Fer un 155

Els lingüistes trempem cada dia amb tot això que passa, l’actualitat va tan de pressa i és tan dinàmica que les novetats pel que fa a la llengua se’ns acumulen i és constant l’actualització del lèxic davant les noves maneres de referir les coses. Ja s’ha documentat i estès una gran aportació a la sinonímia col·loquial per al·ludir als agents de policia —als clàssics pasma, bòfia, guripa, i al castellà madero, hi hem d’afegir el brillantíssim piolín, sembla que arrelant amb la potència d’un cop de porra— mentre que no haurà de trigar gaire a aparèixer algun mot nou per designar el càrrec de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría en l’exercici de les competències cent cinquanta-cincades, i valgui l’invent. Ja n’hi ha hagut qui n’ha dit la virreina, terme de reminiscències colonials que va molt bé per fer bullir l’olla de la propaganda.

L’última sorpresa lingüística del procés i la independència és la substantivació d’un número, el 155, convertit, a partir de la referència inicial a l’article constitucional, en sinònim de dispositiu unilateral d’intervenció/repressió —posi’s el terme que es vulgui, com qui tria la seva pròpia aventura—, el qual pot exercir plenament les funcions sintàctiques d’un nom. No és, òbviament, el primer cas de substantivació d’un número, tot i que els casos existents són comptats (ha ha ha, quin acudit), com ara el nou en l’argot futbolístic per designar el davanter centre (i d’aquí que es parli també del deu, o del set, i fins del fals nou) i també el seixanta-nou, una coneguda pràctica d’estimulació sexual que deixem-ho estar.

Doncs el 155 també està en aquest punt, ha començat a estendre les ales per volar tot sol. Ja d’entrada el vam trobar adjectivat tan bon punt el vam veure venir, i ens vam trobar això del 155 dur i el 155 tou, o el 155 lent i el 155 ràpid, en tots els casos preludiant l’adveniment d’una tortura, més o menys intensa. I ahir mateix l’excupaire Antonio Baños tuitejava una frase que fa uns mesos hauria resultat incomprensible: “Un altre dia, si voleu, seguim parlant del permanent 155 oligàrquic a Espanya”, que suposem que vol dir la contínua intervenció des de les oligarquies, sense que sigui necessària l’aplicació explícita de cap article constitucional. Com dèiem, 155 com a sinònim d’intervenció/repressió —altre cop tria el que vulguis.

Ahir també corria la brama que a la nova estrella emergent del sobiranisme (probablement malgré lui, perquè no crec que ell en tingui la intenció), Albano-Dante Fachin, li havien fet un 155 des del quarter general de Podemos, tot cridant-li l’alto per l’aparent sintonia de Fachin amb l’independentisme, més a través de la via republicana i constituent que no pas de la identitària. Doncs sí, el símil amb l’article constitucional i les mesures de Rajoy ha funcionat a la perfecció, no cal gaire més per designar la intervenció d’una entitat matriu a una de subsidiària a la qual, prèviament, s’ha dotat de mecanismes propis de decisió. Jo et deixo que facis el que creguis que has de fer, fins que me’n cansi, esclar.

Se m’acuden més casos en què es podria aplicar això de fer un 155, per exemple un conglomerat empresarial que intervingués una de les seves marques. No sé... posem que SEAT decideix marxar de Catalunya i traslladar-se a Saragossa; doncs un 155 seria que Volkswagen ho impedís perquè no hi està d’acord i són ells els que manen. I podria passar, també, que en una AMPA una de les comissions en què s’organitza fos un complet desori i que la junta general decidís intervenir-hi, a veure si aconseguim que funcioni d’una vegada; també aquí hi escauria això del 155.

De fet, aquesta setmana a casa n’hem hagut d’aplicar un, de 155, i ha calgut confiscar un dels mòbils, per temps indefinit. Calia tornar a la legalitat.