Els catalans s’expliquen

Ho expliques i et miren amb pietat: un reportatge sobre com viuen els catalans l'anomenat procés d'independència. Sospirs, somriures. Que depèn amb qui parlis. Que et cauran mocs de tots costats. Com és l'ambient? D'entrada, hi ha gent que no vol parlar o donar el seu nom. Molts diuen: fins als nassos. Del monotema i dels polítics; els anti, del pesats que són els altres. Els indepes, impacients, però contents d'haver-la embolicat. Miren per sobre de l'espatlla els qui ho són d'abans-d'ahir. Ningú sap si això va de debò, però sí que el sentiment de voler un referèndum, més que l'independentista en si, no es desinflarà demà ni passat. La dada més citada és que el 75-80% vol que se celebri, segons enquestes. Després el vot es divideix. Al mig, quantitat de bajanades jurídiques i històriques. La gent ha vist molts documentals. En el minut 17.14 dels partits del Barça hi ha càntics d'independència, per l'any 1714, any de la derrota davant Felipe V.

Abunden els matisos. Hi ha no independentistes a favor del referèndum i independentistes contra el procés. La sensació és que el moment de la veritat s'ajorna sempre per l'endemà, crea una expectació esgotadora. Perquè l'única sortida ara suposa desobediència i ús de la força. Es fantasieja amb la imatge dels tancs a la Diagonal. La clau és si la gent sap el preu a pagar i si està disposada a pagar-lo, però ni idea perquè ningú sap a què atenir-se. L'última vegada, el 6 d'octubre del 1934, el president Lluís Companys va proclamar “l'Estat català dins de la República federal espanyola” i l'exèrcit va assetjar la Generalitat, defensada pels Mossos d'Esquadra. Molt lluny, és clar, però la possibilitat de violència sí que preocupa, és un tabú. Així que millor començar per aquí. Accepta parlar un alt comandament dels Mossos: “El cos és un reflex de la societat, hi ha de tot. Independentistes i no. Però una cosa està clara: la gent es fa policia per solucionar la seva vida, no per complicar-se-la, tenim família, hipoteca, i ningú es jugarà el sou. A un polític l'inhabiliten i ell sabrà. A mi si un jutge em diu que tregui quatre urnes, les trec. Després hi ha la decisió política, el que li diguin al cap del cos. Però no crec que ens posin en el dilema d'haver de triar entre el jutge o el cap. Es resoldrà més amunt”. Aquest tema no està entre les preocupacions oficials, afirma. Aquesta setmana han tingut el congrés de comandaments del cos i no l'han tocat. Les prioritats són unes altres: terrorisme gihadista i robatoris a domicilis. Es porten bé, assegura, amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Els que més els donen suport sempre al Parlament són PP i Ciutadans.

L'esborrany de la Llei de Transitorietat, publicat aquesta setmana per EL PAÍS, ha alarmat sectors sensibles. “Com voleu que estiguem? Preocupadíssims", respon una magistrada. És una de les 800 jutges que hi ha a Catalunya, fa 15 anys que exerceix. És de fora, casada amb un català. Es va comprar un pis i de vegades se'n penedeix. Quan surt alguna plaça fora s'ho pensa. Els seus amics catalans, convençuts que tot serà bon rotllo, se sorprenen si diu que se n'aniria si passa alguna cosa: “És que jo formo part d'un poder de l'Estat, no em canviaré a Xiquitistan. A més amb aquest esborrany es veu que el que volen són peons en la Justícia”. Convé recordar el que ha dit el senador d'ERC, Santiago Vidal: “Hem determinat quins jutges comparteixen els nostres somnis i ideals. Sabem perfectament quins es quedaran i quins se n'aniran”.

Aquesta jutgessa admet que això del dret a decidir ha calat profund i “TV3 és com el Nodo”: “Fins i tot gent contra la independència, amb estudis, et diu coses que jo com a jurista al·lucino. 'És que som diferents', i creuen que això els dona dret a decidir, encara que no té res a veure amb l'autodeterminació. L'estat d'ànim és aquest. Hi ha una perversió semàntica total”.

Un funcionari d'Inspecció de Treball, competència de la Generalitat des del 2010, reconeix que se n'ha anat gent per por de la independència. Aquest any han demanat el trasllat 13 persones, més del normal. “Tenen por que després no te'n puguis anar”, admet. Encara que la immensa majoria no té por, perquè no es creu que això vagi de debò. Però l'impensable ja es pensa. Un empresari d'assegurances, amb el 92% dels seus clients fora de Catalunya, es pregunta: “Què faig si declaren la independència i ve la nova Hisenda catalana a cobrar? Haig de decidir qui obeeixo, i prendre posició. Et planteges obrir seu fiscal a Madrid, podria ser d'un dia per l'altre”.

