El desastre

Era un camí desconegut, certament. Ho va anunciar frívolament Artur Mas tan bon punt el va posar en marxa el 2012. Ara arribem al final del carrer i el que ens trobem no pot ser més trist i dolorós, però també més incert. Que ningú s'espanti amb les coses que hem vist l'últim mes, perquè, si seguim així, tot pot empitjorar més encara.

El paisatge avui és desolador. Mig govern a la presó i l'altra meitat fugit, amb ordres de detenció europea sol·licitades pel fiscal. Les institucions de la Generalitat, tan costosament recuperades, presidència, govern i parlament, suspeses fins al 21 de desembre. I els partits, ocupats a organitzar una difícil campanya electoral inevitablement condicionada per l'acció de la justícia.

El vodevil rocambolesc de Puigdemont a Brussel·les, com no podia ser d'una altra manera, està virant cap a situacions dramàtiques. L'1-O va ser només l'aperitiu, l'esgarrinxada de Leviatan, el monstre marí imaginat per Hobbes com a símbol de l'Estat, que ara ha despertat amb tota la seva força quan algú ha volgut trencar-lo i ha proclamat, fins i tot, la seva ruptura, com va passar el divendres 27 d'octubre.

Sabíem que la setmana passada vam arribar a la pitjor de les situacions possibles: una declaració unilateral d'independència i simultàniament l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Avui s'ha arribat a la pitjor de les conseqüències, com és l'empresonament de mig Govern i l'ordre de detenció per a l'altra meitat. Històricament és el que sol succeir, per cert, amb els governs que intenten trencar l'ordre legal i separar un Estat nou d'un ja existent.

L'acte de la jutge Lamela per dictar la presó incondicional es dedueix del comportament de Puigdemont, que li serveix per fonamentar el risc de fuga i també la voluntat de prosseguir l'acció presumptament delictiva per part dels membres del Govern català dissolt. Només s'escapa de la presó incondicional l'exconseller Santi Vila, que va dimitir just abans de la DUI. Vila va ser l'únic que va respondre a les preguntes del fiscal i del jutge, cosa que no van fer els altres encausats, com els Jordis en els seus corresponents interrogatoris.

Si la convocatòria de les eleccions per part de Mariano Rajoy va robar la iniciativa al Govern de Puigdemont, incapaç de traduir la proclamació de la república en fets, ara l'estratègia rupturista triada per Puigdemont amb la seva fugida a Bèlgica ha obtingut el fruit més conseqüent, que és l'empresonament de la part del seu Govern que s'havia quedat a Barcelona.

L'empresonament aquest dijous de mig govern de Puigdemont aconsellarà als partits independentistes la construcció d'una gran coalició republicana a favor de la llibertat pels consellers, però no està clar que pugui soldar les greus divisions entre els dirigents independentistes, incrementades en les hores prèvies a la DUI per la tensió entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, resolta al final en favor del primer, favorable a la DUI i no a les eleccions autonòmiques.

La duresa del fiscal en la tipificació dels delictes —rebel·lió, sedició i prevaricació— i de la jutgessa a les mesures cautelars constitueix un estímul als acusats perquè optin per una defensa política i rupturista, en la qual es rebutgi la legitimitat del Govern i de la justícia espanyola. També és un estímul a la radicalització de l'independentisme, que des d'aquest dijous impugna la democràcia espanyola i la separació de poders i pretén tornar a traslladar el conflicte al carrer, tot i que des de la intervenció per l'article 155 disposa de menys mitjans materials i institucionals per a la mobilització.