Andrea Camilleri: “La foscor no es pot combatre”

Fa dos anys Philip Morris va deixar de fabricar els maleïts cigarros. Vermells, paquet tou, filtre senzill. Feia dècades que en fumava. Ell i la Valentina, la seva assistent, van escriure plegats una carta al director general de la companyia fent-li notar que al mestre li hauria agradat poder-se fumar algun altre d'aquells cigarros. L'executiu també va recórrer a la ironia: amb “algun altre” no en tindria prou per reimpulsar un producte que pràcticament ja només consumia ell. “Ara estic obligat a fumar aquesta porqueria”, diu amb una rialla Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925), assegut a la butaca de la biblioteca de casa seva, al barri romà de Prati, mentre busca a les palpentes l'encenedor que hi ha sobre la taula i s'encén el cinquè cigarro de l'entrevista.

El pare del comissari Montalbano, inspirat en l'obra del seu amic Manolo Vázquez Montalbán, ha perdut del tot la vista i ha sobreviscut a tots els seus amics d'infantesa: ”Cada vegada que anava a Sicília en faltava un”, diu en to de broma. Però escoltant com la seva veu greu i vibrant analitza el món i encadena anècdotes, sembla que això dels cigarros hagi estat el pitjor drama dels últims anys. Té dues novel·les sobre el famós comissari al calaix —es resisteix a liquidar-lo—, acaba de publicar a Itàlia un llibre preciós sobre els seus records i en català s'ha traduït L'homenatge (Bromera).

Pregunta. Què s'espera un de la vida amb 92 anys i més de 100 llibres publicats?

Resposta. Recordar tot allò que val la pena recordar. Algunes coses es perden. D'altres, en canvi, tornen a aparèixer amb prepotència. Com més vell, més precisió es té dels records de joventut. Leonardo Sciascia [el gran escriptor sicilià] en deia la presbícia de la memòria.

P. Com combat la foscor de la ceguesa?

Si deixés de fumar, em moriria immediatament. Els metges ja no gosen demanar-m’ho

R. La foscor no es pot combatre. No hi ha res a fer. Cal aferrar-se a la memòria, repassar. Demano que em llegeixin algunes pàgines de noves novel·les, diaris. Però la lectura quan te la fan tercers no és igual. La relació que tens amb el llibre es construeix a través dels ulls i de la paraula impresa. És més íntima. No hi ha intermediaris que t'uneixin a través de l'oïda a aquesta paraula. Avui la lectura ja no és tan meva com quan hi podia veure.

P. Què és el pitjor?

R. Perdre els colors. Em disgusta profundament i em posa de mal humor. De vegades intento recordar com anava vestit un personatge en una determinada novel·la. 'Era blanc, amb tocs roses', em dic. I l'endemà ho comprovo. També repasso mentalment totes les obres d'art que m'han agradat. Intento no perdre-les del tot.

P. I té alguna cosa bona?

R. Sí, els meus somnis s'han convertit en una fantasmagoria de colors. És com si el cos, durant la nit, volgués recompensar-me per aquesta mancança: és preciós. L'altre dia vaig somiar que era a l'estació de Milà i corria per agafar un tren vestit de pallasso. De les finestretes dels vagons sortien els caps de centenars de pallassos més que em deien: “Vine, Andrea, vine!”. [riu obertament]

P. Com s'afronta la pàgina en blanc des de la ceguesa?

R. Doncs no es veu. Però aquest problema no l'he tingut mai. Per mi no ha existit mai. Si em passés seria el final de la meva capacitat narrativa. [s'encén el segon cigarro]

Veure Berlusconi dictar lleis una altra vegada seria el pitjor que em podria passar a punt de morir”

P. Veig que segueix fumant igual.

R. Si ho deixés em moriria immediatament. Els metges ja no gosen dir-me que ho deixi.

P. Què escriu ara?

R. Estic revisant coses de fa temps. I veig que la meva escriptura ha evolucionat amb els anys. Estic obligat a reescriure qualsevol llibre que hagi tingut en una caixa sense publicar si vull que vegi la llum. De fet, ho estic fent amb una novel·la de Montalbano que vaig deixar aparcada.

P. Els canvia gaire?

R. Moltíssim. La construcció de les frases, la tria de les paraules. És un llenguatge que s'enriqueix quan envelleix. Una novel·la de fa 15 anys em sembla pobra respecte a com escric avui.

