La vida segueix

Si repeteixes una cosa acaba convertint-se en normal. És el que li passa a Barcelona amb les manifestacions. Ahir va viure la setena gran concentració en tot just 40 dies des de la Diada de l’11 de setembre i que el centre de Barcelona s’ompli de manifestants sembla una cosa normal en aquesta ciutat. Dissabte gairebé dues hores va durar la concentració convocada per la Taula por la Democràcia per protestar per l’empresonament dels presidents d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i de l’ANC, Jordi Sànchez, els Jordis, condicionada per l’anunci hores abans de l’aplicació de l’article 155 que destituïa el Govern català.

Però a la ciutat i a la cèntrica avinguda del passeig de Gràcia, que ja ha vist moltes manifestacions en la seva història centenària, semblava que l’agitació li era igual. Molt pocs negocis van abaixat la persiana. Les botigues de grans marques de roba, senyal d’identitat d’aquesta columna del burgès Eixample, van obrir amb normalitat, tot i que és veritat que només els estrangers tenien disposició per comprar. Sí que estaven plenes les terrasses de bars i cafeteries, que van tornar a fer l’agost a mig octubre.

Ahir, una vegada més, la manifestació va ser política i lúdica: pares amb fills que no van perdonar l’hora de berenar, grups d’amics, i parelles d’edat. “No veus una tanca per poder-hi pujar?”, deia una dona gran al marit.

“Rajoy no havia acabat de dir que ens prenia la llibertat, que ja donava cops a l’olla al balcó”, deia la Maribel, que havia vingut des de Gavà. “El pitjor és que un veí ha posat a tot drap el ‘Viva España’ de Manolo Escobar. Mai he suportat aquesta cançó, i ara, menys”. Va arribar molta gent de fora de Barcelona, malgrat que menys que altres vegades, com es podia veure pel fet que els autocars de Sallent (Barcelona), Vidreres o Quart (Girona) van poder aparcar al carrer veí de Pau Claris i no als afores.

La manifestació d’ahir semblava una rematada de rebaixes. Les pancartes que es regalaven feien esment als Jordis, però també a les concentracions anteriors. La gent se les posava on podia: com a turbant, bufanda, braçalet o com orellera sota la gorra. Els que també van fer l’agost, i ja en van set, van ser els venedors d’estelades i senyeres, a un euro les d’un metre i a dos les de dos metres. En el recorregut des del carrer Aragó fins a Gran Via eren molts els que no volien perdre l’oportunitat, potser l’última, de tenir un públic tan massiu, com els venedors de llaunes de cerveses o els de revistes com Militant.

Per als turistes era un atractiu més, i molts feien fotos des del terrat i les balconades de la Casa Batlló als multicolors manifestants del carrer donant l’esquena a l’obra de Gaudí, tot i haver pagat uns bons euros per poder veure-la.