Cinc bandes joves que apunten als pròxims Primavera Sound

Menjar-se el món amb palets xinesos. Els joves tenen pressa en una carrera de fons. No només volen fer-se un lloc, sinó que se'l volen fer a la seva manera. Pocs àmbits s’alimenten d’aquesta llibertat creativa millor que la música. Amb determinació i sense pèls a la llengua, la joventut no esdevé un hàndicap a l’hora de connectar amb el públic i trobar un estil característic. Més val tenir un bolígraf i una llibreta a mà. No se sap mai quan cinc bandes com aquestes poden trucar a la porta.

Barbott

Indie britànic fet a Barcelona. El quartet Barbott –que deu el seu nom a les frondoses barbes que duien els seus integrants quan es van conèixer– desborda melodies fresques i un estil molt a l’anglesa. La seva carta de presentació són unes guitarres rítmiques amb el toc entre hipnòtic i psicodèlic de Foals o Tame Impala i uns matisos a la veu que recorden l’Alex Turner de l’últim disc d’Arctic Monkeys.

En temes com el corrosiu Cream, la música d'aquests barcelonins –nascuts a la dècada dels noranta– reflecteix les influències de grups cabdals en l’escena britànica de principis de segle, com The Strokes. Les tornades senzilles i un estil que desborda elegància els va valdre un lloc a la llista d’artistes locals més prometedors del 2016 elaborada per Spotify. Amb el disc Curves (2016) sota el braç, Barbott va avançar aquest dilluns Mother, el primer tema del seu nou treball.

Thalab

Menjar-se el món des d’una habitació a Londres. Aquest duo de cosins va deixar la seva Barcelona natal per establir-se a la capital britànica, on ha donat ales a un estil musical molt peculiar. Thalab combina tons orgànics, guitarres i baixos acústics amb electrònica i sintetitzadors. El resultat és un so narcòtic, lleuger i que viatja a tres pams del terra.

El primer treball del grup va veure la llum al febrer en format de quatre cançons i sota el nom de Good Swim. La carta de presentació sona a diumenge. Ritmes líquids, sense presses i girs desenfrenats com els de 2 Sails o Good Swim. El còctel de veu i guitarres suaus i una producció domèstica, sense floritures i que recorda el canadenc Caribou, els ha portat d’Eivissa a Houston fent escala a Nova York.

Conttra

Picaresca i electricitat. Aquest quartet de Barcelona és capaç de convertir cada cançó en tota una muntanya russa d’emocions i melodies. Conttra aposta per sintetitzadors i guitarres distorsionades amb un toc psicodèlic. Les tornades són de lletra fàcil, desbocada i directa i estan farcides de tota una gamma de falsets que fan les delícies del públic. L’estil recorda la poderosa Banquet dels britànics Bloc Party o els inicis del duo de la costa oest californiana We Are Scientists.

El directe, però, és el gran pal de paller de la banda. Els concerts són frenètics, imposen un ritme que convida a deixar-se anar, ballar i saltar al compàs dels primers acords de Queen of smiles o de la potència de Your sister. Una actitud de certa xuleria i el constant diàleg amb el públic són el segell d’una experiència que no deixa indiferent.

MOURN

Música a les venes i sang freda. Els assistents a la darrera edició del Primavera Sound van poder veure com un grup on cap dels integrants superava els 20 anys evocava els grans referents del punk rock dels noranta. La naturalitat de MOURN sorprèn. Les dues vocalistes i guitarres del grup es van conèixer al Maresme mentre estudiaven a l’institut. Carla Pérez i Jazz Rodríguez –filla del músic que lidera la banda The New Raemon– compartien el gust per Patti Smith o PJ Harvey i aquest va ser l’impuls per començar a compondre. Les lletres de cançons, com la poderosa Otitis, són crues, honestes.

Al grup s’hi van unir un company de classe i la germana petita de la Jazz. El resultat és un so amb caràcter, descuidadament cuidat. El joc de veus i un rock fibrós farcit de melodies els han valgut el suport de la prestigiosa revista digital Pitchfork i una menció especial a The New York Times. El seu primer treball homònim està disponible sota el segell barceloní Sones.

Holy Bouncer

Cremar etapes al ritme de Woodstock. Els Holy Bouncer volen viure ràpid, arribar a tot arreu. Aquest grup de Barcelona té l’estil, la imatge i la filosofia del rock que va esclatar a la Costa Oest americana a la dècada dels setanta. Melodies acolorides i tons psicodèlics combinats amb el so dur de guitarres crues, a pèl. La veu esquinçada i els matisos de grunge dels noranta tenen un aire a Bleach, l’àlbum debut dels nord-americans Nirvana.

El seu “hippie rock” –definit en paraules d’ells mateixos– aposta per recuperar la visió de la música com una experiència sensorial. Bona prova d’això són els girs i retrocessos presents a l’ondulant Hippie girl lover, cançó que dona nom al seu primer disc. L’àlbum conté deu temes que beuen de Where is my mind de Pixies –banda sonora de l’escena final de la pel·lícula Fight Club, protagonitzada per Brad Pitt i Edward Norton– a una versió narcòtica de Blood Sugar Sex Magik, cinquè treball dels californians Red Hot Chili Peppers.