L’odi a les dones

Fa poc sentenciava Bianca Jagger que la violència masclista “és una amenaça més gran per a dones d'entre 15 i 44 anys que el càncer, els accidents de trànsit, la malària i la guerra junts”. Jo m'ho crec, perquè de la matèria, en sap molt, fa temps que milita contra el que també qualifica de pandèmia. D'aquestes dades em va quedar gravada l'edat més baixa de les dones en perill potencial de ser agredides que cita l'artista nicaragüenca. Quinze anys. I em va cridar l'atenció perquè fa gairebé unes hores vaig llegir que a un noi de catorze anys se li havia aplicat una ordre d'allunyament al jutjat de Lugo. La víctima de l'agressió, una nena de tretze anys, havia estat amenaçada de mort pel seu company d'institut i anterior xicot. I abans havia estat pessigada pel mateix nen fins a fer-li una ferida. D'aquí l'ordre d'allunyament imposada al menor. Al subdelegat del Govern a Lugo, Ramón Carballo, li crida poderosament l'atenció que un nen a una edat tan primerenca hagi de ser sotmès a una disposició judicial com aquesta. Al seu torn, l'alcaldessa, Lara Méndez, afirma que aquesta situació s'està agreujant de manera alarmant. Em faig càrrec que el senyor subdelegat se sorprengui perquè un nen de 14 anys ha de ser gairebé obligat a no mirar la seva exparella.

Si aquest inquietant fet l'enfoqués des d'una perspectiva diferent, tal vegada no seria tan sorprenent. Si dos nens a una edat tan tendra decideixen establir un compromís tan adult com un festeig, és obvi que el noi té en contra seva (i ja no diguem la noia de patir-ho) un alt percentatge de reproduir els mateixos esquemes de comportament violent contra la dona que percep en els grans del seu entorn social o familiar. O el que es va emmagatzemant equivocadament, i sense que ningú ho corregeixi, en el seu incipient imaginari. O dit d'una altra manera, un nen de 14 anys és un nen de 14 anys, però en una relació de subordinació de la dona a l'home com la que ell mama des que és petit, ja deixa de ser aquest nen per convertir-se en l'amant despitós que agredeix traïdorament la que va cometre la valentia d'abandonar-lo. Això és el que hi ha.

(Recordo que al meu barri les batusses entre nois per una noia eren habituals. Jo mateix vaig participar-hi alguna vegada. Però les noies eren intocables. Volíem que fossin les nostres xicotes per ballar a les quermes de barri o durant els carnestoltes. O per fer una volta pels carrers i presumir amb elles. O per il·lusionar les nostres pobres existències. Però les estimàvem. Si ens deixaven, les seguíem estimant amb una tristesa que a la llarga no durava més enllà d'un estiu. Ningú ens havia d'obligar a que no les poguéssim mirar o a mantenir-nos-en allunyats per no posar en perill les seves lluminoses vides. Al meu barri, les noies mai corrien perill. Eren intocables).

El 9 de març d'aquest any es va publicar una dada esgarrifosa del CIS respecte als temors que tenien els espanyols a la seva vida quotidiana. En una mostra de 2500 persones majors d'edat, la preocupació per la violència masclista només va ocupar un 1,6 d'aquesta mostra. És a dir, només va ocupar, en la seva ordre de temors, el lloc número dinou. O expressat d'una altra manera: la situació d'orfandat en la qual queden al voltant de quaranta nens a l'any al nostre país com a conseqüència de la pandèmia de la violència masclista, només és matèria de preocupació per a 2 espanyols de cada 100. És clar que també hi ha els qui addueixen que aquests escandalosos nombres es deuen al fet que la pregunta no és una entre vint més en la mateixa llista, posem per cas. Que quan es pregunta a una persona quin és el problema que l'afligeix més dels molts que pengen sobre la seva vida quotidiana, és previsible que el primer fos el de l'atur o el de la corrupció. Si per contra, davant una llista de vint problemes, entre els quals figurés el de la violència masclista, se'ls fes la mateixa pregunta, el percentatge dedicat a la preocupació per aquest tipus de violència, probablement fos bastant més alt.

Ara com ara, facin com em facin la pregunta, per mi no hi ha cap dubte que el problema més greu que avui ens degrada com a persones, és l'odi que una insuportable xifra d'homes al món, amb l'excusa social o psicològica o el permís religiós que sigui, tenen contra les dones.