Per a què ha servit el procés?

Si les previsions són les que apunten Junts pel Sí i la CUP ―i pot passar de tot, i tot inclou poc― l'1 d'octubre anirem a votar. L'experiència del 9-N va demostrar que votar és possible i, a partir d'aquí podrem saber si quan arribi el moment de la veritat, el moment en què puguem ingressar els impostos en una agència tributària pròpia, tot estarà a punt. Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república? Sí? Ingresseu aquí els vostres impostos.

Però el mentrestant també serveix, i una cosa que esperàvem que succeís també ha anat passant. A poc a poc i de manera incompleta, el procés ha servit per netejar de corrupció Convergència, per habituar Esquerra al poder i per civilitzar la CUP. Les noves generacions del PDeCAT només sobreviuran si són capaços de tallar de soca-rel qualsevol sospita de nous Palau. Ho poden fer amb una voladura controlada, però al final, per més controlada que sigui, la càrrega haurà de ser de profunditat. Just a l'inrevés, la majoria de canvis a Esquerra tenen a veure amb la falta de continuïtat a les institucions, el que un dels seus dirigents em descrivia amb la síndrome del traje: molts càrrecs electes d'Esquerra se'l compren l'endemà al matí de ser escollits. Per la seva banda, la CUP d'avui sembla que té poc a veure amb la de fa un any i mig: finalment ha entès que moltes de les seves decisions, ètiques, pures i inquisitorials, poden acabar en desastres que ens repartim entre tots. Set anys ens han ensenyat que l'independentisme no és cap model de virtuts. Passa que aquests set anys també ens han servit per veure que la resta és molt pitjor.

La pregunta que titula l'article dona molt més de si, fa que ens preguntem què ha estat fent aquest sector que a Catalunya s'ha passat tots aquests anys renyant l'independentisme. Moderats i pactistes no han fet res més que ploriquejar o indignar-se. El PSC diu que no pot fer res per l'immobilisme del PP, i així dona la raó a l'independentisme, i els comuns volen reformar Espanya amb un PSOE que es desmenteix a si mateix. El cas paradigmàtic, pura gesticulació i servilisme, és el de l'elit empresarial catalana, aquesta cosa. Set anys de laments pel procés, ni una queixa pel projecte Castor. Només cal veure el paper de Foment per adonar-se que ser ric no treu pas la vocació de serventa.

El procés també ha servit per veure com d'envellida s'ha quedat la política espanyola, per fer visibles les seves pors. Des de l'etnicisme tàctic de l'Iglesias més ranci apel·lant als orígens de la gent de Cornellà fins a l'autoritarisme d'Alfonso Guerra, que demana el 155 de la Constitució de manera immediata.

Hem vist com un Estat tan potent com potiner pot organitzar una operació Catalunya que ha tingut com a últim capítol impedir que es contractin més mossos, no sigui que els seus infiltrats sindicals no surtin escollits.

Tot i això, si m'hagués de quedar amb alguna cosa, diria que tots aquests anys han mostrat, i de quina manera, la por que es té de la llengua i la cultura catalanes. Ha estat un no parar de mostres de menyspreu, una altra forma de por, que es podien resumir en l'ús de la paraula prusés per part de molts polítics i articulistes de tots els signes. Alguns es mostren molt crítics amb el PP en qüestions socials o amb el masclisme de Rafael Hernando, però es comporten com ell quan fan veure que no saben com es pronuncia el cognom de Ximo Puig. Diuen prusés igual que Hernando diu Pui per referir-se a Puig. El més curiós és que molts d'ells ho fan des de Barcelona, esperant que els donin uns copets a l'esquena des de Madrid. Se'n diu racisme cultural i està protegit per una constitució d'usos i costums, de permissivitat, validat per una supremacia i una hegemonia que s'han anat descrivint a si mateixes durant els últims anys. Es pot estar a favor d'acollir refugiats, es pot ser molt feminista i fins i tot estar a favor del reconeixement del Tibet, però la manera com s'esplaien quan teclegen o diuen prusés els delata. Són els Hernando revolucionaris. De gent així, que s'autoridiculitza per fer veure que no sap pronunciar Puig, de gent que repeteix cada dia prusés, què en podem esperar?

Set anys també serveixen per saber que no en podem esperar res.

Francesc Serés és escriptor.