Barcelona davant del ‘processisme’

El dia en què el Parlament votava la DUI, a Estrasburg es debatia sobre l'estratègia per fer front al canvi climàtic. Dijous, mentre els líders independentistes iniciaven, sense avergonyir-se'n, una rectificació pública al gran engany al qual ens han conduït, al Parlament Europeu s'aprovava un informe de l'eurodiputat espanyol Javi López que traçava el camí a seguir per combatre la desigualtat. Una desigualtat econòmica i social que, impulsada per la crisi econòmica del 2008 i la globalització, és l'arrel de molts dels problemes que vivim avui dia.

El conflicte entre Catalunya i Espanya ha bloquejat el conjunt de les institucions. En els últims cinc anys, mentre el món es prepara per abordar grans reptes globals, el procés independentista s'ha convertit en un forat negre que impedeix qualsevol debat alternatiu. Així ha passat a Catalunya, on l'acció del Govern de la Generalitat ha estat inexistent. Al Parlament han desaparegut les sessions de control al Govern i només s'han fet aquells debats relacionats amb la independència o la propaganda de Junts pel Sí i la CUP.

A Barcelona els socialistes hem intentat protegir la ciutat d'aquesta paràlisi. Els reptes socials i econòmics són prou importants per no sucumbir al monotema independentista. Els ciutadans de Barcelona es mereixen un govern que es faci càrrec dels problemes reals de la ciutat, un govern que, en definitiva, governi. Ho hem intentat durant aquest any i mig en què el pacte entre socialistes i comuns va provar de situar Barcelona al centre de les prioritats. Malgrat la bona valoració ciutadana, en els últims mesos Barcelona s'ha convertit en l'objectiu dels sobiranistes. En poc temps s'han succeït anul·lacions de plens que tractaven d'urbanisme o comerç i s'han substituït per convocatòries de plens extraordinaris que tenien com a únic objectiu donar continuïtat al full de ruta independentista. Una dinàmica de blocs que no ofereix espai per a la pluralitat ni els reptes de la ciutat. Una dinàmica de blocs que s'ha imposat a Barcelona davant del canvi de rumb de Barcelona en Comú i l'acostament d'Ada Colau a les forces independentistes. Amb la sortida dels socialistes es posa fi a un govern progressista que oferia una alternativa des de l'esquerra a l'atzucac en què estem atrapats.

Amb aquesta decisió Barcelona s'allunya del camí que han emprès ciutats globals com Nova York, Londres o París. En un món on l'auge dels nacionalismes i els populismes ha dominat les dinàmiques nacionals, les ciutats han esdevingut els baluards de la pluralitat i el cosmopolitisme. A les ciutats viu la meitat de la població mundial, es produeix el 65% del PIB i el 70% de les emissions de CO₂ del planeta. A les ciutats es concentren els principals problemes del nostre temps. Les ciutats són, en paraules de Zygmunt Bauman, el contenidor dels problemes del món, però també de les seves solucions.

Avui la sobirania d'un país no es mesura només per la seva mida o el control de les fronteres. Al segle XXI la sobirania es mesura també per la competitivitat d'un territori. En aquests termes, Catalunya és avui menys sobirana que ara fa 12 mesos, després que el procés d'independència s'hagi endut les seus socials de grans i mitjanes empreses, la reputació internacional i la percepció sobre la seguretat jurídica que regula els entorns econòmics. Barcelona n'ha patit els efectes en el turisme, la cultura, el comerç o l'Agència Europea de Medicaments.

Hauríem d'haver protegit Barcelona, com els alcaldes de Nova York o Chicago van fer davant de la retirada de Donald Trump del compromís de París pel canvi climàtic, o com Sadiq Khan a Londres defensant la permanència del Regne Unit a la Unió Europea.

Barcelona és prou important per fer valer la seva pròpia veu. No només per protegir els interessos dels seus ciutadans, sinó també per oferir una alternativa davant dels qui ens han portat a aquesta situació. La desaparició de la veu de Barcelona en el debat polític dominant a Catalunya ha ajudat al nacionalisme a estendre's àmpliament sense un relat urbà alternatiu. Per això defenso una Barcelona oberta davant d'un món que es tanca en si mateix. Defenso una Barcelona que traci el seu camí sense fer seguidisme, amb veu pròpia i projectes de lideratge global. Així es va construir aquesta ciutat durant 30 anys, i així pot i s'ha de tornar a construir.

Jaume Collboni és president del Grup Socialista a l'Ajuntament de Barcelona.