Nous patriotes

La matinada del 12 d’octubre va succeir un fet que em va impactar de manera especial. Aquell dijous, la nit de festa a la sala Razzmatazz de Barcelona va finalitzar amb el públic cantant Els segadors i alçant el braç fent les quatre barres amb els dits, com li agradava tant fer a Artur Mas. Razzmatazz, l’antiga Zeleste, és on molts vam gaudir de les nostres primeres trobades amb la música internacional més transgressora o més indie. Razzmatazz, com el Sónar, era un pont que connectava Barcelona amb una xarxa global cultural que va més enllà d’identitats nacionals. L’apàtrida barceloní, l’individu que rebutja formar part d’una nació i que tant se li’n fum ser ciutadà d’un Estat o de l’altre, però que si s’identificava amb alguna cosa era amb la seva ciutat, sempre ha estat en minoria. Avui ho estan molt més.

Escriptors, músics, actors, il·lustradors o agents culturals de Barcelona que viuen del mercat cultural espanyol han abraçat la causa independentista. No em refereixo a persones que han tingut sempre el somni de dotar la nació i la cultura catalana d’un Estat. A Catalunya l’hegemonia actual d’aquests és incontestable; no em refereixo a ells: em refereixo a persones que també treballen en castellà, que tenen Espanya com a mercat. Persones que tenien com a pàtria una bona edició de Blackie Books o d’Anagrama, un disc de Los Planetas, una pel·li dels Trueba o que se’n fotien de les misèries nacionals d’uns i els altres. Segur que continuen gaudint d’aquestes opcions culturals, però ara ho fan mentre t’inunden les xarxes socials amb fotografies d’antidisturbis espanyols atonyinant una senyora, amb les ocurrències de Julian Assange, increpacions al Partit Popular, al PSOE, a Ciutadans, a EL PAÍS, darrerament també a la Unió Europa i, sobretot, amb imatges de les masses amunt i avall amb banderes. No és que abans no els preocupessin la política i les seves causes nobles, però el fet nacional, aquestes masses amb banderes i embolcallades en colors nacionals, els generava suspicàcies; ara en són uns defensors hiperactius.

La directora de cinema Isabel Coixet ha destacat per defensar el que Espanya ha aconseguit en democràcia i per criticar la propaganda independentista. El personatge al qual em refereixo no hauria actuat com Coixet perquè no s’hauria plantejat defensar cap vincle emocional amb Espanya, però tampoc cap ideal de Catalunya. Ara, en canvi, sí que defensa un projecte nacional, el català, i menysprea Coixet. Ho argumenten com una qüestió de democràcia. “Això va de democràcia”, “Dret a decidir”, “Viure vol dir prendre partit”, etcètera. Han comprat a l’engròs els eslògans de cinc anys d’una campanya de màrqueting polític tan ben orquestrat que universitats d’arreu del món la estudiaran durant dècades.

El referèndum de l’1 d’octubre i la llei de transitorietat jurídica van ser aprovades saltant-se les bases més elementals de l’Estat de dret, i el resultat de la consulta no presenta cap garantia mínima per proclamar la independència; això té de democràcia el que jo tinc d’enginyer aeronàutic, però res és important al costat de les càrregues policials de l’1-O, de la corrupció al PP, la monarquia o la detenció dels Jordis. Aquesta és la manera de veure la situació per una gran part de la progressia barcelonina abans desmarcada d’identitats o de les forces de la Transició. Han abraçat la creació d’una república catalana com un ideal democràtic malgrat que fa dos dies podien considerar la idea d’un Estat nació com una cosa convencional, fins i tot retrògrada. “És que seria diferent, ho farem amb un procés de decisió popular”, “no hi haurà exèrcit”, “les polítiques socials de la nova república seran un model de socialdemocràcia”. Ningú pot garantir que això s’acabi produint, o que el nou Estat sigui millor que el dels veïns, sobretot quan el que està quedant nítidament clar és el desastre empresarial i que Catalunya no serà d’entrada al mercat únic de la Unió Europea. Els recursos per assolir la Dinamarca del sud potser els tindrien els catalans d’aquí a tres generacions; a més, qui assegura que en una Catalunya independent els Mossos d’Esquadra seran una policia modèlica? Deixarà d’haver-hi casos del 3%? Els mitjans de comunicació catalans supervisaran de sobte el poder polític, com no ho van fer amb Pujol i continuen sense fer-ho avui? I què farem fora de la UE? Res d’això tampoc es té en compte entre aquesta progressia cultural perquè, com va dir Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis, el 30 de setembre a Montjuïc, “Espanya és molt pitjor que Corea del Nord o que Turquia”. Temps enrere, persones com Buch eren considerades per aquesta progressia nacionalistes esbojarrats; ara repeteixen fil per randa el mateix que ell.

