Efectes secundaris

Primer va ser l’alè contingut. Després el conat de repulsa dels uns contrastant amb les cares d’alleujament dels altres. En poques hores es van invertir els termes i es va passar a una mústia satisfacció d’un estrany i polèmic deure complert. Ho reflectien les tristes expressions dels protagonistes. Cares apesarades, mirades alacaigudes, somriures forçats, gestos de condolença allà on els convençuts impacients esperaven rostres alegres, mostres d’acontentament, emocions positives i eufòria contagiosa. Al final, perplexitat. I estem envoltats amb aquest adjectiu mentre assumim que tota aquesta trama emocional que ha palpitat intensament aquesta última setmana s’ha estat projectant durant els últims anys. Perquè analitzat en perspectiva, ja fa molt de temps, massa temps, que vivim perillosament. I no sembla que els guionistes de la sèrie donin mostres ni d’esgotament ni d’escassetat de recursos.

Una cosa diferent és que les altes dosis d’imaginació dels últims capítols facin enrojolar una part substancial del públic que observa com a grotesc el que alguns actors s’esforcen a representar com a èpic. Va quedar escrit en aquestes pàgines fa més d’un mes: som a Netflix. Però alerta!, la cadena acaba de rescindir House of cards fent servir l’excusa de l’escàndol sexual de Kevin Spacey però sucumbint a l’exageració imparable d’una trama superada per la realitat psicodèlica de Trump. I del trumpisme entès com el nou paradigma mundial de demagògia, propaganda i engany també n’hi ha, i no poc, entre nosaltres. El populisme ho envaeix tot i la capacitat per reconvertir els arguments contraris en seductores interpretacions a benefici propi queda a la vista. S’aplica sense pietat. De vegades fregant el ridícul, gairebé sempre allunyant-se de la lògica elemental. No són temps per a la raó, ho són per a les vísceres. I les eleccions les remouran més perquè lluny de ser la solució al problema es convertiran en aplegament d’arguments per al relat, els relats, que tant menyspreu han acumulat i tanta desraó han desprès. Un remei de fracàs per falta de política i un sinònim de pegat per falta d’alternatives.

Paral·lelament, la vida continua. Marcada pels esdeveniments, per descomptat, però mostrant també imatges de naturalitat com si es tractés d’un miratge. No oblidem, no obstant això, que tot fet té les seves conseqüències. I que aquestes ens aguaitaran com factures pendents que deixem de pagar i que ja no relacionem amb esdeveniments, avaluacions i posicionaments comprats llavors. El temps, implacable, desembeinarà la seva espasa justiciera i cobrarà el seu preu mentre una majoria desviarà la mirada i una minoria actuarà sense contemplacions.

Corren aires de venjança que convé neutralitzar. Sonen crits insurgents que cal fer callar. S’apunten horitzons negatius que es fa imprescindible esborrar. Tenim acumulades bastantes proves d’això. A força de repetir una ficció s’ha aconseguit convertir-la en realitat. O fer-ho creure. A força d’insistir en una possibilitat es pretén mostrar-la plausible. Hi ha massa vídeos fraudulents i missatges manipulats que ho testifiquen. Sobren testimonis prèviament preparats per llançar primeres pedres que facin oblidar que ningú està exempt de culpa. S’han sentit crits impertinents imperatius i declaracions altisonants contràries a uns tan contundents com a descripcions de paisatges impensables i arcàdies impossibles.

Tot això corre el risc de ser potenciat per la inevitable campanya electoral mentre que s’intentarà rebaixar-ne l’impacte al·ludint a la retòrica habitual d’aquests cicles polítics. Però davant l’estat d’ànim d’alguns ciutadans ningú pot assegurar avui que el seu efecte sigui innocu. Perquè, d’una banda el procés es va confondre amb un procediment precipitat i atropellat. I per l’altre flanc se’n van minimitzar els efectes socials i econòmics. Va saltar l’alarma tard i malament. I va ser llavors quan l’astúcia es va convertir en moneda de canvi. Però ai! Fins i tot en aquest terreny un estat és més eficient perquè té molts més recursos i potencial. I entre astuts sempre s’avenen.

Els efectes d’una turbulenta roda de premsa a Brussel·les es neutralitzen amb les expressions inadequades de la Fiscalia en els seus propis documents. La sorpresa per l’estrany comportament d’un govern que proclama una república però no pren cap altra decisió conseqüent es retroalimenta per una assumpció sense complexos d’unes eleccions que suposen de facto l’acceptació de la seva renúncia. És cert que de vegades, per avançar, és imprescindible fer un pas enrere. Tant, com que els fets insisteixen a demostrar-nos que no hi ha res que enterboleixi més l’eficàcia que la pressa.

Siguem positius i esperem que els diputats sortits de les urnes reals i legals recuperin les paraules d’Heribert Barrera en la seva presa de possessió com a president de la Cambra catalana, l’abril del 1980: “Cal que aquest Parlament no decebi a ningú, que tots se sentin autènticament representats i que, treballant per a tots, treballi, en definitiva, per Catalunya”. Amén.