Cinema avantguardista en ple franquisme

Es va anomenar escola, però mai va tenir centre, ni professors, ni tan sols alumnes pròpiament dits. L'Escola de Cinema de Barcelona va néixer com a reflex de l'Escola de Cinema de Madrid, que sí que tenia activitat com a formació cinematogràfica i subvencionava les pel·lícules de cineastes que feien els seus primers passos, entre els quals hi havia Mario Camus, Francisco Regueiro o Basilio Martín Patino. José María García Escudero, director general de Cinematografia i Teatre entre el 1962 i el 1968, va ser el que va decidir que els cineastes emergents de Barcelona, com Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, Carlos Durán o José María Nunes, tinguessin el mateix tracte que els de Madrid.

“L'Escola de Cinema de Barcelona va ser un moviment, no un lloc. I si a Madrid es va optar pel neorealisme, l'estètica del blanc i negre, de dones de dol, a Barcelona l'aposta va ser per la modernitat de nous llenguatges, el futurisme, el pop i la bellesa de models de l'època que es van convertir en autèntiques muses”, explica Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, que ha recuperat la filmografia d'aquell moviment: 15 llargmetratges i sis curts. “Fa 50 anys, Barcelona va viure una mena d'oasi en ple franquisme, el règim es va estovar una mica i va ser el moment en què va confluir el talent de gent brillant al cinema, l'arquitectura, també al món de l'edició, dissenyadors. Va ser com un esclat de llibertat i color abans de la recta final del règim franquista, que va ser molt dura”, explica Riambau.

Aquella movida barcelonina, la Gauche Divine catalana que agrupava personalitats tan dispars com els editors Jorge Herralde i Beatriz de Moura; els arquitectes Óscar Tusquets, Ricardo Bofill i Oriol Bohigas; els cineastes Pere Portabella o Jacinto Esteva i noms de les lletres com Terenci Moix i la seva germana Ana Maria, Jaime Gil de Biedma, Manuel Vázquez Montalbán o la fotògrafa Colita, per citar-ne uns quants, era com una tribu que es reunia a la sala Bocaccio o al pub Tusset. “A l'estiu, els punts de trobada es desplaçaven a les discoteques de la Costa Brava, com Madox o Tiffany’s, i també a Cadaqués. Cadascú anava a la seva, però es trobaven en les estrenes i esdeveniments culturals i allò va crear una massa crítica que va alimentar l'Escola de Cinema de Barcelona i que va coincidir amb la fundació del Cercle A, les sales de cinema d'art i assaig”, afegeix. Aquestes van ser el cercle d'exhibició de les pel·lícules catalanes de mitjan seixanta i que també es van programar als cinemes d'art i assaig de Madrid.

Una pel·lícula d’episodis

Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà, està considerada una de les pel·lícules més representatives de l'Escola de Barcelona: “No serà la millor, però sí la més emblemàtica d'aquella bogeria. La idea la va donar Néstor Almendros —director de fotografia— i la proposta era fer una pel·lícula d'episodis, a l'estil de les que es feien a París en l'època de l'avantguarda que representava la nouvelle vague. Era una manera de començar i, a més, barata. Els episodis havien de ser quatre: d'Esteva, Jordà, Bofill i Portabella. Però es van barallar i al final la pel·lícula es va muntar només amb els d'Esteva i Jordà. Van obtenir una subvenció i es va rodar el que finalment va arribar a les pantalles com a Dante no es únicamente severo”. Un manifest amb un argument inexistent en el qual enlluernava Serena Vergano, una actriu de 20 anys que es va convertir en una de les muses de l'Escola de Barcelona, amb Romy o Teresa Gimpera.

Belleses i exponents d'una Europa moderna, la que es volia oposar a una Espanya llavors grisa i antiquada. “Vaig venir a rodar a Barcelona una pel·lícula que era una coproducció italo-franco-espanyola i recordo que Paco Rabal em va convidar a sopar i a fer una passejada per la ciutat. Em va semblar trista, bruta i grisa”, recorda Serena Vergano, que malgrat aquella impressió es va establir a la ciutat. “Vaig conèixer tota la moguda del cinema de llavors, com Esteva, Jordà, Durán i Bofill [amb qui es va casar]. I em vaig convertir en la seva actriu, alguna cosa semblant a una musa. Amb el transcurs del temps, crec que em van utilitzar una mica, però tinc molt bons records d'aquella època, hi havia un optimisme cec i la confiança que les coses que fèiem es veurien fora d'Espanya”. Teresa Gimpera va ser una altra de les muses de l'Escola de Barcelona.

Noches de vino tinto (1966), de José María Nunes, Fata Morgana (1966), de Vicente Aranda, i Una historia de amor (1966), de Jordi Grau, són alguns dels títols de la filmografia de l'Escola de Barcelona que es va desintegrar quatre o cinc anys després d'haver-se format: “Va canviar el ministre [a Manuel Fraga el va substituir Carlos Robles Piquer] i el director de cinematografia i la censura van fer pressió. Portabella va passar a la clandestinitat, Jordà se'n va anar a Itàlia a fer cinema militant i el grup es va anar escampant o reorientant”, comenta Riambau. O al Vietnam metafòric o cap a un cinema més comercial.