Aquesta superilla sí que funcionarà

Es podria fer un mapa cronològic del procés de gentrificació de la restauració. El delata l’aparició del primer vermut. No es tracta, és clar que no, del noble sifó de vidre del bar Versalles –un miraculós supervivent–o el Quimet d’Horta –un altre de semblant–, sinó d’aquell bar anodí de la cantonada que de sobte canvia la carta per tapes, les taules per artefactes de fusta polida, els cambrers per joves esvelts i els preus per advertències que diuen que el barri ha de canviar. Bromes a part, el cert és que el barri canvia. Sant Antoni va començar per Parlament. I ara, després de completar el cicle, tenint el turisme trepitjant-li els talons, amb més bars que comerç però amb algun puntet artístic –una galeria intermitent, algun espai amb vocació cultural–, l’Ajuntament planteja instal·lar-hi una superilla que ho abraci tot.

Bravo. Vaticino que aquesta superilla funcionarà. No tinc ni idea del grau de participació dels veïns, malgrat que en tot projecte la paraula màgica es fa present. Tant li fa, perquè l’important és que els veïns estan veient el mercat de Sant Antoni –una mola digníssima que revitalitzarà el que queda per revitalitzar– com a amenaça, precisament pel seu poder de convocatòria. Tant li fa perquè aquest és l’indret ideal per posar una superilla. Anem per parts. Primer, la visió a vol d’ocell: aquest tros de Sant Antoni és un racó diguem que perifèric. La superilla no pot fer-se servir –com sí que passa al Poblenou—per castigar els conductors. Ha de ser un instrument de gestió del trànsit, això sí, però no pas una tortura. Per això és important que no sigui una zona de pas, que calgui travessar, sinó un racó que no necessita penetració, excepte pel que fa als veïns estrictes. La superilla de Sant Antoni no es posarà davant de ningú per frenar-li el pas: la ronda, vull suposar, continuarà fent la seva funció.

En segon lloc, la superilla funcionarà per una qüestió d’estètica. A la ciutat, i sobretot a la ciutat pija –la que no agrada a l’Ajuntament–, l’estètica sí que compta. Sant Antoni té unes ombres envejables; té, crec, algun bocí de llambordes, té vocació de generar placetes, de generar espais que es podran passejar i permetran practicar l’art d’apamar la ciutat sense pressa i sense rumb. No és el mateix travessar el desert del Poblenou, una catàstrofe que no proporciona cap plaer, que caminar per Parlament i estirar-se des de La Calders a la biblioteca Joan Oliver –que val la pena anar a veure–, obra del nostre premiat equip olotí RCR, amb aquell pati interior reflectit en una vidriera de presència brutal, duríssima. Vull dir que es camina per la ciutat i, si pot ser ciutat cultural, encara millor.

I en tercer lloc, no hi ha intenció municipal d’infantilitzar el personal, com sí que hi és al Poblenou. Aquestes ratlles pintades a terra, déu meu! Aquests jocs induïts als quals ningú no juga. Aquests espais que t’indiquen que has de somriure i donar-li la mà a la canalla i si fa falta posar-te de quatre grapes i jugar a alguna cosa. Això no és fer ciutat, això és fer el ridícul. La ciutat també ha de ser una estructura adulta, que permeti un ús racional i, si convé, cap ús específic. Pintar pistes d’atletisme enmig d’un carrer que va ser traçat perquè els cotxes solquessin el barri –a la velocitat que se’ls marqui– i sortissin cap a Santa Coloma és, ho dic un cop més, un despropòsit. I per això la superilla del Poblenou està deserta i només la defensen els ardus militants de la no-contaminació, que és una causa important però que hi està mal abordada.

Per contra, el triangle de Sant Antoni és el lloc idoni per fer avançar la idea del trànsit pacífic. Idea que té en llista d’espera altres llocs concrets, com ara Sant Ramon, al límit entre les Corts i l’Hospitalet, que ja hi treballava Antoni Vives –no sé si això serà un problema–, que comparteix alguna de les característiques que ara he esmentat. No estic gaire segura que Horta sigui una bona idea, tot i que és obvi que l’antic municipi necessita una delicada intervenció en les parts històriques, per realçar-les i posar-les en contacte amb les necessitats presents. Compte, necessitats que també inclouen domesticar el trànsit, oferir més ciutat als veïns, menys intermediaris, més espontaneïtat i menys dirigisme.