mecanismes relacionats amb el sufragi universal? ¿En algun moment als responsables de l’Institut d’Estudis Catalans els va passar pel cap de posar les urnes per decidir si esporgaven o no la llista de mots amb accent diacrític? No pas, en les decisions de llengua han de prevaler els criteris tècnics, basats en dinàmiques que invoquin el rigor i impugnin els afectes. La llengua catalana no es vota.

Però persistim en el despropòsit i, altra vegada, caiem en la contradicció. El concurs per triar el neologisme de l’any parteix d’una llista precuinada de deu termes candidats, alguns dels quals, de tan habituals i ben formats com estan, t’obligues a buscar-los al diccionari per constatar que, efectivament, no hi són. Més que un concurs de neologismes, sembla un campionat de mancances. Aquest any els mots integrants de l’afortunada desena de propostes són cassolada, feminicidi, fer pinya, gentrificació, hiperventilar, judicialitzar, micromasclisme, sobiranisme, transgènere i turismofòbia, i el premi, una vegada més, la possibilitat d’entrar amb tots els honors al diccionari normatiu. Sí, busqueu-ho, cassolada, fer pinya i sobiranisme no són al diccionari, ves qui ho havia de dir.

El concurs, deia, es basa en la contradicció de proposar una llista de mots admissibles (perquè l’ús o la seva gramaticalitat els avalen) dels quals només se n’acaba acceptant un, el guanyador del favor popular. I la resta queden al calaix malgrat la seva aparença estimable i l’evidència que no farien cap mal al diccionari; així, paraules derrotades en edicions anteriors com extracomunitari, estratosfèric, mediàtic, maridatge o gihadista són les grans damnificades després d’haver pogut tocar el cim, en tant que acaben sent les masses el que les descarta independentment del seu valor lexicogràfic. On queda l’opinió del filòleg? On, la metodologia d’elaboració de diccionaris? Si no guanya fer pinya, ¿no l’entrarem al diccionari tot i ser, possiblement, l’expressió més veterana de totes les candidates, fins al punt de no tenir-ne res, de neologisme?

Perquè aquest és l’altre problema: és realment discutible que els mots proposats siguin autèntics neologismes, i en tot cas, si han de participar en un concurs d’un any determinat, s’hauria de poder verificar que, de debò, són d’aquell any. I de la llista potser només compliria aquest requisit turismofòbia, i essent molt generosos, micromasclisme. Un concurs de neologismes ha de ser això, un concurs de paraules noves de veritat, no pas de paraules que no són al diccionari però hi haurien de ser. I en aquest punt, el de les paraules noves, se’ns n’ha escapat una de grossa, potser la millor de l’any, tota una generació espontània fruit de la visita d’un vaixell decorat amb dibuixos animats i d’un dia sencer de restauració entusiasta de la legalitat: piolín, plural piolins, a la catalana. Si arriben a incloure-la-hi, la voto segur.

I perquè no sigui dit que aquest article és destraler i va en contra del foment de la llengua, podeu votar el neologisme de l’any a www.neologisme.cat. Només la vostra honradesa us impedirà emetre més d’un vot.