Massa ambigüitats

No es pot suprimir l’opressió si subsisteixen les causes que la fan inevitable”, va escriure Simone Weil el 1934. Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, en què es cantava les absoltes al totalitarisme comunista, el capitalisme més salvatge campa al seu aire en el món globalitzat d’avui. La seva solidesa i adaptabilitat a formes properes al totalitarisme reclama discursos artístics crítics, potents, que defugin les ambigüitats.

Les tendències sostractives o relativistes de la dramatúrgia catalana dels anys vuitanta han mutat, en el millor dels casos, cap a una explicitació cada vegada més transparent i oberta, però massa tímida i epidèrmica, dels marcs polítics i socials. Volen i dolen, sense desprendre’s de l’asèptic formulisme minimalista, tot i que el món ha canviat molt des dels vuitanta. La dramatúrgia que en resulta continua sent innòcua, com reflecteixen dues de les darreres obres guanyadores del premis Frederic Roda, ara editades.

BOIRA / LA TRAVESSIA

Lluïsa Cunillé / J. Mª Miró
Comanegra / Institut del Teatre
144 pàgs. 16,80 euros

A Boira, Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) flirteja de nou, com ja havia fet a Après moi, le déluge (2007), amb unes temàtiques polítiques i socials d’actualitat. Sense gaire convicció, tanmateix, perquè l’hipotètic país de l’Europa de l’Est, 25 anys després de la caiguda del Mur de Berlín, on passa l’acció és només suggerit. Com si fos, en realitat, una pàtina que s’endevina en el rerefons d’un món domèstic, claustrofòbic i enigmàtic, d’éssers sense nom i gairebé sense història.

Certament, hi ha una evolució de Passatge Gutenberg (2000) a Boira, encara que adés i ara hi predomina una indolència patològica a l’hora de concretar peripècies, espais i temps inspirats en la història. Els indicis que es destil·len situen l’acció grosso modo en un país devastat abans pel comunisme i actualment pel capitalisme, on la memòria familiar i col·lectiva roman immersa en una boira persistent i encobridora. Un paisatge com aquest seria apte també per anatomitzar l’Estat espanyol, tan deficitari en qualitat democràtica.

La travessia de Josep Maria Miró (Vic, 1977) s’ubica en un innominat país en guerra, on l’actuació de l’ajut humanitari provinent d’un orde religiós es veu trasbalsada per la violència més sanguinària. Una monja, que ha vist morir una nena petita atroçment violada, vol demanar una investigació interna per aclarir l’autoria del crim, perquè sospita que ha estat algú dels seus. La tensió creada l’abocarà a enfrontar-se, en un combat desigual, a la jerarquia implacable de l’orde religiós al qual pertany.

La travessia proposa una perspectiva incòmoda sobre la solidaritat i la violència en zones de conflicte. Miró hi denuncia els interessos “icònics” dels periodistes o els “materials” i d’“imatge” dels cooperants. En el seu periple particular, la monja protagonista descobreix el cinisme dels sectors de l’Església catòlica davant dels abusos sexuals, la devastació extrema provocada per les guerres i l’opressió que pot exercir la jerarquia en organitzacions panòptiques com l’Església catòlica.

A despit de mantenir-se en la inconcreció i recrear-se també en les tècniques formulistes de l’enjòlit, Miró aborda amb molta més contundència que Cunillé una sèrie de temes punyents que reclamen una lectura ètica i política. No obstant l’obertura de compàs, no es desprèn de la rèmora feixuga i lenitiva de la poètica de la sostracció. Ben mirat, és cert que la indeterminació pot contribuir a la universalització, però, en el món d’avui, l’excés d’ambigüitat fa pessigolles als discursos totalitaris.