La insospitada biblioteca del president Lluís Companys

El retrat del polític impulsiu, bon orador però no gaire conreat, de discurs incendiari i construït sobre tòpics que fan els historiadors del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys es relativitza després de fer un cop d’ull a la seva, fins ara, desconeguda biblioteca. Els escrits de Ciceró, la primera edició completa del Quixot en francès, Les mil i una nits editada el 1858, Le comte de Monte-Cristo en una versió amb il·lustracions de 1852, les obres completes de Lope de Vega, Episodios nacionales de Pérez Galdós, Páginas escogidas de Azorín, Jacinto Benavente, Emilia Pardo Bazán, els poemes de Gabriel y Galán… Són alguns dels 250 llibres que van pertànyer a Lluís Companys (el Tarrós, 1882 - Barcelona, 1940) i que ofereixen un perfil molt diferent del polític que va proclamar l’Estat català dins de la Segona República Federal Espanyola el 6 d’octubre del 1934 i que, després de ser indultat i tornar a ser president durant la Guerra Civil, va ser capturat a França per la Gestapo i afusellat pel règim de Franco el 1940, un dia com avui de fa 77 anys.

Tan diferent com que les tres quartes parts d’aquests títols, segurament els seus llibres més estimats, ja que Companys va haver d’abandonar Barcelona la matinada del 24 de gener del 1939 rumb a París amb el que va poder emportar-se en un cotxe, estan en castellà i retraten un home culte que apreciava l’espanyol. “Són els llibres que es va endur quan es va exiliar i aleshores un tria el que més aprecia”, comenta la persona propietària de la biblioteca, que demana mantenir-se en l’anonimat. El conjunt el va vendre un nebot de Carme Ballester, la segona esposa de Companys, el 2010 a Saint-Malo, a la Bretanya francesa.

Els exemplars, en bon estat de conservació, contenen moltes dedicatòries, entre les quals algunes de tan significatives en aquests moments de crisi política com la del diputat i escriptor Álvaro de Albornoz —president del Govern de la República a l’exili entre el 1947 i el 1951—, que el va obsequiar amb la conferència “El fascismo y las armas y las letras españolas”, que va pronunciar a l’Ateneu de Barcelona el 1938: “Al president Lluís Companys, en la gran tragèdia de la República, amb tantes simpaties per Catalunya com amor a Espanya”.

Manuel Azaña, que el va nomenar ministre de la Marina el 1933 abans de ser president de la Generalitat, li va dedicar el seu llibre Mi rebelión en Barcelona (1935): “A don Lluís Companys, un muy amigo, que le recuerda afectuosamente”. També és d’Azaña una cuidada edició, enquadernada per Brugalla amb tapes de fusta, d’un discurs que va pronunciar a Barcelona el 18 de juliol del 1938. És una edició limitada de 75 exemplars amb dedicatòria impresa al president. A la biblioteca també hi ha lloc per a la lírica, i hi apareixen títols en català com Llibre blanch. Policromi-tríptic (1905), un poemari de Caterina Albert —que signava amb el pseudònim de Víctor Català— que Companys va dedicar a la seva dona: “A la meva doneta estimada i bonica; eternament, el teu Lluís”.

“La idea que es té d’aquest polític canvia radicalment en conèixer la seva biblioteca. Primer es veu que era un home amb inquietuds intel·lectuals i també que no tenia aversió a l’espanyol”, afirma la propietària, que revela que el 2010 la persona que va adquirir el conjunt a França va oferir donar-lo a la Biblioteca Nacional de Catalunya sense que els seus responsables hi mostressin interès, i també a l’Ajuntament de Barcelona, amb la mateixa resposta.

Ricardo Cayuela, besnet de Lluís Companys, està entusiasmat amb la idea que s’hagi conservat la biblioteca del seu avantpassat. “El 1936 Companys es va divorciar de la meva besàvia, Mercè Micó, i es va casar amb Carme Ballester, una dona molt dinàmica que va tenir una vida molt complicada. Va ser bastant valenta perquè, ja vídua, va refugiar jueus a París durant la Segona Guerra Mundial. Quan van afusellar el meu besavi, la seva segona dona ho va heretar tot i el que jo sé és que a la seva mort [a París el 1972] cartes, llibres, fotografies i mobles van passar a mans d’un nebot d’ella, a qui hem perdut la pista”, explica Cayuela per telèfon des de Mèxic. L’escriptor i editor, que va ser redactor en cap de la revista Letras Libres des de la seva creació el 1999 fins al 2012, afegeix: “Mentre va viure, la meva àvia sí que va mantenir una relació epistolar amb la Carme”.