Vells interiors vius

El festival urbà d’arquitectura 48h Open House ha aconseguit obrir aquest passat cap de setmana més de 220 edificis, i més de 60.000 persones han vist alguna de les obres visitables. A més, ha ampliat el seu abast i ja arriba a diferents ciutats de l’entorn metropolità, com Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat, Vilassar de Dalt o Sant Joan d’Espí. Vaig visitar dos edificis d’habitatges que enguany participaven en aquest festival: les cases del carrer Gomis, d’Antoni de Moragas, i el petit gratacels del carrer Escorial, de l’estudi MBM, dos exemples extrems però molt propers en el temps, construïts entre 1953 i 1954 el primer, i entre 1955 i 1962 el segon. Dues tipologies que desbaraten qualsevol intent de classificar com a estil l’arquitectura moderna. Dues formes tan extremes com són dues cases de maó —les de Gomis—, esgraonades, de planta quadrada i coberta de teula a dues aigües i habitatges de vocació central, i un bloc laminar de 17 plantes —el d’Escorial—, de formigó armat amb accés per corredor i torre d’escales exempta i pisos en dúplex.

En aquest festival els projectistes són una mena de protagonistes a l’ombra: els protagonistes són la gent que hi viu, ensenyen casa seva i alhora mostren la dimensió més genuïna de la feina dels arquitectes, la que permet que les persones escriguin la seva vida a les parets que projecten i construeixen. És el predomini de l’interior. Les cases de dins són museus vius oberts, museus de la innocència, com el d’Orham Pamuk, sense intermediaris, on el curador és l’inquilí.

Visitar-les és trobar-se amb maneres de fer, colors i materials diferents i, alhora, familiars. Números de plantes i habitatges pintats amb trepes industrials —com les emprades per consignar caixes d’embalar—, o fets amb passamà rodó, numerant de l’1 al 23 els habitatges en un continu sense plantes. Les escales de tots dos conjunts són una expressió de l’ordre elemental de les coses urbanes i de la invenció d’una organització social. Els murals als replans, els colors de les baranes o els materials informals i pobres fan que un es pregunti d’on sortia un optimisme semblant en aquells anys de plom. Les reixes o els paviments són tot un repertori que vol estirar la casa cap al carrer i, alhora, entrar a casa sembla dilatar-se en diferents passos, cada un en un espai diferent: es passa un cancell on encara plou, s’entra en un vestíbul on es recull el correu, es puja per l’escala fins als replans, es passa el rebedor i s’entra a casa. Open House és un nom explícit i especialment interesant per a un festival d’arquitectura que té raó de ser en el context de la ciutat, a partir de la qual entrem de visita a cases particulars. Per als que viuen habitualment als llocs que es visiten, sortir o entrar de casa des del carrer és un fet rutinari. Però per al visitant no, i serveix per adonar-se de l’interès que aquesta rutina té i de la simplificació que suposa parlar de ciutat o de casa com a fets excloents.

Com tot festival, el 48h Open House implica una complexa organització en la qual, més enllà de les empreses col·laboradores i les associacions que hi donen suport, són les persones les que formen aquesta particular estructura d’organitzadors i voluntaris, uns 900, entre arquitectes, estudiants d’arquitectura de diverses escoles, veïns i usuaris que s’ofereixen com a amfitrions. Una estructura i una organització civil per sobre d’institucions que no representen ni de lluny tan bé el sentit de l’arquitectura a la nostra societat. De fet, la millor obra d’arquitectura del festival és aquesta formidable Torre de Babel coordinada.

El festival 48h Open House Barcelona hauria de fer pensar al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC), ja que aconsegueix connectar l’arquitectura amb la ciutadania potser més bé que aquesta institució professional i fa reflexionar sobre el sentit del seu darrer congrés. Una reflexió que es pot estendre al fet d’haver atorgat la Medalla d’Or del Col·legi a la presidenta del Parlament per l’aprovació recent de la Llei d’arquitectura, quan n’hi havia prou amb una carta d’agraïment del degà, ja que no era més que la seva funció. En canvi, no ho era haver encapçalat els fets dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament. Molts col·legiats, com jo mateix, no ens sentim identificats amb l’atorgament d’aquesta medalla a la presidenta del Parlament. En canvi, el CoAC hauria pogut concedir-la a aquest festival d’arquitectura, clarament expressió de la societat civil.