Javier Mariscal: “Hi ha un excés bestial de normes arreu del món”

“A mi em cau bé tothom, fins i tot tu”. És fàcil parlar amb ell. Transcriure la conversa és més complicat. “Perdona, això per a on era?”, pregunta després d’uns minuts. Javier Mariscal (València, 1950) ha esmorzat aquest matí musli amb trossos de fruita, llet de civada —“que no és llet, és beguda de civada”—, molt, molt cafè, i “si puc i en tinc, també una mica de pernil”. Té 67 anys i es cuida: “T’obliguen a tenir una vida molt ordenada i a no fer els excessos que has fet tota la vida”. El dissenyador, l’home que va donar vida a la mascota olímpica Cobi fa ara més de 25 anys, és en privat l’avi Chavi, ple d’històries interessants per explicar. De bones i algunes de molt dolentes, com quan va haver de presentar concurs de creditors i dir al món que estava arruïnat. Ara se centra en un llibre sobre l’origen del cosmos i una nova pel·lícula amb Fernando Trueba. Mariscal segueix.

Pregunta. Què és la felicitat per a Mariscal?

Resposta. La definició de ser feliç, parlant per fer riure, és no tenir relació amb policies o segurates, jutges i funcionaris en un any. Jo tinc una família desestructuradíssima, on hi ha de tot, amb gent molt propera a qui estimes i que t’estimen... Ser feliç? Els amics, tenir la feina a prop, anar amb bicicleta, provar de veure poca gent, buscar els moments de no fer res, silencis...

El Cobi sabia el dia que s’havia de morir, i va pujar als cels en un vaixell en una idea preciosa de Comediants

P. Un dels seus refugis era Formentera. Però l’illa ha canviat molt. També Barcelona. Com veu el canvi?

R. Tots hem canviat. Al planeta Terra érem 5.000 persones i ara en som 5.000 mil milions. No se m’hauria acudit de nen, quan les cases no es tancaven, pensar en el tema de la seguretat, per exemple. Abans tot era molt més senzill, no hi havia tanta regulació. Estem en una societat en què tot està reguladíssim i els que manen i dicten les normes són els funcionaris. Hi ha un excés bestial de normes arreu del món i, per descomptat, en aquest país també. El gran canvi és que som moltíssims més.

P. Molts més i molts més turistes. Sent turismofòbia?

R. Tots som turistes. Gràcies al turisme van arribar els biquinis, les franceses, les holandeses, i la Guàrdia Civil es va haver de retirar a les seves casernes. Hi va haver una obertura bestial, però la veritat és que s’ha de regular. El turisme que no ens agrada és aquest grup gran amb una senyora que porta una bandera i tots van al darrere.

P. Ho està fent bé Ada Colau a Barcelona?

R. Penso que sí, tot i que no hi ha res perfecte. En principi es tractaria d’aturar-se, de decidir com ordenem el turisme i tractar d’informar-se. Venècia, per exemple, ja no és ciutat, és un parc temàtic. Que això passi amb Barcelona no està bé. El turisme té una força depredadora fortíssima, i per això hi ha els polítics, per poder gestionar i trobar solucions amb la societat civil. Reflexionar, plantejar, agafar el toro per les banyes... està bé. Hi ha alguna cosa que sona molt bé quan llegeixes que Carmena ha reduït el deute d’una manera bestial, això és bona gestió.

P. Què ens van deixar els Jocs Olímpics?

R. Necessitem una altra vegada un projecte així. El de Pasqual Maragall va ser un exemple boníssim sobre com gestionar la cosa pública. Amb l’excusa dels Jocs, una festa de totes les nacions, va saber posar un horitzó lluny, canviar radicalment Barcelona i l’urbanisme. I que tot el que es fes per a les Olimpíades, cada maó, tingués sentit per al futur. En un país on la gent diu “tots roben”, als Jocs Olímpics, que van moure moltíssim diners, no han enxampat mai a ningú.

P. Quin projecte necessita Barcelona?

R. Barcelona sempre ha estat, com diu Vázquez Montalbán, “una ciutat del nord en un país del sud”. Sempre ha estat líder no només a la Península sinó dins l’entorn europeu. Per què l’Ajuntament no posa un llistó d’aquí a 20 anys? És evident quin hauria de ser: emissions zero. Amb un programa de reciclatge d’escombraries que permeti un compos per a totes les plantes de l’àrea de Barcelona, cobertes verdes i terrats enjardinats... Si la gent es mor de càncer és pels cotxes, no pel tabac, diguem-ho d’una vegada. Les marques no volen que es digui i els periodistes sou uns venuts. Tots som vianants, fins i tot el que va tot el dia amb cotxe: fem la ciutat més humana!

