Un valencià a París

Sens dubte, el pitjor d’Ícar o la impotènciaés el títol. Sobta, llegida ara, la combinació del personatge mitològic que es va cremar les ales en acostar-se massa al sol, amb l’explícit i alhora ambigu substantiu explicatiu, introduït per una adversativa reminiscent de la literatura de caire exemplaritzant. És possible que el 1929, quan es va publicar aquesta novel·la del valencià Artur Perucho (1902-1956), el títol sonés d’una altra manera, o que tingués vocació provocadora en aquella Catalunya prerepublicana, agitada per pulsions modernitzadores que encara topaven, sovint, amb un arrelat puritanisme burgès i provincià (com el que va bandejar, per exemple, el talent expressionista d’Ismael Smith, de qui el MNAC presenta actualment una àmplia i magnífica retrospectiva).

La lectura de les primeres pàgines esvaeix, no obstant això, qualsevol prevenció, perquè el domini narratiu de Perucho ens guanya amb el viu i emboirat despertar de Tristany, un jove estudiant valencià, després d’una nit de festa i alcohol a París i amb l’àgil descripció de la seva quotidianitat a la capital francesa. Podem imaginar l’impacte que devia causar, el 1929, el dibuix precís i trepidant de Perucho, construint el text gairebé com un collage, mesclant-hi fragments de l’aleshores innovador monòleg interior (“Eixe clàxon... Per què? És d’un auto que passa pel carrer? No haurien de permetre cridar els títols dels diaris en un dancing”) i amanint-ho amb esments a la llibertat sexual de les dones franceses, el jazz, els cabarets, la política soviètica i altres ingredients d’actualitat. Perucho assumeix plenament la decidida voluntat de compassar la narrativa catalana amb les tendències innovadores que s’obrien pas a Europa, superant el desinterès noucentista pel gènere i contribuint a popularitzar-lo amb trames psicològiques i sentimentals, com va ser corrent en el pas dels anys vint als trenta, de Carles Soldevila a Mercè Rodoreda, de Cèsar-August Jordana a Francesc Trabal.

Que Ícar o la impotència no acabi de quallar i que els elements posats en joc (un jove entre tres dones, la tensió entre València i París, entre amor, adulteri i sexe, entre ideal i realitat) acabin trontollant i aboquin a un final precipitat, un estirabot en què Tristany sembla un ninot en mans d’un titellaire, es deu al fet que, després de la bona arrencada, Perucho s’embolica, com dissortadament insinuava el títol, en la lliçó que hi ha darrere els fets i la figura de Tristany. La moderna voluntat de distanciar-se d’allò que narra es resol amb un intervencionisme exagerat: els capítols Introito, Intermedi i el final Paràbola —sàviament eliminats en la inèdita autotraducció castellana que Perucho va fer el 1939, aterrat a l’exili mexicà— i un cert excés melodramàtic en la resolució de l’embolic passional de Tristany desbaraten les potencialitats de la novel·la.

Tot i això, aquesta reedició —que, juntament amb la dels Diàlegs de Joan Lluís Vives, enceta una nova etapa de la mítica col·lecció Biblioteca d’Autors Valencians fundada per Joan Fuster, ara en llibres de factura acurada i exquisida— reclama l’atenció sobre un interessant i gairebé desconegut escriptor, periodista i intel·lectual en l’òrbita de Joan Estelrich i el republicanisme. L’aclaparador pròleg de Josep Palomero, més llarg que la mateixa novel·la i deutor de la tesi doctoral que va presentar l’any passat, convida a pensar que hi pot haver altres escrits de Perucho dignes de ser rescatats, els periodístics sobretot, tant els catalans dels anys vint i trenta com els castellans de l’exili.