Arca, la nova icona del festival

Quan es va amagar el sol van arribar les estrelles. En la primera jornada diürna completa del Sónar, va haver d'arribar a la foscor perquè la llum emanés de dos dels artistes que van ocupar les últimes hores de la jornada al recinte de Montjuïc. Van ser Arca, amb un espectacle extremadament agosarat, i Yves Tumor, un artista que deixa el seu terrible nom en una anècdota perquè va protagonitzar un concert ensordidor. Ells van ser els punts més brillants d'una jornada en què Yung Beef, aposta local en l'àmbit del trap, va clavar una altra bufetada al seu públic, al sistema i a tot allò establert, semblant a una gamberrada que si fos intencionada, que podia ser-ho, resultaria molt estimulant.

Arca és un artista veneçolà que des d'ahir a la nit ja ha aconseguit convertir-se en la nova icona del festival, en la seva veritable i estranya diva. Si l'any passat va enlluernar només amb la seva música, una estranya argamassa de sons personalíssims amb sonoritats agudes que semblaven ganivetades i textures foses com la lava, en aquesta ocasió l'artista, d'acord amb el seu nou disc, va exercir de cantant. Vestit amb una samarreta tipus imperi, com de canalé, oberta a la part baixa als laterals, fent que les botes que duia, amb un taló altíssim i de color carn, a joc amb el tanga que li tapava la seva voluminosa masculinitat, li arribessin gairebé als faldons; amb aquesta indumentària va exercir de cantant. És clar que no és un cantant dels típics, ja que si les seves lletres, cantades en castellà, tenen la passió del bolero, la forma s'aproxima a l'òpera, amb una sobreactuació vocal que es basa en ecos i filtres. Si a això hi sumem les bases electròniques, intimidants, estranyes, rares –i entengui's el valor de resultar rar en un lloc com el Sónar–, ens aproximarem només a la perifèria del que significa Arca, el preferit de Björk.

Arca va basar la seva actuació es va basar en la veu i en el cos, exhibit amb absoluta naturalitat en una passarel·la que partint de l'escenari l'introduïa entre el públic. Component estampes que recordaven un Sebastià travessat per les fletxes, Arca encara va anar una mica més enllà ben entrat el concert i va aparèixer només amb tanga i amb una jaqueteta torera blanca, reivindicada més que mai com a peça d'estètica molt femenina, igual que el vestit de torero sencer. Tota una estampa. Posats a buscar alguna taca en la seva actuació, es podria considerar que en aquesta ocasió les bases estaven gravades i només es disparaven, mentre que l'any passat semblava que Arca elaborés més la seva música en directe. També, i això resulta comprensible, el format de cançó es va imposar al de continuïtat i, també comprensible, els visuals del seu aliat, Jesse Kanda, van tenir menys pes. Per cert, semblava que deia “els toreros som suaus”. I si no ho va dir, bé podria haver-ho fet. El que sí que va fer és avisar que al final de l'actuació el públic veuria una cosa que no havia vist mai. I no precisament suau. Va avisar que els menors, si n'hi havia, sortissin de la sala i a la pantalla es va poder veure un fist-fucking.

Va avisar que els menors, si n’hi havia, sortissin de la sala i a la pantalla es va poder veure un fist-fucking

Abans l'altra estrella va ser Yves Tumor, un negre imponent actuant en un escenari gairebé a les fosques. Per no veure'l. Però era tal el magnetisme del seu cos, tocant d'esquena al públic, com un altre negre imponent, Miles Davis, que era obligat esforçar-se per delimitar la seva silueta, llarga com un Sant Pau. La seva actuació va ser pur hardcore, noise extrem rematat per la seva veu, un crit extrem continuat, gravat, repetit i escopit com una queixa, la d'un ésser que no adapta la seva sexualitat als cànons establerts i ,a més, és negre. Idoni per al menyspreu dels ben pensants. Res a veure amb el que es percep en el seu disc, Serpent music, molt més delicat, dins d'un límit, que la seva actuació, completament abrasiva i allunyada d'una reinterpretació marciana del soul. Va recordar poderosament aquells concerts sorollosos de l'antic Hall del CCCB protagonitzats per artistes japonesos. Va ser un retorn deliciós al passat del festival.

Igual de provocadora va ser l'actuació de Yung Beef, un absolut desastre, una mostra de desídia i passotisme que va tenir un punt d'agitació. Ni va sonar bé, ni va durar gaire, el raper se'n va anar mentre un dels seus companys en escena va dir que ho feia perquè allò no era una festa i va tornar a deixar tothom amb la mel als llavis. Això va ser el punk dels setanta, això és el trap avui, provocació, encara que avui sigui via desídia, que molesta més, desinterès i paraules sota els efectes de drogues alentidores. Res del tot nou, però amb capacitat d'enervar, que al final és el que compta. Hem vingut al Sónar per a això, no?