Germà Gordó: Déu, Pàtria i 3%

Germà Gordósosté amb la mà esquerra el volant d’una petita embarcació sobre les aigües tranquil·les de Cala S'Alguer, a Palamós. Mira endavant relaxat, els seus ulls foscos emmarcats per conques profundes, blavoses; recorden les de Michael Corleone. La seva jaqueta de pell marró, fosca també, contrasta amb la llum mediterrània que emergeix del paisatge al fons: la cala mansa, les casetes blanques amb finestres alegres (turquesa, blau mar, vermell), una pineda.

El diputat del PDeCAT, de 54 anys, va penjar la fotografia al seu compte de Twitter l’11 de març. “Mar en calma a s’Alguer. Que res espatlli un bon dia”, va escriure. Acabava de sortir a la llum un informe de la Fiscalia Anticorrupció. L’acusava de ser la peça clau del cas 3%, la presumpta trama de pagament de comissions il·legals a Convergència a canvi de l’adjudicació d’obra pública.

“Mar en calma. Que res destorbi un bon dia”, va escriure a Twitter després de ser assenyalat en el cas del 3%

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va obrir una investigació el divendres. Gordó, advocat de formació jesuïta que se sent còmode entre silencis, haurà de respondre per malversació, suborn i altres delictes de corrupció. La seva imputació era qüestió de temps. Ell ho sabia. Per això prepara la seva defensa des de fa setmanes amb Cristóbal Martell, advocat de vips com Messi, l’estrella del club del qual Gordó és seguidor. “El que és estrany no és que l’investiguin… és que no ho hagin fet abans!”, explica un dirigent polític.

El seu nom ha aparegut en els principals sumaris de corrupció a Catalunya, com el cas Palau, el cas ITV o fins i tot l’antic cas Pretòria. Ha vorejat la imputació, però Gordó –“és un home hàbil i molt discret”– sempre havia caigut dempeus. Fins ara. “Aquest paio surt per tots costats i mai li passa res!”, va arribar a lamentar, indignat, el principal implicat per les ITV, Oriol Pujol, que el detesta. Un diputat va recordar a Gordó en el Parlament que “és a totes les amanides”. En aquesta compareixença, el diputat va negar impertèrrit haver cobrat mordidas i va defensar, amb el seu habitual posat seriós i solemne, que sempre ha complert la llei.

Gordó ha estat a totes les amanides… Però també en els primers plats i a les postres. És, abans de res, “un home de partit, un lampista”, expliquen fonts properes al diputat, que ara, després de la imputació, sospesa si deixa el PDeCAT o també el seu escó. Va ser seva la tasca de “reconstruir les estructures” de Convergència durant el que es va batejar com travessia del desert: els set anys que van intervenir entre el final del mandat de Jordi Pujol (2003) i l’arribada d’Artur Mas, a la presidència de la Generalitat (2010). Gordó va ser gerent de la formació en aquesta edat fosca. I, com a tal, cap directe del tresorer Daniel Osàcar, imputat en els casos Palau i 3%. Tots dos comparteixen una profunda fe catòlica i un orgull patriòtic arrelat.

Al 2010, Mas va deixar en les seves mans la “supervisió” dels contractes públics

“Va reforçar el partit a l’oposició. És un home dur. En aquest tipus de batalles, el vols al teu costat”, comenta un company de files. Amb aquesta tasca es va guanyar la confiança de Mas, que en arribar al poder el va nomenar secretari de Govern. I li va atribuir una funció que, fins llavors, no requeia en els secretaris: coordinar “les actuacions de la Generalitat en matèria de contractació pública”. Segons la interlocutòria del TSJC, Gordó va exigir a les empreses donacions per a les fundacions vinculades al partit. A canvi, va intervenir perquè aconseguissin adjudicacions públiques. Ho va fer com a secretari i també, després, com a conseller de Justícia (2012-2016).

