La batalla decisiva

El mercat, clandestí o a cel obert, opera segons les pròpies regles. Allò que ha passat a la Mina, aquesta vigilància extraoficial però eficacíssima dels pisos socials pendents d’adjudicar que ha dut un regidor de Sant Adrià al jutjat, estava davant dels ulls de qui volgués mirar. “Los Manolos”, firma el rètol que desaconsella qualsevol maniobra d’ocupació. A la Mina no s’hi juga, l’autoritat és l’autoritat. Però la Mina no és el mercat convencional. El mercat convencional és la Barceloneta, és aquest pis rescabalat per la mestressa de les xarxes d’un defraudador emparat per la distracció voluntària d’allò que anomenem “economia col·laborativa” i que és una màquina de fer diners sense escrúpols. Un pis que, en dos dies, ha destapat 200 casos similars, 200, que s’estan produint davant dels nassos de tots els possibles responsables.

Les circumstàncies no donen treva, semblen acarnissar-se contra les bones intencions municipals i les expectatives de la gent que mal que bé aguanta encara en les enquestes de valoració. “No som aquí per fer coses fàcils”, ha dit Mercè Vidal, regidora de Mobilitat, comentant la insofrible vuitena jornada de vaga del metro, un conflicte que ningú entén. Fa pocs dies es produïa a Barcelona una manifestació contra l’especulació en l’habitatge. Sabem de desnonaments quotidians, cruels en el cas de desemparament o més silenciosos quan els contractes es tornen paper mullat per a gent de classe mitjana que fins aleshores podia pagar. Veia jo la mani, amb les samarretes verdes de la PAH, i em preguntava què estaria pensant, davant aquesta imatge, Ada Colau. Em preguntava si alguna vegada es penedeix d’haver dit, en campanya, que tots els problemes de pobresa i de mercat i de turisme i del que fos era per la desídia del govern anterior i no per la claríssima impotència que imposa un sistema que només es pot modular —no combatre, modular— si se sumen els esforços de totes les administracions. I ja veurem com servirà de poc el barem dels preus de lloguer de la Generalitat. Ada Colau hauria de demanar, en silenci i sense que ningú la senti, disculpes als seus predecessors. No està aconseguint més bons resultats que ells.

Fa unes setmanes, el CCCB va portar a Barcelona Raquel Rolnik, una arquitecta de Sao Paulo que estudia —en universitats i institucions— aquests processos de depauperació forçats pels mercats globals, els voltors que planegen sobre les ciutats que tantes vegades hem esmentat. És una dona menuda, enèrgica, de cabells arrissats, que parla com si descobrís el món amb les paraules, quan de fet no diu res de nou, tot i que ho diu molt bé. Apunto només dues idees. Tots podem ser part d’aquest procés, simplement tenint un pla d’estalvi en un banc, que l’entitat inverteix allà on no sabem (excepte que operem amb la banca ètica, de la qual se’n parla ja molt poc). El sistema ens engoleix, al marge dels principis. I la segona, voluntarista, quasi en acabar la xerrada: detecta l’aparició d’insurgències. Bravo. Moviments populars, aquesta manifestació baixant per Laietana, el sindicat de llogaters, la PAH que persisteix, el vot que va ser d’esperança per Ada Colau. I també les alternatives d’organització econòmica: des de cooperatives fins, deia ella, okupacions. El problema, no obstant, està implícit en el diagnòstic: estem lluitant contra l’economia global, contra capitals flotants que ja no toquen la vida real excepte per violentar les regles.

Com es contempla aquest problema des de les finestres de la plaça de Sant Jaume? Com fer-li front sense establir complicitats que haurien d’arribar a Madrid, al Parlament, a Europa? És curiós que just quan aquesta impotència es fa palesa als carrers de Barcelona —víctima propícia perquè és ciutat amb vocació especulativa des de sempre— siguin les noves alcaldesses les que proclamen que és el moment de les ciutats. És veritat que són les ciutats laboratoris, però per ara l’experiment l’està fent el sistema. Farà falta molta intel·ligència, molta determinació per enfrontar-nos al monstre que ens devora. I en això, per mal de l’Ajuntament, no valen els gestos. La ciutat està en joc més enllà d’aquestes raons simbòliques. La batalla requereix altres decisions i no sabem si Ada Colau, o algú altre, està construint, o no, l’estratègia.