L’altre barri gòtic de Barcelona

El barri Gòtic de Barcelona és una de les zones més concorregudes i fotografiades de la ciutat, sobretot per milers de turistes que passegen pels carrers estrets del nucli medieval que es va superposar a la colònia romana de Barcino, nucli primigeni de l’actual ciutat. Però existeix un altre barri gòtic a Barcelona d’aspecte menys monumental, menys concorregut i gairebé desconegut pels mateixos barcelonins, però tan gòtic com el que acull la catedral, Santa Maria del Mar o del Pi, la plaça del Rei i tots els seus voltants. Es tracta del barri del Besòs, una zona al suburbi de Barcelona que limita amb la veïna Sant Adrià del Besòs on des del 1960 es pot passejar per més de 50 carrers, un al costat de l’altre, que tenen el nom de pintors i artistes gòtics de primer nivell.

La llista és digna d’un manual de bon art medieval. En pintura, des del gran mestre influït per la pintura flamenca Bartolomé Bermejo, fins al representant més important del gòtic internacional Bernat Martorell, passant per Ferrer Bassa, Jaume Huguet, Lluís Borrassà o Lluís Dalmau, autèntic dream team de la pintura gòtica catalana. També són presents en aquesta zona apartada de la ciutat arquitectes i mestres d’obres com Arnau Bargués i Jaume Fabre, que van treballar i van realitzar la traça de la catedral de Barcelona, Guillem Sagrera, que va intervenir en la catedral de Girona i la llotja de Palma de Mallorca i Pere Blai, una mica posterior, que va reformar el palau gòtic de la Generalitat. Entre els escultors, Pere Joan, autor del medalló de Sant Jordi del pati de la Generalitat o Pere Moragues i Pere Oller; escriptors i poetes com Bernat Metge, Felip de Malla, Joan Roís de Corella, Ferran Valentí, Andreu Febrer; cronistes com Bernat Desclot, i fins i tot reis com Alfons IV, el Magnànim. Tots van viure entre els segles XIV i XV, en plena edat mitjana.

Per ambientar, un bon nombre de carrers més, els que van paral·lels al mar, tenen el nom de ciutats de la Corona d’Aragó tals com Messina, Palerm, Besiers, Cardona, Prades, Narbona, Perpinyà, Epir, Tessàlia, Rodes i Catània, i així fins a 31 carrers.

“Artistes gòtics? Gòtic soc jo”, exclama un jove assegut en un dels bancs de les petites places que conformen aquests blocs de cases en aquest barri creat al final dels anys 50 del segle XX en un lloc on fins llavors hi havia un extens camp d’unes 40 hectàrees de productius cultius situats entre el final de la Gran Via, l’actual rambla Prim, el riu Besòs i el mar. “No tinc ni idea de qui són aquests tipus, jo pensava que eren més moderns”, assegura la Pepi a la sortida d’un dels petits comerços que hi ha al carrer més regi, el d’Alfons IV el Magnànim que va governar de manera autoritària al segle XV durant 40 anys a Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Cerdenya i Nàpols, 28 dels quals en guerra.

El 1958 l’Ajuntament de Josep Maria Porcioles va posar l’ull en aquests terrenys per construir un nou polígon dins del Pla d’Urgència Social del Patronat Municipal de l’Habitatge, anomenat Poblat Dirigit Sud-oest del Besòs, que ocuparia la meitat dels terrenys. Segons l’expedient conservat a l’Arxiu Contemporani de Barcelona, el concurs es va convocar al maig del 1959 i la primera pedra es va col·locar el dia de la Mercè d’aquell any. Abans va caldre expropiar els terrenys, situats en gran part al terme de Barcelona i una petita part de Sant Adrià del Besòs, separats per la séquia de la Madriguera. El projecte, guanyat per l’equip d’arquitectes Enric Giralt, Xavier Subias, Josep Puig i Pedro López, contemplava construir en una primera fase 3.000 habitatges “modestos” per a “un usuari necessitat de casa digna, però mínima”, per això els habitatges tenen una mitjana de 60 metres quadrats de superfície. El pla calculava que el nombre d’habitants òptim seria de 16.500, amb una densitat de 856 habitants per hectàrea.