P. L’economia espanyola millora, diuen els experts. I la de Javier Mariscal?

R. Vaig sobrevivint. Personalment m’ha vingut bé la crisi. D’una banda, va ser un cop fortíssim anímicament i emocional. Jo vaig tenir la sort de sortir de la meva família burgesa i acomodada i desclassar-me a Barcelona.

P. Va presentar concurs de creditors el 2014. Un any després va dir que estava arruïnat i que feia de manter.

R. Vaig parlar d’un manter de forma poètica. Dos dies abans vaig estar xerrant amb un manter que venia a sota de casa. A París, amb 20 anys, venia a terra els meus dibuixos. Ara tinc una estructura molt reduïda.

P. Està molt centrat en un llibre sobre l’origen del cosmos (Anagrama), no?

R. És un tema molt ambiciós, fa molts anys que estic en això. Ja vaig muntar als noranta una obra de teatre que es deia La història dels colors, però amb el teatre em vaig arruïnar, com tantes vegades. La història dels colors és una conferència que comença pel Big Bang, és un text i un audiovisual molt poètic i surrealista. Va portar temps i al final em vaig embolicar a fer un personatge, que neix amb el Big Bang, i que és una partícula. És un còmic. Bé, són dos. Estic provant d’acabar el primer per al proper Sant Jordi. No tinc el títol encara, serà una mena de Vaig néixer partícula i vaig acabar sent senyoreta. Per a mi és molt important treure aquest llibre.

P. Quins altres projectes té en marxa?

R. Estem arrencant una altra pel·lícula amb Fernando Trueba, es tracta d’un documental animat sobre un músic brasiler de bossa nova desaparegut. Trueba ha fet un guió per fer-lo com a dibuix animat. No tindrà res a veure amb Chico & Rita. Però visc com un franctirador o un mercenari. Estic fent un llibre per a Agbar, un altre per a Louis Vuitton...

P. El disseny perd força a Barcelona?

R. Sempre ha estat una ciutat amb molta més atracció de creadors que d’industrials. Sí que és un bon exemple com a laboratori d’urbanisme. Atrau creatius de tot Europa, que encara que no tinguin feina aquí, treballen per internet. El que no hi ha és producció.

P. És cert que sempre pensa que el que ha fet és molt dolent?

R. Sí. Jo soc dislèctic. Et costa moltíssim sobreviure al món real i a la gent que en sap. L’autoestima va per terra perquè no saps el nom de Marilyn Monroe, no saps escriure bé tergiversar, ni qui mana al País Basc...

P. Es votarà a Catalunya el pròxim 1 d’octubre?

R. No en tinc ni idea. No soc polític.

P. Però li interessa el tema?

R. I tant que m’interessa. Em pot canviar la vida, no soc com quantitat de gent, amics meus que diuen: “Jo votaré que sí i a prendre pel cul Rajoy”. És una cosa que m’agradaria que m’expliquessin més bé. D’entrada, què passarà amb la meva cartera? Em seguiran robant els Pujol i Artur Mas, o m’ho robaran Bárcenas i Rajoy? Si posen les urnes i està ben muntat, sí; si serà un carnestoltes, no. Crec que hauríem de votar tots. Hi ha milers de maneres de gestionar-se, una república catalana pot estar molt bé, molt millor que estar en el regne d’Espanya. Però anem a estudiar-ho, anem a veure-ho..., i sobretot de bon rotllo. Els meus clients, la majoria són de fora de Catalunya, gràcies a Déu no tots són de la península Ibèrica, però no vull portar-me malament amb molts dels meus clients d’Espanya. I per què una baralla i un mal rotllo? És per organitzar-nos bé tots. El llibre que faig ara, el que té de bo és que t’ajuda molt a veure la teva història d’ara amb una perspectiva d’àguila, de satèl·lit... Entendre d’on venim i on estem és molt important.

P. Com està el Cobi? El segueix estimant tant com abans?

R. Com no l’he d’estimar? El Cobi se’n va anar als cels. És una de les persones que ha tingut aquesta sort. Com a éssers vius, ens hem de morir. Des que neixen les cèl·lules neix la mort. El Cobi sabia el dia que es moriria, i va pujar als cels en un vaixell amb una idea preciosa de Comediants. I allà està amb Jimmy Hendrix, Marilyn Monroe... i de tant en tant sant Pere m’envia una postal i em parla d’ell.