El dòmino secessionista

Totes les fitxes del secessionisme han anat caient per l’efecte dòmino, excepte la CUP, i això fa que el gir encara sigui més rotundament significatiu. Hauria estat raonable un procés d’autocrítica i que en els partits que reconeixen el seu error maximalista se cedís el pas a sectors més moderats i aliens a processos judicials, però està passant el contrari del principi de Gaziel: “Coneixe’s a fons, compenetrar-se, transigir, pactar”.

Evidentment, aquesta suposició és inassumible pel rupturisme i per aquesta raó la incertesa seguirà assetjant la ciutadania de Catalunya –independentista o no– durant un període erosiu i abans, de manera pràcticament indefectible, postelectoral. En la nova retòrica, ja hi ha hagut un desplaçament de la majoria immensa a la majoria –“ara com ara”– insuficient, mentre continua la seqüència de líders polítics independentistes eufemístics en acceptar algun dels càlculs incerts sobre la magnitud d’una àmplia Catalunya insurgent que no existia.

No han servit de res els múltiples advertiments que això passaria. Ha passat, i els qui han construït el procés s’abstindran d’argumentar-ne la rectificació in extremis. És part d’un ecosistema d’irracionalitat política en el qual, a més de líders polítics, hi han intervingut activament economistes, rectors, historiadors, politòlegs, escriptors amb manifestos, entitats sense socis o institucions pantalla.

Més que la coherència intel·lectual serà determinant la lògica de minimitzar l’error i seguir atribuint el fiasco a un enemic exterior. Per Carles Puigdemont, notòriament, el factor repressiu ha estat la Unió Europea, encara que inicialment va anar a Brussel·les a exigir protecció com a ciutadà europeu davant de l’amenaça de l’Espanya venjativa. Ara l’assisteix l’extrema dreta europea, dotada d’un software atribuïble en part a xarxes russes.

Per a la Catalunya real el cost econòmic és irrecuperable. Per a la rearticulació de la societat civil catalana, el mal és inquantificable, fins al punt que alguna cosa ha de canviar sense que sapiguem ni com ni en quin sentit. Costa molt de creure que el secessionisme no entengués que la societat s’estava transformant cada dia i que aquest canvi, per efecte reactiu, s’accelerava com més contundent es manifestava la voluntat de secessió. La incapacitat per intuir els canvis de fons ja va començar amb el pujolisme.

Una dada tangible és l’aparició gairebé sobtada de Ciutadans després d’una llarga incubació, de la qual va ser responsable el concepte de transversalitat, que era la resposta acomplexada a la tesi d’una Convergència com a pal de paller, segons Jordi Pujol. Després va venir Artur Mas i la seva teoria de les majories indestructibles, un concepte manifestament oposat al principi democràtic.

No cal haver estudiat història política per saber que els canvis electorals a Catalunya no han correspost a una linealitat de destí. Després dels partits dinàstics procedents de la Restauració canovista, l’aparició de la Lliga va representar la consolidació del catalanisme, però tampoc era una majoria indestructible, almenys a Barcelona, on el lerrouxisme va guanyar eleccions. I posteriorment, el catalanisme de la Lliga va ser substituït pel confusionisme demagògic d’Esquerra Republicana. I així fins avui.

Amb aquests precedents, Artur Mas va gosar parlar de majories indestructibles després d’haver d’anar en helicòpter a un Parlament de Catalunya assetjat per les protestes contra les retallades socials. I així fins a la caiguda de les fitxes del dòmino secessionista. Així fins que tots han acceptat el marc electoral d’un article 155 que es considerava una agressió brutal de l’Estat.

Sigui com sigui, és un deure moral contribuir a recompondre les peces després de la trencadissa, tot i que la qüestió no sembla que concerneixi els qui van donar motiu a la proclamació d’una república catalana que va durar uns segons. Ara mateix, ningú pot assegurar que les eleccions del 21-D aclareixin la situació, ni si els qui han acceptat el seu error de càlcul donant per feta la independència en poc temps no tornaran a agitar-se.

Després de tantes penúries, el vot independentista es desmobilitzarà? El republicà Claudi Ametlla advertia contra la il·lusa tendència a creure que els catalans només tenen un problema, el nacional, i que, una vegada resolt, la felicitat serà indefectible o que el lloc deCatalunya és el centre del món.

Per al democristià Maurici Serrahima l’independentisme tendeix a una Catalunya com tancada en un gineceu, perquè ningú més que els catalans puguin veure-la i tocar-la. Viurem setmanes d’escenificació electoral determinada al màxim per uns pactes postelectorals que ningú sap com seran.