Morirem tots, menys els Rolling Stones

Si alguna vegada heu pensat que algun dia us tocarà morir, penseu abans o, més ben dit, just després, en els Rolling Stones. No perquè no moriran, com ja es preveu a qualsevol casa d'apostes després que hagin desafiat totes les estadístiques i travesses, sinó perquè potser hi trobeu una raó perquè aquesta tragicomèdia batejada amb el nom de vida mostri aquesta actitud descarada com a última bala, com una ganyota final per anar-se'n així amb un somriure a la tomba. Són vells, milionaris, desfasats, arrogants i els importa un rave que els vegin com pallassos del circ que, més que ningú en aquest planeta espatllat, van ajudar a aixecar: el circ del rock and roll, en el qual alguns, per sort en aquest món ple de descreguts i interessats, troben encara algun significat profund.

Els Stones –no digueu, si us plau, Rolling, senyor, senyora– no busquen significats perquè són ells el significat, amb tot el que això comporta. Arribats a aquest punt de la tragicomèdia, només els més agosarats s'atreveixen a afirmar què va ser abans, si l'ou o la gallina, és a dir, si el rock and roll o els Rolling Stones. Més de mig segle d'existència i la banda que va simbolitzar millor que cap altra la rebel·lia juvenil, l'hedonisme i l'alliberament sexual segueix dempeus, com un colós de Rodes imposant el pes de la seva pròpia història, però també com un centre comercial desplegant tots els mals que amenacen l'essència mateixa del gran circ: la massificació desproporcionada, el màrqueting descarat, l'autocomplaença, el mimetisme…

Però, llavors, en la nit barcelonina, universal malgrat l'estira-i-arronsa d'uns i altres, va sonar, com una tempesta anunciant la fi del món, Paint it black i tot es va posar a lloc. Els Stones ho van posar al seu lloc. Que vagi algú a dir-li a qualsevol nano que s'està desvivint pels seus instruments ara mateix al garatge dels pares que aquests avis estan acabats. El nano, disposat a triomfar amb les seves cançons, us acabarà preguntant què es prenen aquests carrosses per sortir-se amb la seva. Amb Paint it black, a mig concert, s'agiten imparables les filigranes vicioses de les guitarres de Keith Richards i Ronnie Wood; Mick Jagger es belluga esvalotat com una serp malalta que busca presa i tot sona com un somni lisèrgic on val la pena endinsar-se. I això que ahir va costar arribar fins aquí.

En saltar davant dels prop de 50.000 espectadors de l'Estadi Olímpic, els Stones van arrencar freds, com mòmies, amb Sympathy for the Devil, que va perdre tota la seva càrrega maleïda i seducció morbosa. Tot feia preveure un desastre en aquest afer planetari que duu el nom de Rolling Stones. Però el grup, amo de la seva pròpia màgia, va anar remuntant amb It's only rock 'n' roll (but I like it) i, encara més, amb Tumbling dice, que va sonar pletòrica, amb els vents i les coristes posant la cinquena i Jagger ballant per primera vegada a la platea central, amb els seus moviments espasmòdics que s'encomanen. L'estadi ja era dins, com quan el teu equip goleja a la primera part.

A partir de Just your fool, es van esforçar per fer del gegantesc escenari un bar de blues. Amb Jagger a l'harmònica, van tocar Ride 'em on down, també de l'últim disc. Però el cançoner nou, que no deixen de ser versions dels bluesmen Buddy Johnson i Jimmy Reed, respectivament, no té consistència davant de clàssics imbatibles com Rocks off i You can't always get what you want, que van mostrar a l'escenari l'esplendor original que va definir el rock and roll stonià per a la posteritat. També ho va fer Happy en el seu moment, tot i que ahir a la nit va sonar descafeïnada amb Richards, cada dia més allunyat dels seus millors dies, al micròfon. I, llavors, com amb Paint it black, van disparar la traca: Honky tonk woman, Gimme shelter, Jumpin’ Jack Flash, Brown Sugar –amb Jagger corrents per la passarel·la– i Satisfaction, que va tancar l'actuació de dues hores amb focs artificials i el públic cantant a pulmó obert. Tot eren feres, addictives, imparables, plenes de vida impossible i actitud descarada.

Si alguna vegada heu pensat que us tocarà morir algun dia, penseu en els Rolling Stones. Morirem tots, menys ells, que seguiran aquí, com una llegenda del segle vinent.