‘Bonjour tristesse’

Diumenge passat, una amiga historiadora, ja jubilada, em va escriure el següent: “Demà celebro el meu aniversari... som 14 a dinar i he prohibit parlar del tema. La primera vegada que passa en tots aquests anys”. El tema, és clar, és el tema.

Quan escric aquestes línies, soc molt conscient que poden haver perdut tot el seu sentit el dia que llegiu això. Un dia és ara un temps sense límits precisos. Mitja setmana, mitja eternitat. Una setmana, tota una nova dimensió temporal. Però hi ha coses que no canviaran aquests dies, passi el que passi. Per exemple, la creixent preocupació, i fins i tot angoixa, de molta gent, que és perfectament compatible amb la tensa il·lusió amb què viuen moltes altres persones aquests dies previs. Previs de no se sap encara gaire bé què.

A hores d'ara, les responsabilitats del desastre en què ens trobem estan molt repartides. La recollida de signatures que va impulsar el PP contra l'Estatut d'Autonomia i la posterior i grollera manipulació del tràmit del recurs contra l'Estatut al Constitucional són fites fonamentals del camí. Però no són les úniques, com ha esdevingut lloc comú. Interessadament, alguns s'obliden que després de la sentència i la gran manifestació del 2010 ERC es va clavar una gran patacada electoral i Convergència no va tenir cap problema a governar gairebé dos anys gràcies al suport del PP al Parlament. Els dolents, llavors, no semblaven tan dolents.

¿No hi ha tingut res a veure el setge al Parlament el 2011, amb la insòlita imatge del president Mas arribant-hi en helicòpter? ¿De debò que ens hem de creure que la conversió de Mas i bona part de Convergència a “l'esteladisme” no va ser una estratègia –també– per sobreviure a l'enorme contestació social en el seu frenesí retallador? (Per cert, no va ser imposat, sinó fruit d'un convenciment absolut de les seves bondats). N'hi ha prou amb mirar quantes mobilitzacions per qüestions socials s'han fet des de la Diada del 2012 per entendre una part (una part) del que ens passa.

Afegim-hi la miopia, o fins i tot mala fe, del Govern del PP a l'hora d'abordar la qüestió catalana. Un suflé que ja baixarà. Un tema que ja resoldrem arribat el moment amb el finançament. Els catalans, ja se sap… Tot això acompanyat d'altes dosis de manipulació i de catalanofòbia en molts mitjans de comunicació, incloent-hi, ai!, els públics, i un menyspreu absolut per centenars de milers de catalans que des de fa anys surten als carrers a dir que se'n volen anar. Ni un sol missatge per a ells que no sigui que aquesta és la llei, i que no hi ha més cera que la que crema.

Per aquí, també anem ben servits. Uns mitjans, especialment els públics i els altament subvencionats, dedicats sense descans a la propaganda i, massa vegades, a la hispanofòbia. I una majoria parlamentària –sense una majoria social expressada en vots al darrere– disposada a saltar-se el que sigui, incloent-hi les seves pròpies lleis, per imposar el seu projecte a la meitat, com a mínim, dels catalans.

El 6 i el 7 de setembre del 2017 passaran a la història de Catalunya. Seran els dies de la vergonya, i el punt a partir del qual s'ha desencadenat tota la resta, inclosa una defensa de l'ordre constitucional que, com a mínim, deixa en estat comatós el mateix ordre que es diu defensar. Una cosa de la qual no crec que ningú es pugui sentir gaire orgullós i que mostra cada vegada més la dimensió del fracàs col·lectiu a què semblem abocats.

El diumenge 1 d'octubre no hi haurà un referèndum a Catalunya. Hi haurà una altra cosa. Encara no sabem què. Però, si us plau, molta prudència. Alguns dimonis es desperten (“A por ellos, oé…!”) I del que facin aquesta jornada i els dies següents tots els qui tenen capacitat de decisió, dependrà la profunditat de la ferida que tard o d'hora haurem d'intentar curar. Alguns insisteixen que res tornarà a ser com abans “entre Catalunya i Espanya”. Certament, la desafecció és molt gran tant aquí com allà. I el cansament, incommensurable. Però s'obliden d'una cosa. Ni Catalunya ni Espanya són entitats monolítiques. I, malauradament, el que tampoc tornarà a ser com abans és la relació entre els catalans. Si no podem parlar del tema entre familiars i amics és que una terrible malaltia moral ens corromp. Bonjour tristesse.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània de la UAB