La Massana de la Gardunya

La plaça de la Gardunya ja està pràcticament acabada després de l’aparició al costat sud del nou edifici de l’Escola Massana. Sembla que la plaça només conserva de la plaça antiga el nom i els darreres de l’antic hospital. La primera consideració que s’ha de fer d’aquest nou edifici és que no és l’únic d’aquesta nova plaça. Una plaça reconfigurada pels nous porxos del vell mercat de la Boqueria, el nou edifici d’habitatges del costat nord, uns bancs i unes jardineres escampats pel centre de l’espai, amb una innegable presència, i, òbviament, la nova Massana, que és el més visible del conjunt.

Aquesta darrera és un edifici desencaixat en el qual es distingeixen dos volums bàsics encastats l’un sobre l’altre de manera expressament alterada, i revestits amb elements de traça horitzontal i alguns verticals, aconseguits amb unes peculiars lames que són en realitat tubs ceràmics. Té cinc grans finestres, que als que ho coneguin els recordaran les del celebrat Govern Civil de Tarragona. Al carrer lateral apareixen altres volums amb finestres i grans paraments de vidre de les escales, protegits amb tubs que fan el paper de junta entre els dos cossos principals de la plaça i del carrer Hospital, amb una façana diferent sense la rotunditat de la façana a la plaça. Tot té l’aire d’un edifici distorsionat sense motiu que té l’aparença d’un accident de contenidors al port, una manera de fer que ja resulta antiquada i que espatlla l’encert de la proporció amb relació a la plaça, molt més encertada que la del davant del Teatre Romea.

Els nous coberts afegits a la Boqueria tampoc tenen cap raó de ser, o més aviat tan sols semblen tenir-ne una: ser diferents de les cobertes del vell mercat. Poc hauria costat provar de completar-los i cosir-los a les velles cobertes, i no hauria estat impossible fer-ho tractant d’imitar les velles en la simplicitat i economia de mitjans que exhibeixen. En canvi, els suports estructurals, els pendents i les macles violentes li fan prendre un aire de dibuix forçadament expressiu, tot plegat poca finesa i sensibilitat. El mateix succeeix amb el costat nord de la plaça, en el qual l’edifici d’habitatges que es construeix té els mateixos patrons formals que la nova Massana. És a dir, testers cecs, volums desencaixats, finestres volumètriques i porxos sense escala. Un conjunt subratllat pels grups de jardineres i bancs del centre de la plaça. Tot a la plaça és brut, molt brut, i el material dels bancs i el seu disseny no ajuda a netejar-los fàcilment. Em diran, amb raó, que el fet que estigui bruta no és tot culpa del disseny, és cert, però els responsables dels premis de l’espai públic podrien fer una reflexió pel fet que les fotografies que mostren les obres premiades sempre estiguin immaculades. Tot és tan volgudament original i és tan evident que tot és d’una sola mà creativa, que hom es pregunta a qui serveix aquesta arquitectura; a la ciutat o a la reafirmació d’un llenguatge arquitectònic personal.

Però és la manera de tractar el passat, representat en allò que existeix, el que potser és més equivocat. Això es pot veure, per exemple, en el gest de pinça amb què la nova escola i l’edifici d’habitatges tanquen el més possible la vista dels volums de la façana de darrere de l’antic hospital. Cap dels nous elements de la plaça no col·labora amb l’escenari existent, incloent-hi la part visible de la plaça de Sant Josep o l’espai davant del Romea; més aviat semblen censurar-los. Tot sembla fet amb la convicció que el que existia abans estava equivocat i per això se l’amaga o se’l destrueix. La censura al passat es deixa sentir també en la por cerebral a l’ordre tranquil —en el nostre cas, present a les finestres, columnes i cobertes de la plaça de Sant Josep— i també en l’equivocada idea que l’època present ha d’inventar un nou ordre desendreçat que vol imitar amb els seus volums i gestos la contingència i la vida. En un pla purament conceptual, podríem pensar que la nova plaça i els actors que la configuren són una reparació de l’antiga plaça de la Gardunya, pot ser. Però ara podríem preguntar-nos quant trigarem a poder reparar l’actual, si és que té remei.