És hora de preguntar a l'altre costat. Fins i tot alguns independentistes prevenen contra un tipus que diuen incendiari anomenat Bernat Dedéu, de 38 anys, filòsof, independentista de dretes, encara que ell es defineix com a liberal. Cita a l'Ateneu, històrica institució de la ciutat, que aquest any ha aspirat a presidir. Fuma un puro davant les palmeres: “Soc antinacionalista. L'independentisme s'ha desnacionalitzat, l'important aquí no és la nostra particularitat cultural ni el nostre anhel d'identitat, sinó la nostra forma de presentar-nos davant el món com a Estat. El que anomenàvem catalanisme s'ha acabat, s'ha passat a reivindicació del dret a decidir”. Creu que el factor generacional és decisiu: “No hi ha cap articulista menor de 35 anys que no sigui independentista”. No creu en cap fractura social —“Mira el casament d'Arrimadas, hi havia de tot i ballaven 'Paquito Chocolatero'”— i sobre el xoc: “Fins ara ser màrtir ha estat una ganga, surt gratis. Homs ni va pagar la seva multa!”. Proposta: “Que es faci el referèndum i encara que surti que no, el resolem per 30 anys i l'11-S ens en podem anar a la platja”.

Els de la Transició

Per sondejar en una altra generació, què pensa la de la Barcelona canalla de la Transició? Joan Estrada, 66 anys, promotor d'artistes i agitador cultural, va portar la famosa sala Cúpula Venus i avui és l'ànima de l'heterogeni lobby cultural Uns dels Nostres, on s'hi ajunten des de Loquillo a Eduardo Mendoza. “Aquesta ciutat va ser la bomba, una llibertat total, però va durar molt poc, cinc anys, des que va morir Franco fins que va arribar Pujol el 1980. Jo soc un rocker i d'esquerres, i això del procés em sembla de poble. I soc més català que tots ells junts. Em fan tant fàstic els d'aquí com els d'allà. Es retroalimenten entre ells, mantenen això en l'aire”. Creu que hi ha un clima de silenci entre els no independentistes. Molta revolució del somriure, però la gent amaga que n'és: “El meu metge diu que no se significa perquè estan fent llistes, i si després arriba alguna cosa…”

Una anècdota que explica un periodista independentista amb preocupació. Li va dir a una coneguda que estava llegint Marsé i li va contestar: “Ai, Marsé? És que es fica tant amb Catalunya!”. “El missatge ja està interioritzat, però fins i tot que ser català és ser independentista”, comentava sorprès. Més encara perquè aquesta dona és independentista des de fa ben poc. En aquesta macedònia fins i tot els catalans poden arribar a perdre's. Aviso als de fora: ERC és la nova Convergència, està ocupant el centre polític. En l'última Fira d'Abril a Barcelona la millor caseta era la seva, i ni una sola estelada.

El punt de vista estranger

A la recerca d'un punt de vista extern, és útil parlar amb estrangers, Barcelona n'està plena. Justin Webster, periodista i autor de documentals polítics, fa 25 anys que viu a Barcelona: “No crec que baixi el suport al procés, se sent un greuge emocional. És una terrible despesa d'energia i la meitat d'aquesta protesta desapareixeria amb un Govern dialogant a Madrid. Greuges que no són grans es fan muntanyes per mala gestió política”. Creu que tot això és part del fenomen global de protesta, que aquí s'ha canalitzat per la independència.

Fa anys parlar d'independència amb amics catalans era acabar parlant de trens dolents i peatges cars, el que més els cabrejava. El concepte del dret a decidir CiU el va aplicar primer a les infraestructures, el 2007. El curiós és que no ha canviat, els trens de rodalies segueixen sent un desastre, és opinió general. No calia ser un geni per arreglar això. Aquesta setmana obria els informatius cada dia el col·lapse de l'aeroport del Prat amb les cues de passaports, que fora d'aquí no és notícia. I és culpa de Madrid. Després agafes els trens de la Generalitat, FGC, i van bé. La gent treu conclusions. Sembla el club dels mancats d'afecte.