Els senyals del canvi fa anys que es detecten. Com quan l’admirat Josep Ramoneda va explicar que a les eleccions plebiscitàries del 2015 va votar per la CUP i que en un referèndum votaria per la independència. Per a la majoria d’aquestes persones de la cultura i els seus seguidors, la seva implicació política havia estat com a molt passar algun dia per la plaça Catalunya durant el 15-M o tenir el carnet d’alguna ONG pels drets humans. Si el nacionalisme català cultural ha votat eminentment ERC o la CUP, aquests nous patriotes han votat sobretot pels comuns. En Ramoneda tampoc és una excepció: van votar per la CUP moltes persones de la cultura barcelonina amb una vida burgesa i plaent, persones que han gaudit del pont del Pilar a la seva segona residència i que, entre instagrams dels seus passejos per la Cerdanya o d’un àpat a la costa de Menorca, continuaven difonent missatges revolucionaris.

Els revolucionaris del pont del Pilar asseguraven fins fa poc que quan la CUP defensa sortir de la Unió Europea i de l’euro, només és postureigantisistema; no s’ho prenien seriosament. Votar la CUP molava. Avui són ells mateixos que escriuen que sortir de la UE potser no és tan mala idea perquè els governs europeus no només no consideraven un “cop d’Estat” l’aplicació del 155 i no fan fora Espanya de la comunitat europea, sinó que hi donen suport. Angela Merkel, Emmanuel Macron, Theresa May, Jean-Claude Juncker, Donald Tusk, Paolo Gentiloni... Totssón uns fatxes. I la caiguda del turisme? I els efectes econòmics per a la seva butxaca? Tot és una conxorxa de Madrid.

L’homònim d’aquest progre barceloní a Madrid, oient de Radio 3, abonat a les activitats de La Casa Encendida i lector de l’Ignacio Escolar, continua passant de pàtries i sentiments nacionals. Per això mostra el seu suport al progre català i li dona la raó: el PP és molt dolent, la màfia del 78, un sistema corrupte, etcètera. Però aleshores, el progre de Madrid li comenta al progre de Barcelona que alguna cosa haurà fet malament la Generalitat, i el progre de Barcelona respon que potser sí, però que, sobretot, darrere de tot plegat hi ha la voluntat democràtica d’un poble, i l’alerta que la premsa espanyola li renta el cervell. Per confirmar-ho busca a Facebook aquella cadena que ha compartit vint vegades amb unes paraules de Miguel de Unamuno del 1907: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. L’interlocutor de Madrid li dona la raó, esclar, però íntimament pensa que hi ha alguna cosa que falla a l’altra banda, alguna cosa que segurament té a veure amb unes altres paraules d’Unamuno, del 1906: “Los españoles de las demás regiones han estado constantemente ponderando y exaltando la laboriosidad e industriosidad de los catalanes –son los demás españoles los que han hecho el dicho de: «los catalanes, de las piedras sacan panes»–, y con esto les han recalentado y excitado esa nativa vanidad que con tanta fuerza arraiga y crece bajo el sol del Mediterráneo. Y esa vanidad, esa petulante jactancia y jactanciosa petulancia que se masca en el aire de Barcelona, hace que las gentes sencillas y modestas –el castellano, a vuelta de otros defectos, es sencillo y es modesto hasta en su altivez–, al encontrarse en aquel ambiente de agresiva petulancia, se sientan heridas y molestas.”