P. No em dirà que ara és més bon escriptor que fa 15 anys.

R. N'estic segur. Entre altres coses, per exercici quotidià. Això els va bé als atletes, als pianistes. I també als escriptors.

P. Aquesta novel·la que retoca és el final de Salvo Montalbano?

R. És la penúltima. La de la fi de Montalbano també l'he reescrit. La primera versió era de fa 12 anys. Però encara haurà d'esperar un o dos anys per sortir. Si d'aquí al maig no me'n ve cap més al cap, segueixo amb el pla previst.

P. Els diaris que li llegeixen cada dia parlen d'una situació política a Itàlia que està enrarida. Populisme, retorn de vells fantasmes, xenofòbia...

R. Tenim al davant la constatació del fracàs dels vells partits. La concepció del partit, com la sentia jo quan era jove, ja no funciona. Aquí existeix la formació d'un moviment que depèn més d'un nucli restringit de poder que no pas d'un poder horitzontal. Si vostè mira el Moviment 5 Estrelles, en realitat reben ordres del còmic i d'una empresa. Un partit que té un cap, un directiu. El mateix sempre ha estat Berlusconi.

P. Per cert, com és possible que segueixi encara dempeus i pugui ser decisiu en les eleccions?

R. Veure Berlusconi dictant lleis una altra vegada seria la pitjor de totes les coses vomitives que em podien passar a punt de morir. Va ser condemnat en via definitiva per frau fiscal quan era president del Consell. En un país normal hauria de desaparèixer de la política. En canvi, segueix comptant. I això ha arribat a un punt que penso que la culpa no és pas de Berlusconi, sinó dels que el voten, els que creuen en ell. O són delinqüents o són babaus. Una o l'altra.

P. On és l'esquerra política a Itàlia?

R. Es reprodueix com algunes cèl·lules, per escissió. I cada vegada disminueix de pes. I això, de fet, passa quan un país no és d'esquerres, com Itàlia. No hem tingut les grans i greus experiències d'altres pobles. De la guerra entre el nord i el sud, per exemple, neixen els Estats Units. De la Revolució Francesa neix una nova concepció de l'Estat i de la relació amb els seus ciutadans. Són fenòmens que fan madurar una nació i a nosaltres ens falten experiències fonamentals. Mai hi ha hagut un punt d'inflexió, perquè el feixisme no va ser una revolució.

P. De fet, van tenir el cas Mani pulite i la revolta contra la corrupció a principis dels noranta.

Abans els partits rebien pagaments de milers de milions, ara et compres un petit assessor amb 10.000 euros. La corrupció s’ha polvoritzat”

R. Va ser fonamental, sí. Vam descobrir la corrupció. Vam eliminar uns quants corruptes. Però el resultat és que mentre abans els partits rebien pagaments de milers de milions, ara et compres un petit assessor amb 10.000 euros. La corrupció s'ha polvoritzat. Com quan explota una bossa de cocaïna en una habitació tancada. I això allunya molt la gent de la política.

P. La forma de corrupció per excel·lència a Itàlia ha estat la màfia. Què va sentir l'altre dia quan va morir Totò Riina?

R. Per mi estava mort des de feia temps. Era un home acabat des que va començar a concebre una guerra contra l'Estat. Però al marge d'ell i de Provenzano, la màfia havia perdut el seu poder. A Sicília s'atenuarà molt després de la seva mort. Hi haurà una mica de guerra per veure qui és el nou capo, però la percebo desunida. Avui qui és potent a Itàlia és la 'Ndrangheta.

P. Creu que Sicília s'alliberarà un dia de la màfia?

R. Sí, ho desitjo i penso que aquest dia és a prop. Però arribarà una altra forma de corrupció més moderna. Fins que hi hagi pobresa i la possibilitat que un individu té de trobar feina en llocs de tant d'atur, hi haurà organitzacions mafioses. El problema és que l'Estat italià mai ha volgut anar a fons amb el crim organitzat.

P. Digui'm, què troba més a faltar en aquest punt de la seva vida?

R. Boh… No sento que em faltin coses. Tinc bones amistats, grans afectes, noto que hi ha gent que m'estima. Si me'n vaig ara amb 92 anys, no sentiré mancances, tampoc penso en el passat. En els meus temps hi havia la guerra i les bombes, sempre és millor el que passa avui. Trobo a faltar gent, algun amic a Sicília. Ara que tornaré seré l'últim. Dels meus 15 amics d'infantesa, només quedo jo. I què faré? Doncs a respirar l'aire del meu port.