Un debat poc memorable

TVE va oferir dijous a la nit el primer debat d’aquestes eleccions amb tots els partits parlamentaris. Són debats que s’han de fer però que els protagonistes haurien de procurar no dir-se el que ja s’han dit entre ells mil vegades ni, durant la seva celebració, reiterar de forma extenuant determinats conceptes. Semblava que dominaven més les estratègies mnemotècniques (que l'espectador es quedi amb tres idees) que les apostes per una exposició una mica més complexa.

TVE va situar els seus convidats en el mateix escenari del seu programa de debats i el moderador, Quim Barnola, dempeus, en un segon pla darrere dels convidats, pràcticament es va limitar a l’administració estricta dels temps i blocs, sense ficar en absolut cullerada en la disputa política. Uns temps, per cert, que l’espectador podia seguir com cada polític anava consumint tot i que errors de grafisme, atribuint els del PSC a CatComú-Podem, van crear confusió. A la resta d’Espanya hi havia la possibilitat de seguir el debat per la mateixa TVE amb traducció simultània al castellà, una traducció que no li calia a Xavier García Albiol, que va ser l’únic a usar aquesta llengua durant tot el debat (Inés Arrimadas la va fer servir parcialment en el minut de comiat). És difícil resoldre el dubte si hauria estat una millor solució el subtitulat instantani (o quasi) perquè també hauria estat molt difícil administrar-lo quan uns i altres es trepitjaven. La diligència dels traductors, un per a cada polític, reproduïa fidelment la cacofonia que en determinats moments organitzaven els propis participants, particularment durant la primera part del debat.

Jordi Turull i Roger Torrent (ERC) van lluir un llaç groc. García Albiol en portava un altre que combinava la bandera d’Espanya i, menys visible, la senyera. Turull, Miquel Iceta i Torrent van anar-hi encorbatats. García Albiol va tornar a demostrar la seva passió per mostrar cartelleria i gràfics i Xavier Domènech va ser qui més pendent estava dels seus apunts.

Inicialment, quan un replicava a un altre, TVE obria una doble finestra per mostrar-los debatent, però aquesta solució dequeia quan eren més de dos els que intervenien alhora. Carles Riera (CUP), potser perquè va ser qui menys va cercar el vis a vis personal (tot i no estalviar-lo del tot), va gaudir dels monòlegs més en solitari.

El debat va ser també alguna mena de trendig tòpic, com ja és obligat, però no fou memorable. I no pas per culpa de l’amfitrió.