El procés de Bartomeu

A la junta de Bartomeu li plouen les crítiques des de les dues bandes del procés: uns troben que és massa tova i els altres li recriminen que sigui tan agosarada. Algú podria pensar que intenta ser neutral, i més si tenim en compte que sovint s’expressa a partir de comunicats més que no pas de declaracions institucionals per boca del president, absent d’altra banda dissabte passat en l’històric partit Girona-Barça.

Els independentistes enyoren i reclamen Laporta. L’expresident, i després polític sobiranista, va saber sintetitzar la seva obra en quatre potes: Masia, Unicef, Cruyff i Catalunya. El seu referent era Armand Carabén, impulsor de l’Elefant Blau, opositor del president Núñez i una de les figures clau del mandat de Montal. Aquella directiva es va fer famosa pel fitxatge de Cruyff i pels actes del 75è aniversari del FC Barcelona. El Camp Nou va ser un dels escenaris més emblemàtics en la reivindicació de Catalunya. Aleshores era el temps del català i de la senyera, abans i després de la mort de Franco.

Laporta va acabar el seu mandat sense deixar successor i va ser substituït per Sandro Rosell, fill de Jaume Rosell, que precisament va ser gerent del Barça de Montal. Molts nacionalistes recriminen a Rosell que es barallés amb Laporta i s’exhibís al costat de Núñez, que al seu moment tampoc va trobar un hereu per perpetuar la seva obra després del fallit mandat de Gaspart. Només cal recordar que l’endemà de ser proclamat president, Rosell se’n va anar a trobar Guillermo Fernández Vara, president d’Extremadura, per demanar-li perdó com a culer després que s’hagués barallat amb Laporta.

Rosell es va guanyar el suport d’aquells barcelonistes que, a més de defensar un club plural i respectuós amb totes les sensibilitats, com han dit tots els que han manat, volen que també sigui apolític i independent dels poders polítics, financers i mediàtics. El mateix que va argumentar Núñez per justificar que la seva junta fos un miniparlament en el qual estaven representats els socialistes, els convergents i també gent d’Alianza Popular. Núñez sempre va marcar distàncies respecte a Jordi Pujol de la mateix manera que hi ha hagut culers que han qualificat la junta de Rosell de neonuñista, tot i que el seu pare va ser un dels fundadors de Convergència.

Cal no oblidar, en qualsevol cas, que va ser durant el mandat de Núñez que hi va haver la primera gran expedició blaugrana: més de 35.000 seguidors, molts amb senyeres, van acompanyar l’equip a Basilea a la final de la Recopa l’any 1979. “Ciutadans de Catalunya. Ja tenim una Copa d’Europa i aviat quedarà satisfet un altre anhel del nostre poble: l’Estatut”, va dir Tarradellas durant la celebració del trofeu al costat de Núñez.

Han estat també molts aficionats del Barça els que no han parat de reivindicar l’exhibició de l’estelada al Camp Nou des que el club va ser denunciat a la final de Berlín el 2015. La pressió sobre la junta de Bartomeu ha estat constant, i no pas per una qüestió purament política, sinó per un assumpte de llibertat d’expressió, sempre manifesta a l’estadi del Barça. Els crits d’independència i els de votarem, molt presents els darrers partits, tampoc han obeït a cap consigna de la directiva, sinó que responen a la voluntat d’una part del Camp Nou.

No tota la gent blaugrana pensa el mateix i cada directiva ha aplicat la seva política: el volum i el color de l’estadi han variat molt en funció de les relacions Catalunya-Espanya. Queda l’evidència, en qualsevol cas, que el Barça ha fet costat històricament a les institucions del país en els moments més delicats: l’any 1919, en temps de la Mancomunitat, i quan ha donat suport als diferents estatuts: 1932, 1979 i 2006. El relat barcelonista parla també de quan es va tancar el Camp de les Corts per haver xiulat la Marxa Reial el 1925, o de l’afusellament del seu president Sunyol el 1936.

Què havia de fer doncs el Barça en un moment com l’actual? El consell presidit per Bartomeu, que el 2013 ja va permetre que la Via Catalana passés pel Camp Nou, s’ha adherit al Dret a Decidir i al Pacte Nacional pel Referèndum, ha reiterat la fidelitat al seu compromís en la defensa del país, de la democràcia i de la llibertat d’expressió, i ha donat suport a les persones, entitats i institucions que treballen per garantir aquests drets al mateix temps que condemnava les accions dels que poguessin impedir el seu exercici.

Alguns seguidors blaugrana es queixen en entendre que la junta s’ha deixat portar pel corrent nacionalista, mentre que d’altres entenen que es podia haver mullat molt més. Bartomeu no volia ser de cap manera el defensa central de la Constitució ni el davanter centre del procés. No es podia quedar quiet ni declarar la independència. El president ha optat per ser conseqüent amb la història del club, sense ser grandiloqüent ni fer soroll, com si fos el més natural del món, per més que no tothom ho entengui. No és fàcil mantenir la singularitat del club en un món globalitzat.

Veurem què passa diumenge al Camp Nou. De moment se sap que el Barça vestirà de blaugrana contra Las Palmas i que es guardarà un minut de silenci per la mort de Jacint Borràs, un barcelonista històric, directiu a les juntes de Montal i de Laporta, president del Barcelona Atlètic i perseguit per Bartomeu i Rosell en la famosa acció de responsabilitat del 2010. Una evidència més de la complexitat, diversitat i diferent manera de ser del Barça i, per tant, de la dificultat per estar d’acord sempre amb les decisions de la seva junta, sigui o no més nacionalista, visqui o no a Catalunya.