Una altra estrangera, amb un matís interessant: executiva d'una important editorial. En aquest embolic es produeix la paradoxa que les grans editorials espanyoles estan a Barcelona. “No es veuen editant en castellà en un país només de llengua catalana. Jo me n'aniria. El negoci es complicaria molt. Em diuen: ‘Però si no passarà res’ Però no ho veig clar, seria com Israel, es basarà en el catalanisme. T'obliguen a definir-te. Creuen que seran Dinamarca però no són conscients del dolor per arribar a això. És tot molt naïf”. Va molt a l'Empordà i allà els joves estan convençuts que la independència serà d'aquí a dos mesos. “Als pobles viuen amb molt més rancor, en una desconnexió mental total d'Espanya. A Barcelona no, estan al món”. En un hipotètic referèndum podria passar com al Brexit: que Catalunya voti sí i Barcelona, no. En tot cas, veu poca emoció: “El català és molt pragmàtic. Hi ha parelles en què un és independentista i l'altre no però segueixen junts. Això, són pragmàtics”.

Els catalans s'informen cada setmana de l'actualitat política amb Polònia, un reeixit programa de sàtira política amb imitacions en el qual se sacseja tots els partits sense excepció. Està dirigit per Toni Soler, 51 anys, periodista, escriptor i empresari, un dels cervells culturals catalans. És independentista de tota la vida —“per això m'ho prenc amb filosofia, sempre m'he sentit minoria”— però assegura que Polònia “intenta repartir estopa de forma plural”. El que pensa: “La població vol un referèndum, això és segur, i més llibertat política per a Catalunya, però se li neguen i només se li ofereix un conflicte”. Sobre fins a on es pot arribar: “Excepte els més fervents, a favor o en contra, la majoria no vol un conflicte. No crec que ningú vagi boig per l'èpica, el martirologi, però pot ser que sigui un mal necessari. No crec que la gent estigui disposada a dir: val, ens l'embeinem”.

Soler creu que el salt de l'independentisme no es deu al fet que molts s'hagin convençut de les seves bondats, sinó que ara ho veuen possible. “Abans es deia: si fos prémer un botó ho faries? I tots deien que sí, però com que era un merder deien que no”. Posats a imaginar, si fossin un Estat, creu que les coses no canviarien gaire, “no hi haurà un fossat amb cocodrils, li veig poc drama”. El problema és que “el Govern espanyol amenaça amb desastres però s'obliden de dir que els desastres els intentaran provocar ells”. “Diuen: no estareu a la UE; i estan dient: intentarem que no estigueu a la UE. Pot haver-hi una transició civilitzada en el període que sigui. Si em diuen a 15 o 20 anys ho acceptaré, aquestes coses no són fàcils”.

La gran il·lusió

Una altra franja de la població va del silenci a la indiferència, o a l'escepticisme, com Guillem Martínez, 51 anys, escriptor i periodista que es defineix llibertari i ha publicat La gran ilusión. Mito y realidad del proceso indepe (Debate). La seva tesi és que la mobilització social del 2012 va ser captada per la política i des de llavors no porta enlloc. Que el procés no existeix i això és “un simple procés electoral, anem d'eleccions en eleccions”. Ara bé, “el gran animador del procés és el Govern espanyol, era un problema polític molt negociable”. “Hi ha una lluita de dos governs molt poc democràtics i al mig, una societat que vol canvis. Reivindicar un referèndum no et fa més democràtic, i a l'altre costat no pots dir que tot és un atemptat a l'Estat de Dret. El sorprenent és que aquestes dues tribus de mafiosos no s'hagin entès”, reflexiona. Té amics als dos costats, “a la vida real és tot molt tranquil, només hi ha crispació a Twitter”. Per descomptat. A les xarxes socials es diu “colons” als no independentistes, l'última moda.

Una altra bestiola rara és Miguel Gallardo, 61 anys, fill d'andalusos, autor de culte del còmic dels vuitanta i creador, entre d'altres, de Makoki. Està llegint els Episodios Nacionales, de Galdós, i creu que això ve des de lluny i no canvia res. “Abans era igual si eres o no eres independentista, això comença a ser un conyàs. Barcelona era un lloc diferent i està deixant de ser-ho. Encara que no crec que pel tarannà de la gent surtin al carrer i armin la revolució. Podem estar així cent anys més tranquil·lament. Et venen que és com si demà ens llevéssim a Pepperland, com al Submarí Groc. Podria creure-m'ho si fos un procés regeneratiu, amb gent nova, però no és així. Jo tinc un pensament d'esquerres i això no m'interessa gens. Però hi ha una pressió sibil·lina perquè et defineixis: o ets dels nostres o estàs contra nosaltres. Què passa amb els altres, podem seguir vivint igual encara que això ens importi un rave?”.