Havien d’afanyar-se perquè calia allotjar a gran part dels 18.000 barraquistes que hi havia al Somorrostro –la resta es portarien a Montbau, on l’Ajuntament duia a terme una altra actuació prevista de 1.440 habitatges, que van acabar sent més–, que es volia eliminar per construir el passeig marítim, que realitzarien els mateixos arquitectes. I així va ser. En sis mesos les obres estaven acabades i a finals del 1960 ja estaven ocupats.

Però abans va caldre donar nom a tots aquests carrers nous. El 17 de maig del 1960 el Patronat Municipal de l’Habitatge es dirigeix al gerent de l’Ajuntament, per dir-li que és “indispensable que es determinin al més urgent possible els noms dels carrers i numeració de les cases, com a mitjà per a la identificació”, ja que és imminent el lliurament dels habitatges de Montbau i el Besòs. El 7 de juny ja està elaborat el projecte de nomenclatura: per a les dues vies més importants que “limiten el poblat” es va designar els noms del rei Alfons el Magnànim i de Sant Ramon de Penyafort, eminent jurista del segle XIII. Per a la resta, les que es dirigeixen d’est a oest, els noms “es prenen de reconegudes personalitats catalanes excel·lents en les lletres, ciències i en les arts, als segles d’expansió de la Corona d’Aragó”. Per les que van de nord a sud noms de “comarques, ciutats o viles que un dia van dependre del regne d’Aragó i Catalunya i que han quedat lligades històricament o culturalment al nostre país”. El 27 de juliol del 1960 l’Ajuntament ho aprova i es van incloure en el nomenclàtor.

Francesca Español, historiadora de l’art i medievalista, assegura que qui estigués darrere de l’elecció d’aquests noms era un autèntic especialista en la matèria. “No té aspecte de barri gòtic, però ho és”, explica aquesta professora de la Universitat de Barcelona. En l’expedient no es dona cap nom però ella n’apunta diversos que en aquells moments estaven en l’òrbita de l’ajuntament de Porcioles: Joan Ainaud de Lasarte, director dels museus d’art de Barcelona entre el 1948 i el 1985; Agustí Duran i Sanpere, que va dirigir l’Institut Municipal d’Història de Barcelona fins al 1957, “una persona molt respectable en aquells moments” i Frederic-Pau Verrié, historiador que entre el 1970 i el 1972 i després entre el 1980 i el 1985 va dirigir el Museu d’Història de Barcelona. El que és clar per Español és que “qui fos va marcar un gol a les autoritats. Aquests personatges estaven lliures de qualsevol sospita per al règim, però no per als qui els proposaven, que sabien el sentit que tenia per a Catalunya”, ressalta.

Fins al 26 d’abril del 1961, l’Ajuntament no va aprovar la numeració de tots aquests carrers, amb la qual cosa podem imaginar l’embolic que devia suposar per als veïns. I encara sis anys després, el juliol del 1967, l’Ajuntament va rebre una queixa per la qual 15 dels 50 carrers continuaven “sense plaques de retolació”, fet que motivava “queixes del veïnat atès que les persones desconeixedores de la barriada que han de dirigir-se a algun d’aquests carrers troben dificultats”. Un problema menor comparat amb la falta d’equipaments i zones verdes, l’escassetat d’autobusos o el fet que el metro no va arribar-hi fins a 22 anys després. De totes maneres, el principal problema estava present en el projecte inicial del polígon: la dificultat de desguàs per la falta de cota, ja que els terrenys estaven al costat del mar fet que els convertia en fàcilment inundables. Ho van comprovar els veïns en les dramàtiques inundacions del setembre del 1962.