La novel·la del referèndum

El 26 de febrer del 1936, 10 dies després de la victòria del Front Popular en les eleccions generals del 16 de febrer, Manuel Chaves Nogales, director del diari Ahora, va escriure, sota el titular ¿Qué pasa en Cataluña?: “La meva enquesta és, fins ara, força satisfactòria. A Catalunya no passarà res. És a dir, no passarà res del que l'espanyol no català recela”. De què recelava, segons les paraules del periodista sevillà, l'espanyol no català? De la revolució. Ja sabem que els mesos següents es van desenvolupar, precisament, l'aixecament militar de Franco, la Guerra Civil i els esdeveniments revolucionaris a Catalunya.

Ara, davant l'1-O, la pregunta de Chaves Nogales és pertinent, però potser formulada d'una altra manera: Què passarà a Catalunya que no hagi passat ja en aquestes setmanes, mesos i anys?

La possibilitat de fer un referèndum amb l'arquitectura que preveu tota la parafernàlia legalment consagrada no ha estat mai una possibilitat realista, perquè no tenia cabuda a la Constitució espanyola que existeix realment i, per això, el rebutjaria sumàriament el Govern de Rajoy.

No obstant això, el Govern de la Generalitat va decidir l'estratègia del “com si”. Calia actuar “com si” hi hagués una altra –per dir-ho així– constitució. Una de paral·lela. I per això calia copiar l'arquitectura o duplicar el que era l'organització original. La llei del referèndum, complementada amb la de transitorietat jurídica, base del nou Estat català, i altres lleis com la d'Hisenda projectarien el “com si” Catalunya fos un Estat dins de l'Estat espanyol.

El 9-N, ves per on, es convertiria en el punt de referència: el laboratori del futur 1-O. Val la pena remetre's al vespre d'aquell agitat 9 de novembre del 2014. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, va declarar: “El procés s'ha dut a terme al marge de qualsevol marc jurídic preexistent; no té empara ni en les lleis catalanes ni en cap decret de convocatòria. Els promotors han renunciat a qualsevol aparença de neutralitat, convertits en jutge i part del procés i ni tan sols s'ha garantit la igualtat de tots els catalans davant del simulacre de consulta. Artur Mas vol ocultar el seu fracàs personal en no haver pogut convocar la consulta il·legal el passat 12 de desembre”.

La consulta del 9 de novembre del 2014 és, en efecte, el succedani que va convocar Artur Mas després d'acatar l'ordre del Tribunal Constitucional de suspendre el referèndum en regla. Per tant, es requeria una posada en escena: la coalició de Junts pel Sí (PDeCat i ERC), d'una banda, i la CUP, de l'altra, tenien la necessitat de promoure/vendre un referèndum en regla –tal com Déu mana, com s'acostuma a dir– perquè repetir l'experiència del referèndum de facto, irregular, o acte de participació ciutadana, semblaria un fracàs.

Ara bé, ja fa uns quants mesos vaig advertir a la ràdio sobre una sospita pertinent. El referèndum formulat d'aquesta manera, amb totes les aparences, potser era un recurs, o per ser més precisos, un McGuffin, com anomenava Alfred Hitchcock a aquells trucs o estratagemes que feia servir per fer avançar la trama de suspens en les seves pel·lícules, sense que en rigor aportés una pista per resoldre els enigmes.

Les forces de l'independentisme necessitaven teixir les aparences legals per superar el 9-N, sense ignorar, és clar, que el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible (Talleyrand).

La diputada Anna Gabriel, dirigent de la CUP, així ho deixava entreveure a principis d'agost: “Soc independentista perquè identifico el projecte de ruptura amb l'Estat espanyol amb una ruptura amb l'statu quo i perquè em sembla una oportunitat de transformació. Que potser no arribi mai, eh? Hi ha molts moments que pensem que perdrem clarament… La independència de Catalunya necessàriament comportarà un procés revolucionari com a alguns ens agradaria? Doncs potser tampoc i alguns acabem a les cunetes. Però, encara que no tinguem assegurada cap tipus de victòria, l'alternativa és resignar-se, veure el mur i no veure l'esquerda”.

Però tampoc per al Govern espanyol, segons va explicar el ministre Catalá el passat 13 de setembre, el 9-N era un “referent”. Ningú millor que ell per saber-ho, perquè aquesta consulta s'havia materialitzat, ja ho hem citat, sota la seva curta barba. S'havia erigit en un referent perquè, a diferència del 2014, quan tenia la majoria absolutíssima de 186 escons, ara, amb un govern incomparablement més fràgil, no podia tolerar una reedició del referèndum, aquesta vegada anunciat a so de bombo i platerets com un desafiament, un referèndum amb tots els requisits formals unilaterals, però requisits, per fi, per a l'1 d'octubre. Era –i és– una qüestió de supervivència política.

Però aquesta vegada Mariano Rajoy tenia, i té, una doble assignatura: desarticular formalment –amb el Tribunal Constitucional, les fiscalies, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil– el referèndum formal i, tot seguit, també impedir un 9-N; o l'ombra d'un 9-N. El 2014 havia aconseguit això primer, però havia menyspreat aquest segon efecte.

