Postveritat i propaganda

Álex Grijelmo explicava en aquest diari que la Real Academia Española de la Lengua es disposa a incorporar la paraula postveritat al Diccionario. I el director de la institució, Darío Villanueva, tot i que matisa que la definició encara no està establerta, l’entenia com un substantiu que dona nom a “afirmacions o asseveracions que no es basen en fets objectius sinó que apel·len a emocions, creences o desitjos del públic”. Des de l’elecció de Trump, la paraula postveritat s’ha convertit en un tòpic omnipresent en els mitjans de comunicació. Tota paraula té la seva història. I només des d’aquesta es pot entendre que hagi fet fortuna un nom que entrecreua i presenta com a novetat dues realitats recurrents de l’experiència humana. Primera: que els humans no es comporten per criteris estrictament raonables perquè en l’economia humana del desig les emocions i els sentiments juguen un paper molt determinant (fins i tot en els interessos econòmics). Segona: que els discursos públics –en política com en qualsevol altre espai comunicatiu, la publicitat, per exemple– estan carregats de demagògia, de falsedats, de voluntat manipulativa.

¿Ha estat necessari que el Brexit trenqués els pronòstics i els desitjos de la Unió Europea i de bona part de la City, i que Trump guanyés malgrat que s’havia imposat la idea, eterna confusió de desitjos i realitats, que era impossible que passés, perquè alguns descobrissin aquestes dues obvietats? Des de la Grècia clàssica s’ha advertit dels riscos de la demagògia; Étienne de La Boétie ja ens va advertir del poder de la por (el més manipulable dels sentiments humans) i les idees rebudes per garantir la servitud voluntària, i Shakespeare ens va explicar a Juli Cèsar tots els mecanismes d’explotació de les vel·leïtats emocionals de les masses. I ara resulta que hem hagut d’arribar al segle XXI per prendre consciència d’això i donar-li nom?

La postveritat és un exemple de la dificultat per posar paraules al nou món i, per tant, de l’ús defensiu del llenguatge per part dels grans poders. No hi ha hagut cap campanya electoral en què no es pugui trobar tot el que conté la paraula postveritat: seduir la gent amb promeses falses i mitges veritats, dir-li el que es creu que té ganes de sentir tot i saber que és fals, ajustar l’explicació de la realitat als propis interessos, tocar les fibres sensibles (i les baixes passions de la ciutadania). I si anem a l’espai de la publicitat comercial la cosa continua: cada anunci és un fet alternatiu. En anomenar postveritat aquestes pràctiques tan velles l’equívoc s’engrandeix. La partícula post s’utilitza sovint per marcar un canvi d’època o d’acció (postmodernitat, postrevolucionari, posthumanisme, postindustrial...) amb la qual cosa s’està donant a entendre que la postveritat és un temps nou i que, per tant, el que pretén descriure la paraula no passava abans. O sigui, la paraula té truc. A la manera d’un altre terme de moda, el populisme, més que descriure el que fa és etiquetar i excloure. I així se suggereix per als incauts que la veritat ha presidit els esgotats règims polítics liberals d’Europa i dels Estats Units.

La postveritat és símptoma de dues coses. De la pèrdua de legitimitat dels sistemes de poder polític i social sorgits de la postguerra europea, que es tradueix en una fallida del consens social que les elits dirigents es resisteixen a admetre (i eludeixen la responsabilitat transferint-la a la presumpta inconsistència de les decisions dels ciutadans). Però, sobretot, és símptoma de l’impacte de les noves tecnologies de la informació, la dificultat de gestionar-les i els dubtes sobre la seva compatibilitat amb la democràcia. Les maneres i la capacitat de propagació dels missatges (entre el monopoli d’uns pocs i la jungla de les xarxes socials) converteixen en completament ineficaços els vells protocols de la raó crítica i de l’avaluació de la veritat dels missatges i el periodisme esdevé la primera víctima d’això. El poder de la viralització dels missatges (la força d’un missatge repetit milions de vegades) i la dificultat de generar mecanismes fiables per reconstruir la veritat dels fets són a l’origen de la paraula de moda. Guanya el que més propaga. Postveritat és una variant de propaganda. Res de nou sota el sol.