Turisme vital

La dimensió i l'abast del turisme són extraordinaris. En el sentit més propi del terme. Avui més que mai milers i milers de persones es mouen cada dia d'un lloc a l'altre sense que aquest desplaçament tingui a veure amb la feina o amb altres obligacions o interessos. Ho fan per “visitar”, per “conèixer”, per “viure” una realitat diferent de la seva realitat habitual. Ja es pot afirmar que el turisme és, en el seu conjunt, el sector d’activitat econòmica més important del món. A Europa representa el 10% del PIB, però a Espanya ja és superior al 15%.

Les dades de l’Organització Mundial del Turisme apunten que si el 1950 els viatgers internacionals eren poc més de 25 milions, l’any 2000 en van ser més de 700 milions i el 2015 ja van arribar als 1.200. A Grècia han passat de 50.000 turistes el 1950 a més de 23 milions el 2015. I ja són molts els enclavaments en què el nombre de visitants supera àmpliament el dels habitants. És una activitat econòmica rellevant, però també molt contaminant, no només pel gran augment de vols, sinó també pels efectes que genera en l’hàbitat en què es desenvolupa, especialment en el cas del turisme de neu (obligat a fabricar cada vegada més neu).

El turisme, en les seves diferents variants, ja forma part de la nostra vida i, en molts casos, altera també la manera en què vivim. La democratització del lleure, les vacances pagades, la reducció dels costos de transport, l'accessibilitat a la informació i l’autogestió de les vacances han anat generant una clara massificació d’un fenomen considerat, fins fa relativament poc, més aviat elitista. La idea del “grand tour”, de les guies exclusives, de la recerca del que és pintoresc i genuí, ha anat deixant pas als viatges empaquetats en què es visiten els llocs que s'han vist mil vegades a la televisió i les pel·lícules, on tothom s’ha de fer el selfie que certifiqui la seva presència als llocs amb més “estrelles”. La combinació de certificacions de “patrimoni de la humanitat”, menjar “a visitar” i viatges de baix cost ha anat produint efectes a tot arreu.

En un molt llunyà 1820, Sthendal es queixava que Florència “no és res més que un museu ple d’estrangers que alteren els costums propis”. Els centres històrics de Florència, Roma, San Gimignano o tot Venècia són indrets en què costa trobar llocs no pensats per als turistes. És diferent una ciutat turística que una ciutat que viu també del turisme. La situació ara, en molts altres enclavaments, és que s’està a punt d'arribar a un punt de no retorn. Mentre aquest punt no se supera, els turistes gaudeixen i accedeixen a serveis pensats per als residents. Quan s’arriba a aquest punt de saturació, els residents es veuen obligats a utilitzar els serveis pensats per als turistes.

Fa pocs dies es publicava al diari britànic The Independent que Barcelona forma part d’un conjunt de ciutats i zones més aviat hostils al turisme. A la llista hi figuren, entre d’altres, la ciutat d’Amsterdam, l’illa de Santorini o la zona de Cinque Terre, a la Ligúria italiana. La inclusió de Barcelona es relacionava amb les mesures que s’han pres per limitar la pressió del turisme a la ciutat i, més concretament, amb la congelació o reducció de llicències per a hotels i apartaments a les zones que han tingut més pressió en aquests últims anys. Em sembla raonable que el tema s’abordi abans que les coses empitjorin.

El triangle “turista-sector turístic-ciutat” forma un sistema ecològic que ha d’aconseguir establir relacions i aliances que no trastoquin greument els equilibris fràgils existents i que mantinguin la ciutat com un espai complex i plural de persones i activitats. I això requereix diferenciar situacions i crear espais en què les tensions inevitables es puguin debatre. Ens trobem en aquesta situació en què el turisme ha arribat a ser el sector econòmic més rellevant de la ciutat. Això obliga a regular-lo i a replantejar algunes de les seves constants actuals, atès el seu creixement accelerat, els efectes directes i indirectes que genera i les condicions de treball de molts dels que s’hi dediquen.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.