Independència per deixar en l’oblit el 3%

Aquella foto és irrepetible. Primer, perquè només un d’ells segueix ocupant el seu càrrec. I després, perquè la situació política la fa inviable. El febrer del 2013, amb el procés independentista ja en marxa, Artur Mas va convocar amb tota la pompa una “cimera anticorrupció”, a la qual van assistir tots els càrrecs institucionals involucrats a combatre-la. Entre d’altres, hi havia el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol –destituït després per defensar una consulta “legal”–; el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso –destituït per les seves conspiracions polítiques amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz–, i el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, avui al capdavant d’Antifrau.

Más información

La Guàrdia Civil xifra en mig milió el cost de la publicitat del referèndum

Catalunya ha rebut les retallades sanitàries més grans durant el procés

Les llistes d’espera quirúrgiques creixen amb Puigdemont

Mas estava contra les cordes. Després d’una primera i breu legislatura en la qual havia dut a terme les pitjors retallades en salut i educació amb el suport del PP, el president va sortir al pas anunciant, per a les eleccions de novembre del 2012, un referèndum sobre la independència. El procés s’engegava. Llavors, l’oasi català ja era història i la corrupció de Convergència començava a aflorar als tribunals. El cas Palau havia aportat indicis sòlids que Convergència, el partit de Mas, havia cobrat 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a canvi de l’adjudicació d’obra pública. El cas ITV, per la seva banda, assenyalava directament Oriol Pujol –destinat a succeir Mas i fill de l’expresident Jordi Pujol– també pel cobrament de comissions.

Després de reunir al Palau de la Generalitat fiscals, jutges i alts càrrecs, Mas es va mostrar satisfet amb les idees aportades i va advocar per fer “neteja”. Malgrat tot, gairebé cinc anys després d’aquella trobada aquelles promeses de regeneració han quedat en res, ofegades pel procés i per l’esclat de nous escàndols de corrupció (el cas 3%) que van obligar Convergència a canviar el seu nom pel de PDeCAT. Segons la interpretació de molts, l’aposta de Mas pel procés independentista no va ser més que una sortida endavant per les crítiques de les retallades i per la vergonya dels casos de corrupció. “Han tapat la corrupció amb una gran senyera”, insisteix, aquests dies de campanya, la candidata de Ciutadans, Inés Arrimadas.

Oblidada pels independentistes per les urgències del procés, d’altres sí que la recorden. Com Gimeno, jutge i ara al capdavant d’Antifrau. Uns dies abans de l’inici de la campanya, va demanar als partits que incloguessin en els seus programes mesures de lluita contra la corrupció. Per exemple, protegir els alertadors, és a dir, les persones que denuncien pràctiques irregulars. Li han fet cas a mitges. El que Gimeno no ha aconseguit, no obstant això, és que la corrupció ocupi el lloc que, per la seva repercussió social, es mereix. El debat sobre com s’ha de combatre aquesta xacra gairebé no ocupa espai als mítings i actes electorals d’una campanya polaritzada per la independència. Quan hi apareix, la corrupció ho fa només com a arma llancívola contra els rivals.

Els candidats estan passant de puntetes per la corrupció, almenys de moment. Si l’esmenten, mai és per admetre la pròpia, sinó per denunciar la dels altres. Es converteix així en un argument més per combatre l’adversari. Ho va fer en l’arrencada de campanya l’expresident Carles Puigdemont. Va afirmar, per videoconferència, que els catalans tenen memòria, “no com els discos durs” del Partit Popular. Una oportuna al·lusió a la recent decisió d’una jutgessa de Madrid de portar a judici el PP per la destrucció dels ordinadors de l’extresorer Luis Bárcenas.

Puigdemont va eludir, en canvi, els casos que afecten el seu partit de tota la vida: l’extinta Convergència, que va canviar el seu nom pel de PDeCAT per frenar el desgast per la corrupció. Centrat a denunciar la repressió de l’Estat (155, “presos polítics”) ni Puigdemont ni el seu equip semblen recordar les velles promeses convergents de fer més transparent la gestió pública. Evitar casos com el 3% o el cas Palau –tots dos sobre el pagament de comissions al partit a canvi d'obres– ja no és una prioritat. Ni tan sols quan s’està a punt de conèixer la sentència per l’espoli del Palau de la Música, que podria provar per primera vegada el finançament irregular de la formació nacionalista.

Qui sí que recorda el cas 3% –està en fase d’investigació, però acumula indicis sòlids contra figures tan potents com el diputat Germà Gordó– és Inés Arrimadas. Però la candidata de Ciutadans no desenvolupa el discurs, sinó que cita el 3% només com una raó més per posar fi al procés. La munició ja la tenia preparada a la recambra el primer dia de campanya i dispara diàriament. “Hem sentit coses com això d’‘Espanya ens roba’, aquesta frase maleïda que han utilitzat per tapar el que s’estava robant amb el tres, el quatre i el cinc per cent a Catalunya”.

Els rivals directes de Junts per Catalunya –al bloc independentista– i de Ciutadans –al constitucionalista– mantenen un silenci calculat. Esquerra Republicana no ha abordat el tema: la número dos de la candidatura, Marta Rovira, ha al·ludit a una “república sense corrupció”, mentre que Toni Castellà ha demanat a la gent “honesta” que abans votava Convergència que voti aquesta vegada a favor dels republicans. Les referències del PSC també són tangencials. El candidat a la presidència de la Generalitat, Miquel Iceta, diu que serà un president honest. “No perquè no roba, sinó perquè no enganyaré els catalans”.

Ningú fa bandera

Més a l’esquerra, la CUP i Catalunya en Comú-Podem tampoc han fet ara com ara bandera de la lluita contra la corrupció en els seus mítings, però són els dos partits que recullen al programa més propostes sobre aquesta qüestió. Els anticapitalistes advoquen per una “república amb corrupció zero” i plantegen incorporar el delicte d’enriquiment il·lícit –que existeix a França, però no a Espanya–; dotar de més recursos la policia i els jutges i fiscalitzar al mateix nivell els partits que les seves fundacions afins. La candidatura de Xavier Domènech, per la seva banda, planteja que les empreses amb condemnats per corrupció o amb sucursals en paradisos fiscals no puguin contractar amb l’Administració pública.

Gairebé tots els partits plantegen la necessitat de blindar els alertadors, de limitar els aforaments i de controlar millor les portes giratòries i les incompatibilitats d’alts càrrecs. Amb variants, la CUP, Podem, Ciutadans i ERC –aquest últim subratlla que sigui Antifrau la que assumeixi aquestes competències– coincideixen en aquests plantejaments.

Els més tímids amb la corrupció als seus programes electorals són el PSC, el PP i Junts per Catalunya. Els socialistes ni tan sols esmenten la paraula “corrupció” i parlen només de més “transparència” i “integritat” en la contractació pública i en l’Administració. També de manera genèrica, la candidatura que encapçala Puigdemont demana “enfortir els mecanismes” de prevenció i adoptar, en la futura república, els “estàndards més avançats” per arribar a la “tolerància zero”. Per la seva banda, el PP només es compromet a “un Govern net i lleial” i a no portar imputats a les seves llistes.