‘How does it feel?’ Com et sents?

El 15 de juliol de 1965, Bob Dylan gravà 15 vegades una cançó emblemàtica en la història de la música popular: Like a Rolling Stone. La cançó no tenia precedents o, en tot cas, només en tenia en el mateix Dylan (Zimmerman de naixement; Hibbing, Minnesota, 1941), ni per la complexitat de la lletra ni per la dificultat de la música. Fet i fet, ni el mateix músic ni ningú altre ha aconseguit aproximar-se amb èxit a aquella estranya barreja de menyspreu, condescendència i compassió de la quarta gravació de les 15 provatures enregistrades. Cantant de veu poc convencional, la qual sovint se li trenca, és en canvi el rei de donar l’entonació precisa a lletres d’una extraordinària complexitat, fent-les variar fins de sentit quan li plau.

L’argument de la cançó és en aparença senzill. Explica la davallada d’una dona elegant i orgullosa des de l’alta societat fins a demanar diners pel carrer, enmig de perdedors de tota mena. Hom pot imaginar, sense un esforç excessiu, per a què demana diners i perquè està decidida —si aquest és el verb adequat quan s’arriba tan avall— a fer el que calgui per obtenir-los. Ja des dels primers moments molts van especular sobre la identitat de la tal Miss Lonely. Aquesta tafaneria intrusiva li tornaria a passar a Dylan amb la història continguda en una altra cançó emblemàtica, gravada el 8 de març de 1966: Just like a woman. La musa d’Andy Warhol i noia de molt bona (i rica) família, Edie Sedgwick, semblava tenir totes les cartes per encarnar la patètica figura de l’amant abandonada amb tendresa i amistat. El like, doncs, sembla ser la clau de tot plegat.

Tot això forma part de la dylanofília, apartat molt conreat pels culturals studies als Estats Units i arreu. Als practicants d’aquest culte esotèric se’ls reconeix per un aire despistat i la forma altiva de suportar l’aïllament sistemàtic al qual la gent culta i la gent no culta, és a dir, la societat en general, els sotmet. Un reputat historiador de la cultura popular del segle passat, Greil Marcus (San Francisco, 1945), dedicà un llibre sencer a l’anàlisi del procés compositiu i interpretatiu de la cançó de què estem parlant. Amb això surts a YouTube, ben segur, però no arribes a cap de departament a Harvard.

Com tantes peces del profeta, el que planteja Like a Rolling Stone pot ser interpretat de moltes maneres. Si algú espera que l’autor ens ho expliqui, més val que segui en un cadira de boga i prengui paciència. Hi ha, però, una possibilitat hermenèutica ben senzilla. L’any i mig anterior a la gravació de la cançó, Dylan havia trencat quasi del tot amb el moviment folkie, per al qual ell i només ell podia ser el gran ídol, la gran estrella admirada i estimada. Altrament com Miss Lonely, sembla que se sentia sol i aïllat enmig d’una gernació de seguidors i pundits (intel·lectuals pontificadors) de l’esquerra americana que li demanaven més himnes i més autenticitat, menys visió comercial i menys electricitat. Nois amb barba i noies vestides com nenes, era el que convenia als alts ideals del pacifisme i la lluita contra la segregació racial. La tasca per fer era ingent i el més dotat dels poetes del rock/beat volia emprendre un camí que semblava no dur enlloc. Aquest punt de trencament ha estat explicat en moltes ocasions. Generalment parlant, s’ha entès de manera massa elemental, repetitiva i indocumentada. La versió oficial (mainstream) ve a dir el següent: que Dylan adopta l’estructura del rock-and-roll i abandona alhora la cançó política. No obstant això, el disc que conté Like a Rolling Stone inclou tres de les cançons més polítiques de tota la carrera de Dylan. Sí, és clar, és política i nihilisme, política sense solucions. Són: Tombstone Blues —sobre la misèria física i moral a la ciutat americana; Highway 61 —sobre la violència brutal que ho amara tot; i Desolation Row —un repàs de tots els mites fundadors i nacionals de la gran República, que comença amb el linxament d’un negre i s’acaba acomiadant Dylan mateix, en primer persona, de tots ells, de la família ampliada que és el país. Estava tot dit.

Vet aquí: How does it feel, to be without a home, like a complete unknown, like a rolling stone?