La treva després del procés

Després de l’estrepitós fracàs del full de ruta de Junts pel Sí i la CUP (independència sense cost en 18 mesos i inici plàcid d’un “procés constituent”), diferents veus del món independentista han anat formulant aquestes últimes setmanes una certa autocrítica sobre tot el que ha passat. En aquesta autocrítica és possible distingir dues línies argumentals diferents. D’una banda, es confessa la ingenuïtat d’haver infravalorat la força de l’Estat. De l’altra, es reconeix que la feblesa de l’independentisme respon també a l’absència d’una majoria clara favorable a la secessió.

El primer argument és força discutible. Si parlem de la presó, per exemple, els promotors del full de ruta sabien perfectament que aquesta sortida era a l’horitzó. En una data tan llunyana com el 20 d’octubre del 2016, Carles Puigdemont ja explicava a Vanity Fair (atenció al títol) que “estic disposat a anar a la presó per haver convocat un referèndum”. El 2 de març d’aquest any, el llavors conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat, Raül Romeva, contestava amb un “I am ready for anything” (estic preparat per al que sigui) a la periodista de Reuters que li preguntava si estava disposat a anar a la presó. El 3 de juliol, hores abans de ser destituït per opinar que l’1-O no seria un referèndum de debò, el llavors conseller d’Economia i Coneixement, Jordi Baiget, encara declarava que “podria aguantar haver d’anar a presó” (sempre que no li toquessin el patrimoni). El 13 de juliol la llavors consellera d’Agricultura, Meritxell Serret, deia a El Punt Avui que tenia molt clar “què implica el que farem”. El 31 de juliol Puigdemont va reiterar la seva disposició a Bloomberg, i al setembre el successor de Baiget, Santi Vila, explicava en un míting que “si hem d’anar a la presó, hi anirem”, i afegia que “si ens hem de jugar el patrimoni, ens el jugarem”.

En definitiva, en un conflicte polític com el que està plantejat a Espanya la presó preventiva sense fiança no sembla la resposta més adequada, però ningú pot afirmar que els líders independentistes no haguessin previst la presó. La segona línia argumental de l’autocrítica –dins de la seva subtilesa– dona molt més de si, perquè apunta a la causa última del fracàs del full de ruta tal com s’havia plantejat, que no és tant la contundent resposta de l’Estat com un càlcul inadequat de la força real de l’independentisme. El 14 de novembre el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà va dir que Catalunya serà independent “si hi ha una voluntat majoritària i perseverant de ciutadans de Catalunya de ser independents”, la qual cosa va donar motiu ràpidament a la interpretació que si després de cinc anys de procés Catalunya encara no és independent és per l’absència d’aquesta “voluntat majoritària i perseverant”. El 9-N del 2014 1.897.274 persones van votar a favor de la independència; en les eleccions considerades plebiscitàries del 27 de setembre del 2015 1.957.348 van votar a favor de les candidatures que donaven suport al full de ruta exprés. I, si donem crèdit a les dades no homologades, el passat 1-O van votar sí 2.044.038 persones. Digui el que digui Joan Tardà, i tenint en compte que el cens electoral de Catalunya el formen 5.553.983 persones, és evident la possibilitat d’aspirar a “majories més sòlides i àmplies de les que fins ara hem tingut”, com demanava el seu col·lega Carlos Campuzano, del PDeCAT, en una entrevista recent. Unes majories més sòlides i àmplies que no s’albiren, per cert, ni en el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ni en cap de les enquestes preelectorals del 21-D, en les quals la mitjana de vot per a Junts per Catalunya, ERC i la CUP és del 45%.

Què cal fer en aquestes circumstàncies? La meva humil proposta és una treva. Al marge de l’opinió que ens mereixin els impulsors del fracassat full de ruta –que una vegada alliberats haurien de retre comptes dels seus actes al mateix Parlament que els va confiar el Govern de Catalunya–, ni els uns han de plantejar-se erradicar l’independentisme ni els altres han de persistir en la via de la unilateralitat, veient mandats democràtics on només hi ha un capital polític tan notable com insuficient. (Com sostenia fa poc l’editorial d’un diari sobiranista, “l’autocrítica és un pas necessari per passar d’un cert independentisme màgic a un de més realista i pragmàtic”.) I a partir d'aquesta doble renúncia, que s’obri el diàleg entre tots.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.