Artivisme a la Tàpies

Art i activisme: artivisme. La Fundació Tàpies, que dirigeix Carles Guerra, està regenerant des de fa una bona temporada les seves propostes expositives, apropant-les més al carrer i a col·lectius artístics que no acaben de sentir-se còmodes ni als museus ni a les galeries. La Tàpies presenta com a marc general del programa d’aquest estiu una retrospectiva del fotògraf documental Allan Sekula sobre els treballadors del mar, just quan l’estiba barcelonina ha viscut problemes importants. En aquest marc, dissabte passat una embarcació de Las Golondrinas va embarcar un centenar de persones en una visita al port guiada per l’estibador Juan Carlos Marín. L’estibador explicava amb tot detall el que Sekula ha documentat a fons i que ara es pot veure a la Tàpies. El port, amb els seus problemes d’estiba, segueix sent un desconegut per a la ciutat.

I en paral·lel a aquests “treballs de Sísif”, que remet al títol de l’exposició de Sekula, aquest dijous estan previstes dues actuacions a la Barceloneta que plantegen des de l’artivisime –conjunció que ve des de lluny– qüestions molt crues per als veïns d’un dels barris més estressats per la condició turística i el seu vell reclam de barri mariner. Un programa sorprenent per a molts visitants. El repte és si els qui vagin a la Tàpies aniran també al carrer. Dissabte en van ser un centenar.

A les vuit del vespre, es presentarà dijous a la Barceloneta el col·lectiu brasiler Opavivará!, que des de fa anys es dedica a capgirar els espais públics on presenta les seves propostes: aquí, pareos amb frases que són un reclam, frases que han sentit sovint als veïns del barri, per exemple: “Rio porque não choro”. Han estampat les frases a les teles, que deixaran esteses a la sorra o penjades als balcons durant aquest mes de juliol. Els Opavivará! es dediquen des del 2005 a São Paulo a donar cobertura i ajuda a la venda ambulant: creen situacions a l’espai públic de manera que entrecreuen el comerç precari i la performance artística. Si no existís tanta venda ambulant a tantíssims països, això no tindria sentit. Són molts els marcs mentals que cal travessar, i un d’ells és com sobreviuen tants migrants, això que ara anomenem top manta.

Una denominació que ara és, a més, una marca comercial: Top Manta. Es va presentar a la mateixa Fundació Tàpies la setmana passada: comercialitza vambes, samarretes, fundes per a mòbils, bosses… A les sales nobles de l’antiga editorial Montaner i Simón que acullen els caríssims Tàpies, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, conegut com a Sindicat de Manters, va presentar els seus productes. No hi vaig ser, no us puc fer la crònica directa de l’acte. Em remeto al que ens va explicar aquí Alfonso L. Congostrina i a la foto de Massimiliano Minocri: Lamine Bethily era un dels models que duien els productes. Li agradaria que al dorsal de la samarreta estigués escrit el lema del sindicat: “Sobreviure no és delicte”.

El sindicat es va crear el 2015, però segons explica un dels promotors i portaveus, Aziz Faye, encara que han fet nombrosos avanços en els materials, el problema segueix sent que la pressió policial els impedeix vendre. Entrar al museu és un pas endavant perquè se’ls vegi com uns comerciants més.

Anirem els visitants de la Tàpies a la Barceloneta per seguir aquest artivisme que dijous es presenta al barri? Sí, no, qui ho sap: el que és segur, en tot cas, és que pels carrers i a la platja apareixeran aquests grans pareos on hi ha escrit (en portuguès): “Ric perquè no ploro”. La cita és a les 20.00 davant del Centre Cívic de la Barceloneta. S’hi veuran pareos i també postals que els artistes brasilers han preparat amb el Sindicat de Manters. I s’acabarà amb una degustació marinera a càrrec de Marina Monsonís, cuinera i artivista.

Què fa Marina Monsonís? Ens diuen a la Tàpies que investiga i reflexiona sobre els processos socials, històrics i polítics de la Barceloneta, o sigui del mar i la seva gent, avui eclipsats pel fenomen turístic, amb l’objectiu de recuperar receptes. La cuinera investiga i cuina, explicant d’on surten els plats, si encara es cuinen o no; al mateix temps, Carla Boserman il·lustrarà amb relats projectats els contextos de les receptes.

Això serà dijous. Artivisme: art i activisme, de nou. Potser s’hauria de fer alguna cosa similar amb el metro de Barcelona, amb aquesta vaga que està durant sense parar i que no sembla que hagi trobat fins ara interlocutors.