La Model: l’evasió definitiva

No és casualitat que Quico Pi de la Serra dediqués una cançó a la presó Model en els anys de la Transició. Deia irònicament “Quina presó més bonica que tenim a Barcelona”, i reflectia perfectament l’imaginari col·lectiu antifranquista, que hi veia un dels símbols més evidents de la repressió, paral·lela a la comissaria de policia de la Via Laietana, i semblant al que en altres moments va significar també el Castell de Montjuïc. Històries paral·leles d’espais que la ciutat ha volgut recuperar dels seus sinistres significats, i que costa Déu i ajuda arribar a concretar. Finalment, avui tanca la Model.

La Model ha ocupat un lloc important en l’imaginari col·lectiu. Tot i que ha hostatjat més presos comuns que polítics, és un espai de patiment associat a la repressió política, reflex viu dels conflictes que han marcat el segle XX barceloní. És impossible resumir el gruix d’experiències que s’hi han viscut al llarg de més de cent anys, però alguns dels llibres que s’han escrit permeten fer-ne una primera aproximació.

Inaugurada tal dia com avui de 1904, amb la innegable funció d’exercir el control social, però amb el propòsit inicial també de millorar les condicions dels qui havien de viure en presidi, es posava en marxa 16 anys després que s’hi hagués col·locat la primera pedra. Com van dir des del setmanari republicà L’Esquella de la Torratxa: “No’s pot dir que sigui un edifici bonich, pero tampoc es tètrich com les presons antiguas”. Inicialment tenia capacitat per a 675 residents, i havia de fer la seva funció en una societat convulsa, farcida de conflictivitat social i política.

Encara que inicialment allotjava sobretot petits delinqüents i joves trinxeraires, de seguida hi van anar a parar detinguts arran de les vagues obreres i altres causes clarament polítiques. Dos anys després de la seva inauguració ja va viure una revolta dels presos, esclafada per les autoritats. Per això, a la premsa anarquista i del republicanisme radical ja la van anomenar aleshores “La Bastilla catalana”. Les autoritats despatxaven ràpidament aquestes revoltes amb la repressió i explicacions basades en teories lombrosianes, segons les quals els revoltats eren descrits com a “tipo perfecto de degenerado con el cráneo aplastado y deprimido lateralmente”.

Els arguments redemptors d’alguns dels impulsors de la Model van deixar pas ràpidament a la realitat repressiva: el 1908, el confident però també acusat de terrorista Joan Rull, el Coix de Sants, esdevenia el primer executat al pati de la presó, amb l’alcalde de la ciutat com a testimoni de luxe. I un any més tard, la sala d’actes va ser la seu del consell de guerra contra Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d’instigar la revolta de la Setmana Tràgica, que acabaria sent executat. A l’interior, els presos vivien molt aïllats a les cel·les i amb una precarietat enorme. Els testimonis d’alguns periodistes que van ser internats en aquells primers anys són demolidors. Josep Pous i Pagès va passar-hi un mes el 1909, i descriu unes condicions lamentables; poc temps més tard, cap el 1915, Lluís Capdevila, a De La Rambla a la presó, explicava que l’oficial que rebia els qui arribaven a la presó anava “mal vestit, mal afaitat... la camisa d’una blancor dubtosa i una burilla pútrida enganxada als llavis”; un altre notable periodista, Paco Madrid, engarjolat uns mesos el 1919, va aprofitar per ampliar la seva coneixença dels baixos fons perquè el van enviar per error a la cinquena galeria: “No em va pesar la seva companyia, perquè amb els polítics m’hagués avorrit i en la disbauxa dels pispes i els afamats em distreia”.

En esclatar la Guerra Civil, les galeries de la Model es batejaren segons els usuaris: “la dels cavallers”, pels feixistes; “el monestir”, pels capellans...

En aquella conflictiva Barcelona, la presó es va omplir de sindicalistes de la CNT, com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i polítics d’esquerres com Francesc Layret o Lluís Companys. Els anarcosindicalistes eren molts i estaven ben organitzats, amb comitè de benvinguda inclòs, com el que explica Joan Garcia Oliver —jove cambrer aleshores i futur ministre durant la Guerra Civil— a les seves memòries El eco de los pasos, que va entrar-hi per primer cop el 1918, i recordava que durant els anys de presidi va llegir moltíssim i es va formar intel·lectualment. També hi havia republicans i independentistes, com els que van preparar el complot del Garraf de 1925 contra Alfons XIII. La proclamació de la República va portar una imatge nova: gent anant cap a les portes de la presó reclamant la llibertat dels presos polítics, i les escenes d’alegria captades pel fotoperiodista Agustí Centelles quan anaven sortint. L’idil·li entre la República i els anarquistes, però, va durar molt poc, i de seguida la Model va tornar a tenir hostes d’aquella ideologia (en alguns casos, confosos amb gàngsters i baixos fons), alguns dels quals van protagonitzar el 1933 una sonada fuga de 27 presos per les clavegueres.

Comités i ‘xarcuteria’

En esclatar la Guerra Civil els presos van sortir al carrer. Pocs dies després la presó passava a dependre de la Generalitat, i a poc a poc es va anar repoblant de gent de dretes acusada de simpatitzar amb els colpistes. Aleshores van passar per la Model persones com un jove Josep Maria de Porcioles o Pere Lisbona, que era el director d’El Correo Catalán, o el també polític catòlic Santiago Udina Martorell. El doctor Moisès Broggi, que va esdevenir durant uns pocs mesos el metge de la presó, ho explica a les seves memòries. Quan Pere Bosch Gimpera va ser nomenat conseller de Justícia, el juny de 1937, es van reorganitzar els serveis penitenciaris, i la Model es va convertir en Preventori Judicial de Barcelona.

