La condemna de patir un trastorn mental a la presó

Quan va entrar a la presó de Brians 1, el Miqui (nom fictici) encara no entenia per què era aquí, què havia fet. Van fer falta temps i teràpia perquè prengués consciència que, arran d'un brot psicòtic, havia apunyalat el seu pare fins a la mort. En el moment del delicte no estava ni tan sols diagnosticat i encara menys medicat. Va passar per diverses presons fins que va arribar a la unitat de psiquiatria de Brians 1, centre de salut mental de referència per a tots els interns de Catalunya i pioner en el seu model d'intervenció: tenen una àrea d'hospitalització per a pacients més greus, una altra de subaguts, una altra de rehabilitació i tot un programa d'acompanyament i seguiment quan tornen als mòduls d'internament. Segons el nivell de gravetat, són atesos en un servei o altre. El Miqui ja està en rehabilitació. “Això és molt millor. A dalt [la planta d'aguts] és un lloc tancat. Aquí hi ha un pati, puc fer exercici, participar en tallers”, apunta somrient.

La incidència de trastorns mentals a la presó –diagnosticats abans d'entrar o aquí mateix– és molt més elevada que en la població en general. El 42% dels interns reben tractament amb psicofàrmacs. La patologia dual (un trastorn mental més una addicció) és el pa de cada dia. “El més habitual són trastorns mentals complexos: un trastorn bipolar o psicòtic, sumat al consum de tòxics i en alguns casos també un coeficient intel·lectual baix”, explica Álvaro Muro, coordinador de la unitat hospitalària de Brians I i psiquiatre a l'Hospital de Sant Joan de Déu. El risc de suïcidi també és molt més elevat (la taxa en interns és de 0,49 per 1.000 habitants, mentre que en la població civil és de 0,065). Muro diu que l'atenció a la salut mental a les presons ha avançat molt, però encara queden qüestions pendents. “L'assistència multidisciplinària als mòduls és millorable i també l'acompanyament en salut mental quan surten de la presó”, admet. Precisament, els departaments de Salut i Justícia acaben de signar un acord per incorporar equips de salut mental a tots els centres penitenciaris. La Generalitat destinarà 6,5 milions d'euros més (en total, seran 18,5 milions l'any) per a salut mental a les presons, cosa que incrementarà el nombre d'especialistes en un centenar a partir de la tardor.

Un trastorn mental a la presó pesa com una llosa. A dins, perquè l'intern pot ser víctima de l'abús econòmic i emocional dels seus companys. A fora, pel doble estigma que l'acompanya, d'haver estat a la presó i tenir problemes de salut mental. Fins fa poc, a Brians 1 tractaven amb interns ja condemnats i tenien temps per treballar una intervenció assistencial en profunditat. No obstant això, el tancament de la presó Model a Barcelona ha omplert les cel·les de delinqüents a la presó preventiva, és a dir, a l'espera de judici. Poden marxar demà o d'aquí a dos anys, així que els sanitaris han après a optimitzar el temps i fer una intervenció tan efectiva com sigui possible en el menor temps disponible. “Abans els teníem en seguiment més temps i podíem planificar-ho tot. Ara hem de córrer per les llibertats sorpresa”, reconeix Muro.

Al mòdul 1, on viuen 141 interns, hi ha els anomenats “interns vulnerables”. Són persones amb un trastorn mental, en tractament per addiccions o amb una discapacitat intel·lectual. El seu seguiment mèdic és més exhaustiu. “Tenen més hores de psiquiatria i un seguiment més a fons dels casos. Els funcionaris també estan pendents per si detecten situacions de risc”, apunta Susanna Solé, coordinadora del programa d'atenció a vulnerables de Brians I. També són més transigents amb l'aplicació de les normes. Mentre que en un altre mòdul seria sancionable que un intern es quedés adormit abans del recompte, amb aquest grup són més flexibles perquè prenen psicofàrmacs que els poden causar son, per exemple. “Els expliquem com funciona la presó, la gestió dels diners, vigilem que no es descompensin. Fem un seguiment més personal perquè de vegades, per a una persona vulnerable, l'inconvenient pot ser el grup”, admet Iris Sala, educadora del mòdul.

El Miqui és un d'aquests casos inimputables, ja que no era conscient dels seus actes ni responsable de les conseqüències. Això vol dir que no té una condemna com a tal, sinó que li imposen altres mesures de seguretat. “Em sento alleujat de saber què em passava [ell sentia veus que creia reals], però el delicte que he comès no em deixa viure. És molt dur”, lamenta el jove. El brot psicòtic es va precipitar a causa del consum massiu de diversos tipus de drogues. Però el Miqui no és agressiu ni violent –de fet, malgrat l'estigma que els acompanya, la immensa majoria de persones amb trastorns mentals no ho són–. El Miqui segueix rigorosament el tractament, té una conducta impecable i els psicòlegs descarten que pugui tornar a delinquir. Quan acabi la rehabilitació, seguirà la seva “condemna” en un centre de salut mental.

El perfil dels treballadors de Brians I està a anys llum de la imatge preestablerta d'un funcionari de presons. "El gran canvi va ser considerar-los malalts, no interns", admet Solé. A l'última planta de la unitat hospitalària hi ha la unitat d'aguts, on resideixen els reclusos més descompensats, que necessiten tractament i seguiment constant. El Bartu, el cap de la unitat de serveis interiors de l'àrea hospitalària, fa 23 anys que és funcionari de presons i 12 els ha passat entre bates i pijames d'hospital. Ha passat pels mòduls més conflictius, però entre llits i metges tot és diferent. "Aquí cada matí és diferent, quan arribes has de canviar-ho tot, tu has d'estar present, però la intervenció ha de ser sanitària", explica. El Bartu té ulls a tot arreu. D'esquena a una vidriera que deixa veure una sala d'estar amb reclusos en pijama, avisa: "Mira, aquest noi ens està mirant. Està nerviós, tens. Jo abans no hauria pensat en això ni m'hauria fixat en la seva actitud o la seva sensació. Però ara sí. N'aprens. Això és un regal per al sistema penitenciari. Fa molta falta".