El salvavides de Rajoy

La moció de censura de Podem al Govern de Mariano Rajoy i la reelecció de Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE han modificat l'escenari polític espanyol. El PP ha quedat retratat davant de l'electorat com la maquinària per parasitar l'Estat que és. Ningú discuteix avui que el de Rajoy és un Govern que s'ofega en un fangar de corrupció i es dedica a esquivar l'acció de la Justícia. El gir de Podem entrant en la disputa parlamentària com un actor convencional i el gir a l'esquerra impulsat pels afiliats socialistes han obert noves expectatives a les esquerres i han posat en relleu la fragilitat del Govern de Rajoy. És un canvi. Abans d'això, el PP va poder tenir el suport del PSOE per a la investidura de Rajoy, però ara ja només li queda el que Pablo Iglesias defineix càusticament com la crossa taronja, els 32 diputats de Ciutadans. Els dos partits de l'esquerra continuaran disputant-se la primacia en el seu espai, però ara cal pensar que assajaran una etapa de col·laboració per fer fora Rajoy.

El principal problema és que Rajoy i el PP segueixen disposant del salvavides que els manté a flotació des del 2015. Aquest salvavides no és res més que la crisi constitucional catalana. Considerada de vegades només com un element secundari, la veritat és que des de les eleccions generals del desembre del 2015 és el factor essencial que ha permès la reelecció de Mariano Rajoy com a president del Govern espanyol.

Sense el veto a CiU (després PDeCAT) i ERC en una majoria parlamentària, al PP fa un any i mig que l'haurien enviat a l'oposició. Aquesta majoria de govern era viable aritmèticament, però va resultar impossible quan el Comitè Federal del PSOE va assumir el discurs polític del PP sobre la crisi catalana. Embolicar-se en la bandera té l'avantatge de la simplicitat: no s'ha de formar una majoria de Govern a l'Estat amb un o diversos partits que estan propugnant marxar d'Espanya.

Es tracta d'un argument trampós, que remet tot el debat polític a una qüestió de principi, la sobirania nacional, de manera que aparentment no hi ha marge de maniobra. Amb por que se li descobreixi el joc, Rajoy no desaprofita cap ocasió per treure la sobirania nacional a passejar. Però en aquest cas és una excusa. Tothom sap que l'independentisme no és l'opció majoritària a Catalunya i les enquestes no paren d'assenyalar que la fórmula preferida per l'electorat català és la d'un autogovern no mediatitzat. Per contra, l'obstinació del PP i el seu Govern a reduir la crisi catalana a una qüestió de sobirania espanyola, en lloc de reconèixer la legítima aspiració de més autogovern, és el que fa versemblant que es pugui arribar a configurar una majoria proindependència. N'hi hauria prou amb abandonar aquest immobilisme perquè deixés de ser versemblant. De fórmules, n'hi ha, per fer que un referèndum deixi de ser un escull insalvable.

El que mou Rajoy a persistir en la seva posició no és un error d'anàlisi. No s'ha topat sense voler amb la crisi catalana. A l'inrevés. El PP és qui l'ha creada. La va iniciar el 2006 en llançar a tot Espanya una campanya de catalanofòbia a compte d'un Estatut que havia estat aprovat per les Corts Generals i pels catalans en referèndum. En aquella crida va comprovar el potencial electoral de l'anticatalanisme i va descobrir que li permetia convertir el PSOE en ostatge del discurs de la unitat d'Espanya.

Per això sorprèn que el PSOE hagi tornat a caure al parany i que, ara que tot just acaba de recuperar la secretaria general, Sánchez hagi anunciat a Rajoy que pot seguir tenint el seu suport incondicional en la gestió de la crisi catalana. No és difícil d'entendre que aquesta és la millor fórmula per assegurar-se que Rajoy continuï promovent l'anomenat xoc de trens. Mantenir viva la crisi de la sagrada unitat nacional amenaçada per un enemic interior ha estat sempre la millor manera d'emmanillar l'oposició. Reforçar la unió patriòtica catalana per fer front a l'aclaparador poder espanyol és la fórmula amb la qual Junts pel Sí intenta lligar les mans a la seva pròpia oposició, el partit d'Ada Colau. Així treballen els nacionalismes. Però si el PSC no s'ha deixat atrapar en el parany de Carles Puigdemont, Sánchez no li hauria d'haver fet aquest regal a Rajoy.