Detalls del descomunal

Potser és hora d’anunciar la consolidació de certes pràctiques fotogràfiques que subministren imatges de l’entorn natural i quotidià, declarant actituds poètiques però també polítiques. No es tracta del retorn del que a l’Alemanya de Weimar va resultar ser una comercialització del llenguatge visual de la vida diària, tampoc d’imatges casuals preses amb dispositius d’última generació. Parlem de fotografies preses amb una càmera convencional que busquen una determinada perspectiva, però també de procediments químics, òptics i tècnics. D’estratègies optimistes que entenen la càmera com una potent ampliació de l’ull i de la ment humana. També d’imatges fallides que van inspirar teòrics com Walter Benjamin, que el 1931 va escriure a Petita història de la fotografia: “La naturalesa que parla a la càmera és diferent de la que parla als ulls”. Per al desenvolupament de la fotografia, el medi natural pot ser tan potent com una lent d’última generació, ja que és capaç de desplaçar les perspectives típiques del paisatge i la figura en favor del que és esquemàtic i el detall. Plantes i minerals ordenats en arxius que no responen a un afany totalitzador sinó que —i de nou Benjamin— són “proves d’un accés privilegiat a l’inconscient òptic”.

Gairebé cent anys després dels experiments objectius de Renger-Patzsch i August Sander (i el seu “atles d’exercici fisionòmic”), la fotografia alemanya torna a donar mostres d’autoritat. L’última sèrie fotogràfica de Jochen Lempert (Moers, 1958) a ProjecteSD, Zostera & Posidònia, al·ludeix al medi marí, i més específicament a dos tipus de plantes, conegudes comunament com a “herbes de mar”, endèmiques en la Mediterrània. Es dona la circumstància que el maig passat el govern balear va declarar per decret “paisatge protegit” les praderies d’aquestes algues, que tenen una notable importància ecològica, ja que mitiguen el canvi climàtic, són refugi de peixos i crustacis en època de reproducció i capten el CO<CL10.4>2</CL>. La posidònia oceànica és l’organisme més gran del món, amb vuit quilòmetres de llarg i una edat de cent mil anys. Tota aquesta casuística fa més interessant l’obra de Lempert. Ja ho havíem advertit, política i poètica.

Lempert, biòleg-artista, retrata el món natural en els seus contextos més diversos, des de l’hàbitat de plantes i animals fins al Museu d’Història Natural, des del zoo a la ciutat, en llocs remots o en el seu entorn més directe, però la seva faceta d’explorador no és la d’un antropòleg sinó la de l’artista que investiga les propietats i la materialitat de la imatge fotogràfica. Analògiques, en blanc i negre i positivades a la cambra fosca, les seves obres formen part d’un arxiu que s’exhibeix a la paret sense marc, de manera senzilla i acurada, una forma de destacar-ne la sensualitat i l’accessibilitat a l’espectador.

“La natura que parla a la càmera és diferent de la que parla als ulls”, digué Benjamin. Jochen Lempert, biòleg-artista, ho ratifica

Una successió contínua d’imatges figuratives i abstractes del món vegetal subaquàtic, evanescents, gairebé immaterials, es barregen amb altres de paisatges sublims; algunes són visions d’altres d’existents, com la fotografia nocturna presa per Hèrcules Florence —considerat l’inventor de la fotografia tres anys abans que Daguerre— a les costes brasileres, i que Lempert titula Noctiluca, un tipus de protozou que s’adhereix a les algues i projecta un efecte bioluminescent a la superfície marina. El mar, aquest gran fotògraf!

I un apunt final sobre la més fotogènica de les megalòpolis: Nova York. El pintor Lluís Lleó ha col·locat a Parc Avenue cinc enormes blocs de pedra portats de les pedreres de l’Empordà. El primer d’ells, al carrer 52, a l’altura del Seagram Building, vol ser un homenatge a l’arquitecte Mies van der Rohe (que va projectar l’edifici fa seixanta anys) i a la tradició del fresc del romànic català. El seu títol, Morpho’s Nest in the Cadmium House, al·ludeix a una mena de papallona de la qual hi ha 48 varietats. A la galeria Marc Domènec s’explica la gènesi del projecte, amb els dibuixos i els models d’aquelles pedres blaves que són refugi i resguard del que és fràgil i fugaç.