Mossos

"Inútils".

Vaig tenir un amic que als Mossos els deia “inútils” i ningú li va portar la contrària fins que va morir d'un càncer de pàncrees després d'alegrar la vida d'uns quants de nosaltres amb la seva ironia, que era tot un regal per a un poble seriós i amb tendència a apagar-se. Havia llegit molt i des que va descobrir internet no parava de comprar llibres sobre la II Guerra Mundial i la batalla de l'Ebre. No era casual que sempre trobés la paraula més corrosiva, i sovint precisa, per batejar qualsevol col·lectiu o individu que desfilés a la vista de la barra del bar en què els pagesos blasfemaven mentre les dones cantaven missa. No renegava ni utilitzava eufemismes que se li suposaven a un jove arribat de la ciutat, sinó que les seves definicions eren tan enginyoses que algun dels seus vam decidir reunir-les en un diccionari. Així que el terme inútils de seguida va passar a formar part de l'argot de tots els que pensaven que els Mossos no feien cap falta.

Un naixia per ser pagès, i mai deixava de ser fill de pagès, fins i tot si es feia periodista, tret que es busqués la vida com a bomber, guarda forestal o mosso. De fet, no es parlava de ser mosso, sinó d'entrar al Cos de Mossos d'Esquadra, com si no pogués ser una feina vocacional o la manera d'escapar-se de la quadra, del camp, de la vida que t'havia tocat viure, de la ira. A l'hereu li estava permès ser un miserable o arruïnar la família, però no viure del cuento. Ningú cuidava més bé de si mateix que el pagès, de vegades bomber, moltes vegades guarda forestal, sempre vigilant de casa seva, mai funcionari —si de cas, des de fa un temps, subvencionat. Hi havia feines que es consideraven prescindibles i, per tant, exercir-les s'interpretava com una traïció, un escarni o una fugida en la calma tensa del poble, només condescendent amb la Guàrdia Civil. La gent s'havia acostumat d'alguna manera als tricornis, formaven part del paisatge i amb el temps molts eren fins i tot de tracte fàcil.

No és que fossin ben vistos, però a ulls dels altres venien de fora, com si no quedés més remei que acceptar-los, i s'imposés fer la vida suportable entre tots. Res a veure amb els Mossos, personatges coneguts que desconeixien com arribar als llocs, es perdien pel camí, trigaven a donar fe de l'incident més banal i eren esbroncats quan apareixien per posar tanques als ral·lis, unes tasques que se suposaven senzilles i de sentit comú. Els joves jugaven amb els Mossos a les carreteres com mai s'havien atrevit a fer-ho amb la Guàrdia Civil, potser perquè només se'ls veia com a agents repressors, fiscalitzadors més que no pas acompanyants en la desgràcia quan hi havia un robatori o un accident. La consigna era “com més lluny, millor”. Tampoc les notícies que arribaven de la capital els feia millors, més que res perquè es parlava de pilotes de goma, de pallisses, d'intimidació i de comportaments sàdics; no de seguretat.

Va passar que els pagesos van anar minvant amb el temps mentre augmentaven els agents forestals, els bombers i els mossos, cada vegada més propers, finalment interessats per tot el que es murmurava a les botigues i es discutia als bars, pel que passava al poble. Els agents ja no només esperaven d'amagat per caçar i multar els conductors bons i dolents, sinó que les patrulles preguntaven per les cases buides i pels que vagaven pel carrer, per les picabaralles i pels furts, per les coses que passen i poden passar i no per les que ja havien passat. Els Mossos es van anar apropant a poc a poc a la gent fins que la gent s'ha apropat a poc a poc als Mossos. Aquests dies els han donat les gràcies per la seva actuació en els atemptats de la Rambla i Cambrils.

Els ciutadans, propers o llunyans, es van sentir protegits i alhora informats perquè les patrulles es van fer visibles a qualsevol punt del territori, fins a l'extrem que cadascú va sentir com si tingués un agent al costat i va saber cada moment què estava passant sense intermediaris, a través del Twitter dels Mossos o per boca de Josep Lluís Trapero, un major amb veu d'actor de doblatge, que transmetia ordre i autoritat fins que va tractar amb la premsa.

Igual que els pagesos, els periodistes no ens portem gaire bé amb els Mossos i tractem de desertors els qui s'han passat a la comunicació corporativa, com si haguessin canviat de bàndol, per no dir que s'han venut. Molts de nosaltres busquem les cròniques de Rebeca Carranco, Mayka Navarro, Guillem Sánchez, Jesús G. Albalat i Maria Jesús Ibáñez o la veu d'Anna Punsí, companys que admirem perquè els suposem furgant i emprenyant a les comissaries i preguntant a Patricia Plaja.

Periodista de cap a peus, ràpida en la presa de decisions i amb criteri per defensar-les, Plaja és la cap de premsa dels Mossos. Té poder i s'ha guanyat l'autoritat perquè defensa el servei públic, no depèn dels polítics i coneix com funciona el periodisme perquè va ser de les nostres, i de les millors. La seva va ser una actuació tan professional, natural i pulcra amb la població que ens obliga a preguntar-nos què passarà amb nosaltres si els Mossos poden passar dels periodistes i si els ciutadans no només no ens necessiten per estar informats sinó que ens reprenen, com va passar, per intentar explicar coses abans que ho fes el compte de Twitter dels Mossos. Ha arribat un moment en què el lector compra la veritat que més li interessa, com si la falsedat fos allò amb què no s'està d'acord, de manera que en situacions extremes, com va ser l'atac terrorista, es va imposar la versió oficial.

A molts ciutadans, i naturalment als pagesos, va semblar que no els interessaven llavors -fins que els Mossos van abatre Younes Abouyaaqoub-, les interpretacions de la premsa, ni tampoc després la utilització del terrorisme en ple debat sobre el grau de ruptura entre la ciutadania catalana i la societat espanyola. Els qui aplaudien majoritàriament els Mossos, a Barcelona i a diferents pobles de Catalunya, eren els mateixos que abans els havien renyat i menyspreat “per inútils”, així, a granel, sense fixar-se si eren de trànsit o els antidisturbis.

I és que han estat tants i tantes vegades els qui s'han burlat dels Mossos, amb la Guàrdia Civil o sense, que ara, quan per una vegada els donaven les gràcies, no van acceptar lliçons de polítics ni de periodistes. Demà tornaran a ficar-se amb ells, com correspon, perquè no són aquí per ser elogiats ni per exhibir-se, però segur que se'ls miraran d'una altra manera, els tractaran diferent, la consideració serà una altra. Almenys per la meva banda, mig pagès i mig periodista, perquè aquesta vegada l'“inútil” vaig ser jo, no els Mossos.