Units per la decepció, dividits per la política

Per al Domingo i l’Expectación, veïns del Poblenou, 61 anys de matrimoni al darrere, la torre Agbar és l’edifici on van veure enfilar-se el 2016 Alain Robert, “l’Spiderman francès”. Robert escala gratacels emblemàtics arreu del món. La torre Agbar és emblemàtica per al Domingo i l’Expectación perquè periòdicament prenen la fresca als bancs que hi ha al davant de l’edifici. Més enllà de Robert i les seves proeses, l’antiga seu d’Aigües de Barcelona és avui un gegant de 34 plantes sense ús ni benefici. “A la nostra edat l’únic que volem és tranquil·litat i feina per als nostres fills i nets, i la situació no aporta res d’això”, conclou Domingo quan se li pregunta sobre la derrota de Barcelona per acollir l’Agència Europea de Medicaments.

L’EMA –per les seves sigles en anglès– hauria portat 900 treballadors a la torre Agbar, més l’ocupació que hauria generat al seu entorn. Cristina Marín és advocada i està a l’atur. Viu a la rambla de Prim, a deu minuts a peu de la plaça de les Glòries. Dedica el dimarts al migdia a passejar amb el seu fill de set mesos pel Centre Comercial Glòries, que acaba de reobrir després de dos anys d’obres i uns 145 milions d’euros d’inversió. Marín té 14 anys d’experiència professional amb consultoris mèdics i tenia l’esperança que l’EMA pogués aportar-li alguna opció de feina. Per ella, la responsabilitat del fiasco de l’EMA és del Govern central. S’afegeix a la conversa amb Marín el seu cosí, Javi Rovira, 24 anys, llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, també a l’atur i que viu a casa els pares, al Parc del Centre del Poblenou. Rovira resumeix el parer de tots dos: “És una ocasió perduda per generar llocs de treball perquè el Govern del PP espanta els inversos estrangers”.

La remodelació del centre comercial anava unida a la conversió en zona de vianants de la plaça de les Glòries i al moviment que generaria l’ocupació de la Torre Agbar. Responsables d’establiments de restauració del centre comercial admeten que el punt feble de la zona és la manca de vida nocturna, i esperaven que aquest dèficit es revertís en part amb els funcionaris de l’EMA que residissin al barri, o amb la fallida ocupació de la torre Agbar com a hotel.

Totes les persones consultades per a aquest reportatge admeten decepció per la derrota a l’hora de captar l’EMA –la seu actual és a Londres i el seu futur serà finalment a Amsterdam– i pel fet que la torre Agbar romangui buida; el diagnòstic, però, s’afronta des de la divisió. Gloria Reyes és hondurenya i fa sis anys que viu a Barcelona. La seva família es va traslladar a la capital catalana per un tractament mèdic del seu net. Reyes acompanyava aquest dimarts la seva neboda a conèixer la zona de Glòries. Després de fotografiar-se davant de l’entrada de la torre, Reyes explica que l’aposta unilateral de l’independentisme ha generat inseguretat: “És una pèrdua de potencial per a Barcelona i per a Espanya”. Del mateix parer és Ángel Rodríguez, veí de la rambla del Poblenou. Jubilat nascut a Andalusia, però 29 anys residint a Barcelona, Rodríguez no dubta, pel que llegia a la premsa, que la capital catalana era la favorita per ser la seu de l’EMA, “però s’ha perdut pel que va passar a l’octubre”. Rodríguez afegeix que “el Poblenou es va revaloritzar quan van obrir el districte d’oficines 22@ i ara li aniria bé que li donessin ús a la torre Agbar per donar una nova empenta al barri”. El Domingo, de 85 anys, subratlla que el declivi de Barcelona amb l’independentisme és un fet que es demostra amb el trasllat de seus socials de més de 2.500 empreses.

Vicente Artola és el propietari del Frankfurt Diagonal, bar que regenta des del 1995 al tram final de l’avinguda Diagonal. “Aquí, abans de tots aquests edificis, hi vaig veure camps, horts, firaires i gent de mal viure, gent que està fora de la societat”, evoca Artola. La perspectiva dels anys l’ajuda a treure ferro a l’oportunitat perduda de l’EMA, tot i que tampoc dubta que la responsabilitat és dels polítics, en general, i del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en particular: “Això de l’EMA és conseqüència del peu que té Rajoy damunt nostre per les protestes. Aquí tot és com a Conca, però més car i amb els mateixos salaris, i cada cop pitjors”. Artola opina que un desenllaç com el de l’EMA o l’encariment del preu dels lloguers al Poblenou són situacions que depenen d’un canvi polític radical. Per això la independència li sembla una solució: “Som la regió més solidària, treballem per a molts, som com un país i no ens deixen ser un país. Ens haurien de fer petons als peus”.