Ron Wood, el quart Rolling, és veí de l’Eixample des del 2013: “M’agraden el clima i l’ambient de llibertat”

“Des del moment que em llevo ho veig tot com un pintor”. “Soc un pintor que toca la guitarra”. Aquestes afirmacions sorprenen venint de Ron Wood, membre dels Rolling Stone des del 1989 i un dels guitarristes més destacats de la història del rock. Aquest anglès prim i actiu, nascut fa 70 anys, que actua amb els seus companys dimecres a l'Estadi Olímpic de Barcelona en el marc de la gira No Filter Tour, és també pintor d'olis des de fa dècades.

De fet, dilluns va presentar al Museu Picasso d'aquesta ciutat Ronnie Wood artist, el seu primer llibre, que inclou més de 320 obres realitzades en les últimes cinc dècades, des dels seus primers treballs, com un retrat de Rembrandt, fins als últims, plens de color i pinzellades ràpides. “Soc bessó i per això el meu traç és ràpid, tinc poca concentració”, assegurava dilluns en una sala amb mitja dotzena d'obres seves, diversos interiors domèstics, escenes de concerts amb els seus companys Mick Jagger, Keith Richards i Charlie Watts i un autoretrat. “És l'últim que he fet, aquí a Barcelona”, va confessar, després de dir que es va apropar a la pintura gràcies als seus germans grans: “Volia assemblar-m'hi, també volia pintar. Per això, des que en tinc record m'he expressat a través de la pintura”.

Wood va descobrir el Museu Picasso després que el convidés a visitar-lo el seu veí d'escala, el director del centre, Emmanuel Guigon. “A partir d'aquesta trobada el vaig convidar a venir a veure el museu, perquè em va semblar bé barrejar aquests dos mons, ja que tant Picasso com els Rolling són creadors de mons”, va assenyalar Guigon.

“És una gran casualitat”, va dir el músic i pintor, que passa temporades a la casa que té a l'Eixample barceloní des del 2013. “M'agraden molt les bogeries de Gaudí i l'obra de Miró, el clima i l'ambient de llibertat que es viu en aquesta ciutat”, en la qual també gaudeix de l'anonimat.

Wood va reconèixer que Picasso sempre l'ha influenciat: “Sobretot les primeres obres, la seva cruesa i la manera delicada que tenia de pintar les coses de la vida diària, com els seus pares”. També va assegurar que li agrada la pintura més que la música “perquè li permet fer un art tangible”. De fet, va confessar que pinta fins i tot moments abans de sortir a un concert i que ho fa per concentrar-se. “Al principi els meus companys es ficaven amb mi, i em deien que deixés estar les pintures i em dediqués a la guitarra. Ara em respecten i estan molt orgullosos de mi. El Keith acostuma a dir-me Ronnie Rembrandt”.

En aquest context, Wood va explicar que per a ell si hi ha un equivalent a Picasso al món de la música és Bob Dylan: “Amb la diferència que el Bob no sap que és un geni i Picasso sí que ho sabia. Tots dos són increïbles”.

A més, va dir que en els moments més difícils de la seva vida l'art li ha permès “buscar solucions per tirar endavant i cicatritzar”. En bona sintonia amb el director Guigon, no va descartar la possibilitat de poder comissariar una exposició al centre: “Tinc bones idees de com penjar els quadres”. En finalitzar l'acte, com a bon anglès va demanar a tothom: “I ara a prendre's una bona tassa de te”.