No es veu, no es nota

Les comissions que s’han reunit amb motiu de l’operació Catalunya no tenen pèrdua, són un dels millors resums de la història recent d’aquest país. Encaixen amb la major part dels escàndols, d’Intxaurrondo a les societats panamenyes del fiscal anticorrupció, que han convertit en una broma de mal gust això que anomenen democràcia espanyola.

Les clavegueres de l’Estat no puden, o almenys aquesta és la conclusió que podem treure de l’escassetat de notícies i de les poques conseqüències polítiques que tindrà l’operació Catalunya. Hem assumit que no passarà res i pot ser que fins i tot arribem a veure condecorar els qui la van planejar. És el que s’ha fet des del 1975 amb els que han col·laborat en el manteniment de la xarxa de clavegueram. Un té la sensació que si no arriba a destapar-se el GAL, avui tindríem els seus integrants en un altar.

Estem enmig d’una tempesta perfecta. Els mitjans, febles i afeblits, depenen cada vegada més dels conglomerats econòmics que, al seu torn, depenen de les decisions que prengui l’Estat per afavorir-los. La crisi, el sorgiment de nous partits i l’independentisme han ensenyat a grans corporacions, mitjans i institucions que el perill de caiguda és real, que encara que Urdangarin segueixi a Suïssa i ningú tingui el valor de publicar la fortuna del rei emèrit (ah, els mitjans, quin paperot!) Díaz Ferran és a la presó. Han comprovat que els seus noms poden sortir en els papers de Bárcenas i que és possible destrossar una família com la Pujol en altre temps poderosa. Han vist confessar Prenafeta i Alavedra.

La xarxa d’interessos és tan espessa que qualsevol moviment no previst té conseqüències nefastes per als seus beneficiaris. I aquesta geografia sí que està repartida democràticament per tot el territori. La generació de Ramón Espinar fill no pot sostenir-se sobre els mateixos ressorts que la de Ramon Espinar pare, bàsicament perquè la generació pare ha estat capaç de cruspir-se tot un sistema de caixes d’estalvi. La gestapillo dels temps d’Aguirre es va encarregar que el sistema funcionés, però ja no més.

A València pagaran durant dècades la gestió dolosa del PP, la foto de Camps, Barberà i Alonso saludant des de l’esportiu. Eren altres temps i altres clavegueres, aquesta vegada en forma de metro i de silencis de Canal 9. Encara ressonen els ecos de les paraules de Rajoy, dirigides a Alfonso Rus, “te quiero, coño”, “tus éxitos son mis éxitos”. A Andalusia, amb un fracàs escolar i atur altíssims, s’ha jugat amb els cursos de formació i les pensions de jubilació. Doncs bé, malgrat el cas dels ERO, l’statu quo regnant no va parar fins a enlairar estrepitosament Susana Díaz. Alguna cosa els hi devia anar en l’assumpte, no creuen? I què els diré del Palau, aquest embornal amb pàtina cultural que s’ha infiltrat en el més granat de la societat catalana i que va finançar amb diners bruts partits i particulars?

Les clavegueres i l’Estat necessiten estabilitat. Per això, després dels últims moviments els lampistes de Moncloa, Ferraz i ministeris estan doblant la jornada. El cabal d’exemples que passa sota els nostres peus és inesgotable. Parlem del passat però també del present. Fa poc hem vist que s’han construït unes clavegueres sota el Mediterrani, les més rendibles per a aquest estat de constructores, energètiques i llotges de camps de futbol. Passem de puntetes per no molestar Florentino Pérez, no sigui que s’aixequi una cella. Una bona condecoració: mil tres-cents milions legals beneïts per governs de tots els colors. La millor claveguera és sempre la que apareix neta a la llum pública, la que no es veu, la que no es nota, la que no se sent si no s’està prop de la falla sísmica.

L’única manera de destapar el clavegueram, esclar, és la mobilització. La que sigui. S’imaginen la de casos de corrupció política, judicial i empresarial que haguessin aparegut si el transvasament s’hagués acabat realitzant? Ciment, aigua, regs, golf i turisme, de l’Ebre a Suïssa i de Múrcia a Panamà. Avui podem dir que encara sort que la gent s’hi va oposar, en comptes d’un transvasament tindríem una enorme claveguera.

És una lliçó que no aprenem quan caiem en la temptació de fer-les servir les uns contra els altres. I que, fent-les servir també nosaltres pudim.

Francesc Serés és escriptor.