El mal moment català i espanyol

Catalunya viu un mal moment, que és una de les cares del mal moment que viu Espanya. La crisi del model constitucional que ha portat a la suspensió de l’autonomia de la Generalitat relativitza altres aspectes d’aquest desastre col·lectiu. Sense aquesta crisi, les múltiples evidències de corrupció al PP haurien impedit que s’investís Mariano Rajoy com a president del Govern espanyol el 2016. I haurien obligat el PP a dur a terme una operació a l’estil de la que va emprendre Convergència i Unió el 2014 després dels escàndols del pujolisme. Liquidació, refundació, nou inici, etcètera. Reconfiguració de les dretes.

Els crits entusiastes d’“a por ellos” que en unes quantes ciutats espanyoles van acompanyar el 25 de setembre la sortida dels contingents policials enviats a Catalunya pel Govern de Rajoy són probablement una de les expressions més significatives d’aquest mal moment espanyol. Són crits d'hostilitat. Després han vingut altres eslògans igualment sectaris, igualment incivils. Són el ressorgir d’un anticatalanisme que feia força temps que estava adormit, des dels anys de la Transició, però que hi era. Si se l’atia, funciona, és de sobres conegut. L’anticatalanisme va ser descrit fa temps com la ideologia de masses del nacionalisme espanyolista. El PP el va treure del seu fons d’armari el 2006, quan va llançar a tot Espanya la campanya contra el projecte d’Estatut català. A Andalusia, on van saltar fa dos mesos els primers crits d’“a por ellos”, el PP de Javier Arenas havia llançat el 2006 una campanya contra el nou Estatut català sota l’acusació que perjudicava Andalusia. Aquella campanya acompanyava la recollida de signatures contra l’Estatut organitzada pel PP a tot Espanya i la va presentar a la premsa a Sevilla el secretari general del PP andalús, Juan Ignacio Zoido. El mateix que ara, com a ministre de l’Interior, dirigeix els policies aclamats i acomiadats al crit d’“a por ellos”. L’enunciat de la campanya del 2006 era aquest: “El pacte de Zapatero amb el nacionalisme català perjudica els andalusos, i Chaves no fa res per posar-hi remei”.

No és només això. Una altra expressió de l’esperit reviscut d'enconament civil són les crides a no comprar productes d’origen català. L’antecedent immediat és el boicot contra el consum de cava llançat per Esperanza Aguirre quan era presidenta de la Comunitat de Madrid. Però no era una novetat històrica. Iniciatives com aquesta van tenir molta força en alguns indrets d’Espanya durant la dècada del 1930, durant els debats sobre l’Estatut d’Autonomia de la Segona República. Ara han tornat a brotar i són una altra expressió de l’espanyolisme anticatalanista. Han tingut èxit. De moment, més de 2.500 empreses, i no precisament les més petites, han deixat de ser catalanes per passar a ser espanyoles en un intent de desempallegar-se de l’estigma polític i no perdre quotes de mercat. Un bon botí.

La jugada li ha sortit rodona al PP. El recurs a l’anticatalanisme a tot Espanya va posar el PSOE a la defensiva a partir del 2006 i el va dividir, ja que va donar ales al si de la formació als sectors que el comparteixen. A Catalunya els ha dividit fins a l’extrem que el PSC ja no guanya ni tan sols les legislatives. Embolicat en la bandera d’Espanya, el PP l’ha utilitzat per tapar les vergonyes de la corrupció que el corroeix. Ha exasperat el nacionalisme català, promovent una radicalització en la qual els autonomistes han perdut l’hegemonia en el moviment catalanista en benefici dels independentistes.

Arribats a aquest punt, Catalunya ha viscut des del 2012 una experiència que no sorprèn els qui coneixen amb detall la seva història política. Esquerra Republicana i la CUP, dos partits sense cultura de govern ni de pacte, han dirigit la política del país. Són forces que el 1978 van rebutjar el consens constitucional i el van viure com una derrota. Llavors eren molt minoritaris. Ara, han viscut el fracàs de l’autonomisme com una gran oportunitat. Ells han marcat els passos de la coalició de govern presidida per un exconvergent, Carles Puigdemont. El resultat del fet que ERC i la CUP dirigissin la política catalana salta a la vista: la Generalitat intervinguda pel Govern del PP i el Govern del PP sense oposició al Parlament espanyol. Els membres del Govern català, detinguts o fugits. El president de la Generalitat, fugit. L’independentisme ha deixat perdre la seva oportunitat i ha provocat, a més, la humiliació del país. Que els qui han portat Catalunya a aquest desastre demanin la reelecció en unes eleccions frega el surrealisme. També aquí cal una reconfiguració.