L’escriptor i periodista Rafael Tasis va esdevenir-ne el màxim responsable, experiència vital de la qual va donar compte en unes sucoses memòries, Les presons dels altres. Records d’un escarceller d’ocasió. En aquell moment, la presó acollia una curiosa combinació d’hostes. Segons conta Tasis, hi havia dues galeries amb antifeixistes que es podrien qualificar de dissidents, anarquistes i militants del POUM, fora del joc polític després dels Fets de Maig. Una altra galeria era la dels “cavallers”, feixistes condemnats pels tribunals; encara una altra anomenada “la xarcuteria”, en referència als xoriços; una altra que anomenaven “el monestir”, perquè hi havia religiosos; i una darrera amb reclusos preventius.

Cada galeria tenia el seu comitè, i sobretot, els anarquistes s’autoorganitzaven del tot, en un context de tensió important entre feixistes i antifeixistes. D’aquells moments és una situació ben curiosa: la fuga d’uns presos amb el subdirector de la presó utilitzant el cotxe oficial, i el sobtat canvi de situació del director, Gaspar Dalmau, que, acusat de diverses irregularitats, va passar d’aquest càrrec a esdevenir un pres. Poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el Servicio de Información Militar (SIM) es va fer càrrec de la Model, i va apartar el personal de la Generalitat. A les ordres del SIM es van organitzar diverses expedicions de presos, que van tenir diversa sort: alguns van aconseguir fer-se escàpols, d’altres van arribar a la frontera, uns tercers van anar a camps de treball, i encara uns altres van ser afusellats al santuari del Collell.

L’infern dels antifranquistes

En acabar la guerra, la presó, és clar, es va omplir com mai, amb xifres extremes el 1939 i 1940, amb prop de 13.000 persones. Les condicions a la postguerra van ser duríssimes, amb molts interns pendents de la saca que portaria els condemnats a mort al Camp de la Bota. Eren tants els empresonats que hi havia gent de tots els oficis. Tant és així que es va formar una orquestra integrada per 80 professors de música, de les millors de l’època. D’aquella Model de la postguerra n’han quedat molts llibres memorialístics, des de detinguts com Pere Carbonell, Manuel Cruells o José María Aroca, fins a religiosos que se n’ocupaven, com el frare Ricard d’Olot. Ben curiós és el ¿Qué me dice usted de los presos?, que va escriure el 1942 Martín Torrent, el capellà de la presó, sempre paternalista, que va fer una bona carrera com a capellà penitenciari. Hi feia afirmacions tan surrealistes com que “el preso se vuelve como niño, y como niño también precisa corregirle, privándole de cuando en cuando de sus gustos más caprichosos”.

A partir dels anys seixanta els presos polítics de la Model canvien; en queden pocs de la postguerra i apareix una nova generació, amb joves activistes que combinen l’estada a la Model amb l’internament en altres presons. És l’hora de futurs significats sindicalistes, pensadors i polítics com Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti; Jordi Solé Tura, Manuel Vázquez Montalbán, Jordi Pujol i tants altres. L’historiador i polític Isidre Molas, a El meu temps de presó, rememora que el pitjor era “la por de no poder-ho aguantar, la por del desequilibri mental”. Encara que n’hi havia poques, també hi ingressà alguna dona, com Anna Sallés, que en una detenció de 1962 estava pràcticament sola. A mesura que l’antifranquisme s’estenia també hi havia més ingressos a la Model, com per exemple arran de la caiguda dels famosos 113 de l’Assemblea de Catalunya, el 1973. Eren tants i estaven tan organitzats que l’advocat Josep Solé Barberà va aprofitar per fer una conferència sobre l’Estatut de 1932.

A la fi del franquisme la Model va quedar marcada sobretot per l’execució a garrot vil de Salvador Puig Antich el març de 1974. Amb un final molt diferent, una altra imatge recurrent és la sortida del recinte del periodista Josep Maria Huertas Clavería, que s’hi va estar els mesos previs i posteriors a la mort de Franco, en una presó que vivia amb intensitat uns esdeveniments que podien trastocar no només la vida dels interns, sinó també la dels funcionaris i policies. El 20-N van formar els presos per escoltar el missatge d’Arias Navarro sobre la mort de Franco, sota l’atenta mirada dels vigilants: “Mil ulls ens vigilaven per veure si se’ns escapava un somriure fora de to”, va deixar escrit el periodista.

No passava tot, però, dins les parets del carrer Entença. A fora, a la vorera, es va forjar un personatge íntimament vinculat a la presó. Hi havia estat a dins, però Lluís Maria Xirinachs es va fer famós des que el dia de Nadal de 1975, un mes després de la mort de Franco, es va instal·lar davant la presó com a forma de protesta pacífica per reclamar l’amnistia dels presos polítics; una protesta que va desconcertar les autoritats, però que va tenir un efecte propagandístic innegable.

Amb la promulgació de les diferents lleis d’amnistia, la identificació de la Model amb la repressió política va minvar; quedaven pendents, però, moltes reivindicacions, com les dels presos comuns organitzats en la COPEL, que reclamaven una amnistia que no distingís entre polítics i comuns. D’altra banda, els veïns de l’Eixample reivindicaven l’espai que ocupava la presó per cobrir necessitats del barri. La Model s’anava degradant com a edifici, alhora que la droga va canviar el modus operandi dels delinqüents comuns i ràpidament es va traslladar a l’interior del centre penitenciari. Tot plegat va coincidir amb el traspàs de la Model a la Generalitat i la planificació de nous centres penitenciaris. Semblava indicar que la Model havia de passar a la història, però certament la lenta agonia s’ha allargat durant 30 anys.