La seva etapa al capdavant de Justícia li va servir per endinsar-se al món judicial, la qual cosa li va permetre apropar-se al cercle de poder de Madrid. En ple desafiament sobiranista, Gordó es va presentar –o el van rebre, aquí les fonts no es posen d’acord– com una alternativa “raonable” a la deriva de Mas. Tenia un bon punt de partida: la seva dona, Roser Bach, és vocal del Consell General del Poder Judicial. Es van conèixer a la Facultat de Dret el 1991. Es van casar. Tenen tres fills i un gos de color negre, Roi.

Els amics de Gordó admeten que és un home “amb molta ambició”. Però neguen que volgués fer el llit a Mas. I menys, pactar amb l’Estat una sortida de caire autonomista. “Gordó és un sobiranista de soca-rel, un almogàver”, diu un amic. En la final de la Copa del Rei del 2016, va animar a crear un mosaic del Barça amb estelades. “Passem de les paraules als fets”, va proclamar. Va fundar les Joventuts Nacionalistes de Convergència el 1980 i milita a Convergència des de la primera hora. De tarannà conservador, té poca inclinació per la CUP i per l’extrema esquerra en general (“és una frontera mental”).

“Té la duresa de la gent de muntanya i un caràcter difícil”, diuen els seus amics

La seva personalitat no s’entén sense la seva fe, i la seva fe no s’entén sense el seu pas pels jesuïtes, que defineix com “una gran institució religiosa i educativa”. Va estudiar Dret a la UB i, més tard, un màster en direcció pública a l’elitista Esade, on es va retrobar (també són paraules seves) amb “el món educatiu jesuïta”. Va tocar poder ja en l’etapa de Pujol (secretari general d’Agricultura), encara que com a “lampista” es va veure obligat a mantenir-se en un segon pla i a ser discret, condició que ha mantingut. En els seus quatre anys a Justícia, potser el càrrec més exposat públicament, no va oferir ni una sola roda de premsa.

"Orgull convergent"

Va néixer a la Pobla de Segur. I això es nota. Per bé i per mal. “Té la duresa de la gent de la muntanya. Però també la seva noblesa. Sap el que significa encaixar les mans. Però sí, té un caràcter difícil”, sosté un amic. Altres fonts que l’han tractat són encara menys complaents. “Mai l’he vist relaxat. Va tens, amb aquest to de veu baix, rígid, mecànic”. Acostumat a manar, estar amb ell pot intimidar o, almenys, incomodar. El seu caràcter és petri, rocós, inaccessible. Els seus amics admeten que “no és divertit”, però que “es deixa anar si té confiança” i que és “afectuós amb la seva família”.

La seva implicació en el cas 3% ha fet insostenible la seva continuïtat al PDeCAT. Alguns li critiquen que “no es retirés a temps” i optés a liderar el nou partit mitjançant una plataforma (Nova Convergència) malgrat que, paradoxalment, ell representa la vella CDC, la de Pujol (“orgull convergent” va ser el seu lema). “És massa rígid per ser un líder modern”, diuen de Gordó, que va obrir un compte a Twitter i un blog per suavitzar la seva imatge i donar-se a conèixer.

Twitter és un aparador de les seves preocupacions. “Que la Verge de Montserrat protegeixi Catalunya”, va escriure, al costat d’una imatge de la Moreneta, a l’abril. Les al·lusions als “màrtirs cristians d’Egipte” (així crida als coptes) són habituals, el mateix que les condemnes a l’“islam radical, que és el pitjor dels perills del món”. El 5 de novembre del 2016 va visitar el monestir de Poblet amb els jutges de pau. Es va sentir inspirat: “Pàtria, història, Església i dones i homes bons”. A l’agost, de vacances a la seva comarca, el Pallars Jussà, va escriure allò que “la nació comença al territori i la seva gent”.

De les hores al bar del poble li queda una bona mà al futbolí. També li agrada pescar. “I caçar”, afegeix un amic. Potser per això, l’empresari Josep Manuel Bassols (Oproler) el va convidar a una “batuda de perdius”, el 2013, a Toledo i Ciudad Real. Ell diu que el van convidar, però no hi va anar.