Una ficció amb poderosos elements de realitat

N'hi ha que pensen que el Govern de Puigdemont, doncs, s'ha dedicat a construir l'edifici del referèndum des de la idea que seria possible materialitzar-lo. I n'hi ha que no es resisteixen a creure que s'ha dedicat a construir una ficció, això sí, des de la convicció que s'havia de portar fins a les últimes conseqüències: la novel·la del referèndum o el referèndum com a novel·la.

Però és una novel·la històrica amb poderosos elements de realitat. I hi ha milions de persones que, per unes raons o altres, ancorades antigament o més en l'actualitat, estan disposades a creure en la seva veracitat. Pierre Vilar, autor de la colossal Catalunya dins l'Espanya moderna, solia dir que si un nombre massiu, dominant, d'individus participa d'aquesta creença, és que la nació existeix. I encara que els resultats electorals no han acreditat aquest caràcter “dominant” per a la independència, el seu caràcter massiu no es pot negar.

La ficció del referèndum ha quedat al descobert com a tal quan el Constitucional va decidir aplicar el passat 21 de setembre multes anomenades “coercitives” a 27 membres de les sindicatures Electoral i Territorial –de fet, element clau de l'arquitectura del referèndum i de la proclamació dels resultats–, la qual cosa va provocar que aquests membres enviessin, des de divendres, abans del venciment del termini concedit de 24 hores, les seves renúncies al tribunal, al mateix temps que van comunicar, en diversos àmbits, que les decisions adoptades fins llavors quedaven sense efecte.

Encara que el Govern va presentar aquestes dimissions com el resultat d'una decisió política, la veritat és que va ser el TC, amb les seves multes, resoltes per unanimitat, el que va fer enfonsar el castell de cartes, i va posar fi a la ficció.

L'amenaça de ruïna econòmica que els embargaments projectaven sobre els síndics va ajudar a exposar la ficció del referèndum “perfectament” organitzat. Va posar en relleu que les anomenades sindicatures eren una simple còpia, un segell, de les juntes electorals clàssiques. El Govern no s'hi va resistir: el “com si” havia arribat fins on havia pogut. És el que s'adverteix quan es fa un cop d'ull al Butlletí Oficial de l'Estat de dimecres passat, dia 27 de setembre, es llegeix cadascuna de les vint-i-set renúncies dels membres i suplents de les Sindicatures Territorials de Catalunya, les regionals. En aquests documents confirmen al TC que, en dimitir, deixen sense efecte totes les decisions adoptades, condició que posava el tribunal.

El protagonisme del TC ha estat motiu de competència maldestra per part del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza. Primer, amb la citació a 700 alcaldes per induir-los a “reflexionar” sobre l'1-O, quan ja s'havia obert un procediment judicial al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) arran precisament d'una querella elaborada per la secretaria tècnica de la Fiscalia General de l'Estat; i, segon, després de la desarticulació, ja apuntada, de la junta electoral del referèndum per part del TC, dilluns passat 25 de setembre, Maza amenaça: “L'opció de demanar presó per a Puigdemont està oberta”.

Maza no sembla que sigui gaire conscient que és el fiscal general de l'Estat. Per què? Perquè en brandar la presó de Puigdemont –o es demana o no es demana, ja que hi ha una querella que instrueix la magistrada Mercedes Armas al TSJC– ha afirmat una cosa que deixa bocabadats els membres de la carrera fiscal: “Ens esforcem –va raonar– per no anar més enllà de la llei”.

En les properes hores s'escriurà un nou capítol de la novel·la del referèndum. No serà el capítol final. Perquè es tracta de la novel·la riu per excel·lència. Els partits de Junts pel Sí i la CUP ja saben que, amb les aparences legals desarticulades, la tasca consisteix a convertir l'1-O en un acte de participació ciutadana. És, de fet, del que anava, des del començament, la novel·la de referèndum: cues interminables de gents amb voluntat de votar, tot i que les forces de seguretat tanquin amb set claus els col·legis.

Rajoy ha cantat victòria amb el vaticini que “s'ha impedit el referèndum”. Però encara està pendent el desenllaç d'allò que de debò hi ha sota la disfressa de ball del referèndum formal de l'1-O i, que, finalment, ha aflorat amb força, no sense poca ajuda de l'acció repressiva: la mobilització. El volcà seguirà actiu, reavivat per les querelles i la criminalització. I apagar-lo requerirà baixar a les profunditats.

Potser no estaria de més, com més aviat millor, superar la pàgina de successos del referèndum i pensar en el concepte que l'historiador Pierre Vilar va demanar recular. És a dir, prendre distància. “És clar –va escriure Vilar– que recular no significa indiferència i és dubtós que alguna vegada hagi significat objectivitat”. Recular significa ara i aquí examinar el que ha passat entre el Govern d'Espanya i Catalunya en els últims anys. Implica reflexionar sobre la història de les picabaralles dins del TC els anys 2006-2010, la sentència d'inconstitucionalitat promoguda pel Partit Popular, les campanyes contra Catalunya i l'hàbil explotació que n'ha fet el nacionalisme.

I tornar a començar.