La visita de la por

La vella i sinistra dama ha vingut de visita. Porta encàrrecs de tothom, siguem sincers i no ens atinguem a sectarismes: d’una banda i de l’altra, tots li han demanat que ens faci arribar els seus missatges i obeïm els seus designis, de manera que ens paralitzi l’enteniment i les voluntats.

D’una banda, el gran i monstruós Leviatan, l’arcaica bèstia marina sovint oblidada que Hobbes va adoptar com a símbol de l’Estat, se’ns ha presentat de sobte i en viu. I això que aquí, diumenge, només va ensenyar l’ungla esmolada i bruta d’una de les seves grapes, probablement la més petita, encara que en va tenir prou per sembrar el dolor i la consternació només d’una esgarrinxada. Ho ha explicat molt bé aquí mateix Cristian Segura, que l'ha vist moltes vegades de ben a prop i ha sabut dominar l’ansietat que provoca la seva mera visió. Saber que ja és aquí ens dona tota una idea del moment polític al qual hem arribat. Millor no imaginar-se com serà si es desferma i ens colpeja amb tota la força de la seva bestialitat.

De l’altra, observem fascinats com incubem l’ou d’una serp nova, un petit Leviatan que ja vol néixer, lluny encara de la mida adequada però ja amb els mateixos designis i fins i tot reflexes de la paüra pròpia de l’original. Ho va dir clarament Carles Puigdemont el primer de juliol en una reunió d’alcaldes que ja des d’aleshores es manifestaven preparats per posar les urnes aquest primer d’octubre tan agitat.

“Fem por i més por que farem” va dir el president rebel. Tenia tota la raó i encara es va quedar curt. La por ja s’ha instal·lat en la nostra vida quotidiana i ja ens mou a retreure’ns, a callar o a participar en actes i esdeveniments de moltes menes que la vella dama ens va suggerint. És així com l’economia de la por és la que regeix la vida política catalana des que va ser invocada pels seus màxims dirigents.

Vam patir una incursió primera, violenta, salvatge, que ens va despertar de la letargia dels temps innocents, quan no hi havia pors ni angúnies que interferissin en les nostres decisions i desitjos. Van ser els atemptats del 17 d’agost, immediatament aprofitats per encunyar una expressió negacionista, inventada per algú que ja pensava en l’endemà. “No tenim por”, cridaven els manifestants contra el terrorisme, sense saber que preparaven així els eslògans per encarar-se a la policia espanyola en el moment més arriscat del Procés.

La vella dama no falla i passeja per tot arreu la seva figura sinistra i escardalenca. Ha vingut de visita i ha quedat ben clar que li agrada la ciutat i el país que ara l’acullen. La vàrem veure diumenge, desafiada per les multituds als col·legis electorals. L’estem sentint també dins de les cases i als despatxos, en les converses interrompudes entre familiars i amics. La massa la reclama per moure’s, per fer-se gran, per assetjar els dissidents o per enfrontar-se a les forces armades. Ens parla amb el soroll dels rotors dels helicòpters i amb els crits de la multitud, amb els trets de fogueig i amb les bales de goma i els gasos lacrimògens que sempre acaben sortint quan és a l’asfalt on es lliura la baralla pel poder.

Mentien els qui dèiem que no teníem por, perquè en tenim, i molta. Deia la veritat, en canvi, el president quan deia que feia por i que en faria molt més encara. La vella dama va venir de visita i ja s’ha aparellat, ara amb Puigdemont, ara amb Rajoy, els presidents de la por.