Mor Ignasi Marroyo, el fotògraf del Somorrostro

Uns ulls transparents, d'aigua marina, i un somriure ple de dents blanques, obert i immens. En aquests últims anys, així ens rebia Ignasi Marroyo (Madrid, 1928), des de la seva cadira de rodes, sempre present en tots els esdeveniments fotogràfics als quals no podia faltar, empès per la il·lusió i la voluntat. La seva delicada salut s'assentava amb dignitat en una edat ja molt avançada, resistent com a testimoni d'aquella generació de postguerra de la qual queden cada vegada menys protagonistes. Aquells vocacionals genuïns, visionaris que van crear col·lectius per avançar en el llenguatge i visibilizar el seu treball. Marroyo va ser un dels vuit membres del grup El Mussol, joves fotògrafs de Terrassa, Rubí i Barcelona, recolzats pel crític i historiador de la fotografia Josep Maria Casademont, qui els va organitzar a la sala Aixelà una mostra el 1960. Atents a tot el que passava, de seguida es van sumar al grup Afal, d'àmbit nacional amb seu a Almeria, col·laborant amb la seva revista amb l'esperança de crear un corrent nacional que els ajudés a connectar-se amb l'estranger.

El Mussol va ser el símbol humorístic que aquests autors van triar com a emblema, en referència a la constant vigilància del fotògraf i la severitat caçadora del punt de vista elevat, allunyat de l'anècdota. Pioners a Espanya d'una nova manera d'entendre el reportatge coral, fugint del protagonisme de les signatures, el grup va avançar unit, recolzant-se els uns als altres en la dura travessia del franquisme i la indiferència per part de les institucions culturals, treballant humilment des de la comarca. Les seves trobades regulars a la zona de pícnic de Les Planes, als afores de Barcelona, van constituir un element més per a la seva ironia. Allà portaven les seves fotografies per sotmetre-les al rigorós judici del grup. Quan una fotografia no obtenia el vistiplau, era destruïda. L'objectiu fotogràfic d'aquestes trobades era aconseguir una obra seriosa, sense rastre de complaença. I mentrestant, menjaven carn a la brasa i bevien vi del porró entre riures. L'amistat s'imposava a la fotografia. I les sèries fotogràfiques emergien fortes i coherents.

El 1959, Marroyo va rebre el seu primer premi a l'associació de Sant Feliu de Llobregat, i a partir de llavors en va rebre molts més. El 1966 va fundar a Rubí, la seva ciutat de residència, El Gra, entitat amb la qual ha mantingut una vinculació constant. Encara que es va professionalitzar el 1963 com a fotògraf industrial, Ignasi va ser amateur de cor, com els seus companys, fidel a la seva afició fins a ahir mateix. El seu esforç documental en hores lliures va reunir un interessant conjunt de sèries de visió humanista, entre les quals destaca una de la festa taurina que no es va arribar a publicar en el seu moment per la crítica visió cruenta que reflectia. També és especial la seva sèrie de Setmana Santa de principis dels 60 o, la més cèlebre per la seva raresa, dels espais i els habitants del Somorrostro barceloní, un encàrrec del Correo Catalán de l'any 1964 i que va ser objecte d'una exposició l'any passat a la galeria Il Mondo de Barcelona, dins del festival Docfield’16. Perquè en aquests últims anys, gràcies a la dedicació de la seva filla Pili i el seu gendre Manel Miras, la seva fotografia va començar a ser coneguda i valorada.

L'any 2014 la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi en reconeixement al seu treball com a fotògraf i en agraïment a la donació dels més de 70.000 artefactes fotogràfics, tant del seu propi arxiu com d'altres recuperats per ell al llarg del temps, que van ingressar aquest any a l'Arxiu Nacional de Cataluny. També aquests dies els visitants del Mercat del Born hauran pogut veure les seves magnífiques preses d'aquest mercat obtingudes en els anys seixanta. Si entren al seu web podran sentir el recorregut emocional del seu treball en una breu selecció de la qual destaquen les mirades properes dels protagonistes d'aquell temps. Nens com a fills, dones com a mares, com a esposes. Vells com a pares o avis. Perquè per a ell el primer lloc era pera a la família. En segon lloc, les persones que poblaven el món. I finalment, la fotografia que ajudaria a guardar memòria de tots ells, gràcies a la seva constància de fotògraf documental de mirada clara.