A la recerca del (nou) centre

Avui són freqüents els estudis sociològics que descriuen les societats europees com una juxtaposició de grups socials diferenciats i cada vegada amb menys característiques compartides. Simplificant, estaríem tendint a una aglomeració de “tribus” socials amb decreixents conviccions compartides. És un procés que s’aguditza, ja que l’impacte de les tècniques de màrqueting a internet fa cada vegada més que els grups siguin autoreferenciats “tancant-se” en el seu “petit món” que els autoafirma. Cada grup llegeix la premsa, escolta la ràdio, consulta les pàgines web, rep els missatges de Facebook i d’Instagram, etc., que més s’ajusten als seus gustos. A més, s’afegeix l’efecte que el Premi Nobel d’Economia Daniel Kahneman anomenava el biaix de la reafirmació: tendim a ser selectius i a retenir allò que ens reafirma en les nostres opinions.

Aquests processos tenen el seu impacte en l’àmbit polític i en el comportament electoral. Així, a Catalunya tenim potencials grups socials al voltant del PP, de C’s, del PSC, del PDeCAT, d’ERC, de CSQP i de la CUP. Però falta un grup!

Les dades del CEO de juliol del 2017 donen una clara indicació d’on és el “grup perdut”. Quan es pregunta a l’electorat català com se situa en l’eix dreta-esquerra (en què 10 és l’extrema dreta i 0, l’extrema esquerra) un 50% se situa al voltant del 5 (entre el 4 i el 6). Quan se li pregunta per l’eix “identitari” (en què el 0 és el màxim espanyolisme i el 10, el màxim catalanisme) el 45% es col·loca també al voltant del 5 (entre el 4 i el 6). És més, en l’edició anterior del CEO, el 72% dels catalans ens sentíem en major o menor mesura espanyols. I una detallada anàlisi per edats indica una presència de joves en aquest grup central “en la mateixa proporció que la gent més gran”. O sigui, el futur electorat seguirà sent majoritàriament de centre, ceteris paribus.

Per contra, quan es demana als electors que col·loquin els partits actuals en els dos eixos esmentats, el centre queda buit: no veuen una força situada clarament en aquesta posició. És cert que, en una determinada mesura, tots s’autoperceben en una certa centralitat en un dels eixos, però no en tots dos alhora. A més, aquesta autopercepció no sembla que sigui compartida per la majoria de l’electorat.

Units per Avançar pretén, amb la humilitat que obliga estar naixent com a partit polític, aportar un projecte que ocupi aquest espai electoral, des d’un catalanisme centrat, no independentista, amb una proposta sobre el conjunt d’Espanya. Tenim propostes de polítiques socials, econòmiques, de política internacional… molt orientades a aprofitar les oportunitats que en els propers anys es presentaran. No aprofitar-les ens situaria en una situació de desavantatge internacional. Tenim al davant canvis d’una gran magnitud: una segona revolució industrial amb extraordinaris augments de productivitat, els reptes de l’equitat, els avanços científic tecnològics, el nou escenari geopolític, canvis axiològics de primera magnitud… Són reptes que poden ser una oportunitat d’avanç humà, social i econòmic o un fort risc per a la cohesió social i el progrés.

Convertir gairebé 2.500.000 vots potencials de ciutadans catalans que es defineixen com de centre en vots reals suposa dificultats importants que no són fàcils de superar. Requereix una proposta clara i creïble de polítiques econòmiques i socials, un projecte polític que respecti la realitat nacional de Catalunya amb la del conjunt d’Espanya i que ho faci permetent sumar per a uns i per als altres; credibilitat dels seus representants i molt especialment superar la barrera del vot útil en un moment que encara impera davant de l’enfrontament polític del panorama català. Ho aconseguirem si les propostes de centre són vistes com un projecte modern, de futur, realista i de mitjà i llarg termini, que dona respostes als reptes actuals. I que són capaces d’ampliar el comú denominador a totes les “tribus” avui existents.

Carlos Losada, Oriol Molins, Ignasi Rafel, Montse Surroca són impulsors d'Units per Avança.